– Em llegeixes un llibre, o m’expliques una historia -va dir la Fukaeri.
– D’acord -va dir en Tengo-. No se m’acut cap llibre que et pugui llegir en veu alta, pero, si vols, encara que no tingui el llibre aqui, et puc explicar el conte d’«El poble dels gats».
– El poble dels gats.
– Es una historia sobre un poble controlat pels gats.
– Explica-me-la.
– Potser fa massa por, per sentir-la abans d’anar a dormir.
– Tant es. Jo m’adormo amb qualsevol historia.
En Tengo va acostar la cadira al llit, s’hi va asseure, va encreuar els dits de les mans damunt dels genolls i li va comencar a explicar la historia d’«El poble dels gats» amb el soroll de fons dels trons. Havia llegit el conte dues vegades mentre era al tren rapid, i una altra vegada, en veu alta, a l’habitacio del seu pare. Es recordava be de l’argument general. La historia no era gaire complexa ni enrevessada, ni estava escrita amb un estil especialment elegant, de manera que no li importava anar-la refent a mesura que l’explicava. Va anar eliminant les parts mes repetitives i afegint-hi episodis de collita propia mentre la Fukaeri l’escoltava.
La historia original no era gaire llarga, pero va necessitar mes temps del que havia pensat per explicar-la, perque quan la Fukaeri tenia alguna pregunta, la feia, i cada vegada en Tengo interrompia la narracio i l’hi responia pacientment. Li va donar explicacions sobre els detalls de la ciutat, sobre el comportament dels gats, sobre el caracter del protagonista. Quan li preguntava sobre coses que no eren al conte, que era gairebe sempre, s’inventava el que li anava be, tal com havia fet en reescriure Crisalide d’aire. La Fukaeri estava completament immersa en la historia d’«El poble dels gats». Ja no feia ulls de son. De tant en tant, els tancava i s’imaginava el poble dels gats, i despres els tornava a obrir i demanava a en Tengo que li continues explicant la historia.
Quan l’hi va haver acabat d’explicar, la Fukaeri va obrir els ulls de bat a bat i se’l va quedar mirant fixament uns moments, com un gat amb les pupil·les totalment dilatades que observes alguna cosa en la foscor.
– Tu has anat al poble dels gats -va dir com si li estigues recriminant alguna cosa.
– ?Jo?
– Tu has anat al teu poble dels gats, i has agafat el tren i n’has tornat.
– ?T’ho sembla?
La Fukaeri va fer que si, amb el cobrellit d’estiu apujat fins a la barbeta.
– Si, tens rao -va dir en Tengo-. He anat al poble dels gats, he agafat el tren i he tornat.
– T’has purificat -li va preguntar la noia.
– ?Purificat? -va dir en Tengo. ?Purificat?- No, diria que encara no.
– T’has de purificar.
– ?De quina manera, per exemple?
La Fukaeri no li va respondre.
– No esta be, anar al poble dels gats i no fer res.
Es va sentir un tro molt fort, que semblava que hagues d’esquincar el cel en dues meitats. El soroll era cada vegada mes eixordador. La Fukaeri va arronsar el cos dins del llit.
– Vine aqui i abraca’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.
– ?Per que?
– Perque la gent petita podria trobar la porta d’entrada.
– ?Perque no m’he purificat?
– Perque nosaltres dos som un de sol -va dir la noia.
13
– 1Q84 -va dir l’Aomame-. El mon en que jo visc ara es diu 1Q84, i no es el 1984 real. ?Vol dir aixo?
– Es extremament complicada, la questio de quin es el mon real -va dir l’home a qui anomenaven Lider, parlant en la mateixa posicio, de bocaterrosa-. T’acaba portant al terreny de la metafisica. Pero aquest mon es real: d’aixo no n’hi ha cap dubte. En aquest mon, el dolor que sentim es dolor real; la mort que hi sofrim es real; la sang que hi vessem es de debo. No es un mon fals, ni imaginari, ni metafisic: aixo t’ho garanteixo. Pero no es el mon de 1984 que tu coneixies.
– ?Es una mena de mon paral·lel?
L’home va riure, sacsejant una mica les espatlles.
– Em sembla que has llegit massa llibres de ciencia-ficcio. No, no es un mon paral·lel. No es que aqui hi hagi el mon de 1984, i aqui, al costat, el de 1Q84, i tots dos avancin paral·lelament. El mon de 1984 ja no es enlloc. Tant per a tu com per a mi, no hi ha cap mes present que el de 1Q84.
– Hem entrat en aquest curs temporal.
– Exactament. Hem entrat aqui; o aquest curs temporal ha entrat a dintre nostre. I, pel que jo entenc, la porta nomes s’obre en un sentit. No hi ha cami de tornada.
– I aixo va passar quan baixava per l’escala d’emergencia de l’Autopista Metropolitana, ?oi? -li va preguntar l’Aomame.
– ?L’Autopista Metropolitana?
– A la zona de Sangen-jaya -va dir l’Aomame.
– Tant es, el lloc -va fer l’home-. Potser a tu et va passar quan eres a Sangen-jaya, pero la questio no es a quin lloc concret et trobessis. Es una questio basicament temporal. Es, diguessim, com si en un moment determinat haguessin canviat l’agulla de la via del tren i el mon entres al 1Q84.
L’Aomame es va imaginar un grupet de gent petita unint esforcos per canviar l’agulla d’una via de tren de nit, a la llum blanca de la lluna.
– I al 1Q84 hi ha dues llunes al cel, ?oi? -va preguntar.
– Exactament. Hi ha dues llunes. Aixo es un senyal que hem canviat de via. Aixi podem distingir entre tots dos mons. Pero aixo no vol dir que tota la gent que hi ha aqui vegi dues llunes. Be, no: gairebe ningu no les veu. O, dit d’una altra manera: el nombre de persones que saben que ens trobem al 1Q84 es limitat.
– ?La majoria de la gent que hi ha aqui no s’ha adonat d’aquest canvi temporal?
– No. Per a la majoria, aquest es el mon de sempre. Quan dic que «aquest mon es real», tambe ho dic per aixo.
– En un moment determinat, va canviar el curs del temps -va dir l’Aomame-. Si aquest canvi no s’hagues produit, ara, nosaltres dos, no seriem junts aqui. ?Es aixi?
– Aixo no ho pot dir ningu. Es una questio de probabilitats. Pero segurament seria tal com dius.
– Aixo que m’explica, ?es estrictament real, o nomes es una hipotesi?
– Es una bona pregunta. Pero es molt dificil, destriar una cosa de l’altra. Hi ha una canco antiga que parla d’aixo. «Without your love, it’s a honkey-tonk parade» -va cantussejar l’home-. «Sense el teu amor, aixo nomes seria una rua barata». ?La coneixes, aquesta canco?
– «It’s Only a Paper Moon».
– Si. Tant el 1984 com el 1Q84 funcionen basicament igual: si no creguessis en el mon, o si no estimessis ningu, tot seria una falsificacio i prou. Tant es, en quin dels dos mons et trobis, o de quina mena de mon es tracti: la majoria de vegades, la linia que separa les hipotesis de la realitat es invisible. Aquesta linia nomes es pot veure amb el cor.
– ?I qui les va canviar, les agulles de la via?
– ?Que qui va canviar les agulles? Aquesta pregunta tambe es dificil de respondre. Les lleis de causa i efecte no son gaire utils, per explicar-ho.
– Pero, igualment, si jo vaig ser transportada a aquest mon de 1Q84, va ser perque algu, o alguna cosa, ho va voler -va dir l’Aomame-. Per la forca d’una voluntat que no era la meva.
– Si. El tren en que viatjaves va arribar a aquest mon perque algu va canviar les agulles de la via.
