La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– No ho acabo d’entendre, ben be.

En Tengo tampoc no ho entenia. Ell es pensava que el temps era una realitat objectiva i autonoma. Pero per molt que hi penses, en aquesta questio, segurament no arribaria enlloc, i per tant, va decidir fer una altra pregunta.

– ?Esta enfadada per algun motiu, la gent petita?

– Esta a punt de passar alguna cosa -va dir ella.

– ?Quina cosa?

La Fukaeri va fer que no.

– Aviat ho sabrem.

Van rentar els plats a la pica, els van deixar al prestatge un cop eixuts i van prendre un te verd asseguts a taula. A en Tengo li hauria vingut de gust una cervesa, pero va pensar que era millor que aquell dia no prengues alcohol. Estaven envoltats de vagues presagis de perill. El mes prudent semblava intentar mantenir el cap tan clar com fos possible.

– Potser hauriem d’anar a dormir aviat -va dir la Fukaeri, i es va posar les dues mans a les galtes, com l’home que crida al mig d’un pont al quadre de Munch. Pero ella no cridava: nomes tenia son.

– Molt be. Tu pots dormir al llit. Jo dormire al sofa, com l’altra vegada -va dir en Tengo-. No passa res: jo puc dormir a qualsevol lloc.

Era veritat: en Tengo era capac d’adormir-se a l’instant a qualsevol banda; gairebe es podia dir que es tractava d’un talent.

La Fukaeri es va limitar a fer que si amb el cap. Es va mirar en Tengo, sense expressar cap mena d’opinio. Despres es va tocar una d’aquelles orelles tan boniques, noves de trinca, com si volgues comprovar que encara hi fos.

– Em podries deixar un pijama. No he portat el meu.

En Tengo va treure un pijama net de la calaixera del dormitori i l’hi va donar. Era el mateix que li havia deixat l’altra vegada que s’havia quedat a dormir, un pijama llis de coto; l’havia rentat i planxat quan ella se’n va haver anat, i encara no se l’havia tornat a posar. Per si de cas, se’l va acostar al nas i el va flairar, pero no feia cap olor. La Fukaeri va agafar el pijama, va anar a canviar-se al lavabo i va tornar a taula. S’havia deixat anar els cabells, i s’havia arromangat els extrems de les manigues i els camals, com l’altra vegada.

– Encara no son les nou -va dir en Tengo, despres de mirar el rellotge de la paret-. ?Sempre vas a dormir tan d’hora?

La Fukaeri va fer que no.

– Avui es diferent.

– ?Perque la gent petita esta esvalotada?

– No ho se. Ara nomes tinc son.

– Si, que es veritat, que fas ulls de son -va reconeixer en Tengo.

– Quan sigui al llit, em podras llegir algun llibre, o explicar-me alguna historia -va demanar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo-. Tampoc no tinc res mes a fer.

Feia una nit calorosa i humida, pero quan es va ficar al llit, la Fukaeri es va apujar el cobrellit fins a la barbeta, com si volgues separar estrictament el seu mon del de fora. Per alguna rao, a dins del llit semblava una nena que no tingues mes de dotze anys. Feia l’efecte que els trons se sentien mes a prop, i amb cada tro, tremolaven, dringant, els vidres de la finestra. Per estrany que sembles, pero, no es veien llampecs: nomes se sentien els trons quan ressonaven en un cel completament negre. Tampoc no hi havia cap signe que anuncies pluja. Alguna cosa que no acabava d’encaixar, sens dubte.

– Ens estan mirant -va dir la Fukaeri.

– ?La gent petita? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri no li va respondre.

– O sigui que saben que som aqui -va dir en Tengo.

– Es clar, que ho saben -va dir la Fukaeri.

– ?Que ens volen fer alguna cosa?

– A nosaltres no ens poden fer res.

– Es una sort -va dir en Tengo.

– De moment.

– De moment, a nosaltres no ens poden fer res -va repetir en Tengo, sense forca a la veu-. Pero no sabem fins quan sera aixi.

– No ho sap ningu -va sentenciar la Fukaeri.

– Pero, encara que a nosaltres no ens puguin fer res, en canvi si que els poden fer alguna cosa, a les persones del nostre entorn -va preguntar en Tengo.

– Podria ser.

– Potser poden fer que tinguin problemes molt greus.

Abans de respondre, la Fukaeri es va estar un moment seriosa, amb els ulls entretancats, com un mariner que intentes sentir cants procedents d’un vaixell fantasma.

– Depen del cas.

– Potser es aixo, el que la gent petita li ha fet a la meva amiga. Per enviar-me un missatge.

La Fukaeri va treure les mans de sota el cobrellit sense fer soroll i es va tocar unes quantes vegades les orelles acabades de fer. Despres les va tornar a amagar sota el cobrellit, tambe sense fer gens de soroll.

– Hi ha coses que la gent petita no pot fer.

En Tengo es va mossegar el llavi.

– I, per exemple, ?quines coses pot fer, la gent petita, exactament? -va preguntar.

Va semblar que la Fukaeri estava a punt d’exposar el seu punt de vista, pero s’hi va repensar i va callar, i la seva opinio no expressada se’n va tornar discretament al lloc d’on havia vingut: un lloc que no se sabia on era, pero que, sens dubte, era molt fosc i molt fondo.

– Tu em vas dir que la gent petita te molt de poder, i molta saviesa.

La Fukaeri va assentir.

– Pero hi ha coses que ells tampoc no poden fer.

La Fukaeri va tornar a fer que si.

– Perque ells viuen a dins del bosc, i quan se n’allunyen, no tenen tant de poder. I al mon hi ha algunes coses, alguns valors, que son capacos de fer front al seu poder i a la seva saviesa. ?Es aixo?

La Fukaeri no li va respondre; potser la pregunta era massa llarga.

– ?Tu l’has coneguda de debo, la gent petita? -li va demanar en Tengo.

La Fukaeri es va quedar mirant la cara d’en Tengo sense reaccionar: semblava que no acabava d’entendre que li preguntava.

– ?Tu els has vist realment, amb els teus propis ulls? -li va tornar a preguntar.

– Si -va dir la Fukaeri.

– ?I quants eren, quan els vas veure?

– No ho se, no es podien comptar amb els dits.

– Pero no era una persona sola.

– De vegades son mes i de vegades menys. Pero mai no n’hi ha nomes un.

– Tal com ho vas descriure a Crisalide d’aire.

La Fukaeri va fer que si.

En Tengo li va deixar anar de sobte la pregunta que feia estona que li volia fer.

– Escolta: ?fins a quin punt es real, el que expliques a Crisalide d’aire?

– Que vol dir, real -li va preguntar la Fukaeri, sense el signe d’interrogacio.

Evidentment, en Tengo no tenia cap resposta.

Al cel ressonaven, molt forts, els trons, i els vidres tremolaven, pero encara no hi havia llampecs, ni se sentia caure la pluja. En Tengo va pensar en un submari que havia vist feia temps en una pel·licula. No paraven d’explotar torpedes que sacsejaven amb violencia el submari, pero les persones que hi havia tancades a dins d’aquella caixa d’acer, completament a les fosques, no veien res, i nomes sentien aquella vibracio ininterrompuda.