– ?Hi va tenir res a veure, la gent petita?
– En aquest mon, aixo que anomenem gent petita existeix; o, com a minim, aqui s’anomena gent petita. Pero aixo no vol dir que sempre tinguin una forma determinada, i un nom.
L’Aomame es va mossegar el llavi i hi va rumiar un moment.
– Em sembla que hi ha una contradiccio, en aixo que diu -va comencar a dir, finalment-. Suposem que aixo que anomenem gent petita va canviar les agulles de la via i em van portar al 1Q84. Pero si ells no volien que jo fes el que ara estic a punt de fer, ?per que m’hi haurien d’haver portat? Hauria estat millor, per a ells, que jo no fos aqui.
– No es facil, explicar-ho -va dir l’home, parlant sense fer cap mena d’entonacio-. Pero veig que ets molt espavilada, tu. A veure si entens el que intentare explicar-te, encara que sigui intuitivament. Tal com t’he dit abans, el mes important, per al mon en que vivim, es que es mantingui la proporcio, l’equilibri, entre el be i el mal. Realment, la gent petita, o la voluntat de que parlavem, te un poder molt gran. Pero com mes gran sigui el poder que faci servir, mes gran sera tambe el poder que sorgira automaticament per contrarestar-lo. Es d’aquesta manera que el mon mante el seu delicat equilibri. Aquest principi no canvia mai, sigui quin sigui el mon en que et trobis. I exactament el mateix es pot dir d’aquest mon de 1Q84 del qual ara formem part. Aixi que la gent petita va comencar a utilitzar el gran poder que te, automaticament en va apareixer un altre que intenta contrarestar-lo. I segurament va ser aquest moviment de reaccio el que et va portar a tu al 1Q84.
Del cos geganti de l’home, ajagut damunt l’estora de ioga de color blau, va sorgir un gran sospir, com el d’una balena encallada en una platja.
– Si continuem fent servir l’analogia de les vies de tren, podriem dir el seguent: ells poden canviar les agulles, i, en consequencia, el tren passa a circular per aquesta via, la de 1Q84. Pero el que no poden fer es anar destriant i escollint d’un en un els passatgers que viatgen en aquest tren. Es a dir, que pot ser que entre els passatgers n’hi hagi alguns que a ells no els interessi que vinguin.
– Passatgers que no han convidat -va dir l’Aomame.
– Exactament.
Es va sentir un tro. El so va ser molt mes fort que abans, pero no es va veure cap llamp: es va sentir el tro i prou. L’Aomame va pensar que era molt estrany: se sentia tronar alla mateix, pero no llampegava, ni plovia.
– ?Ho has entes, fins aqui?
– L’estic escoltant. -Ella ja li havia enretirat la punta de l’agulla del punt especial de la nuca, i la mantenia cap amunt, amb molt de compte: ara s’havia de concentrar en el que li explicava l’home.
– On hi ha llum, hi ha d’haver ombra, i on hi ha ombra, hi ha d’haver llum. No hi ha llum sense ombra ni ombra sense llum. En un dels seus llibres, Carl Jung diu el seguent: «En la mateixa mesura que te un valor positiu per als humans, l’ombra te un valor negatiu equiparable. Com mes ens esforcem a perfeccionar-nos, a convertir- nos en persones excel·lents, mes clarament es manifesta la voluntat destructiva de l’ombra, que intenta arrossegar-nos cap a la foscor i el mal. Quan intentem anar mes enlla de les nostres possibilitats, mes perversa i infernal esdeve l’ombra, perque en el mon natural el pecat de convertir-nos en mes del que som es tan greu com el de convertir-nos en menys del que som.
»No se si el que anomenem gent petita es bo o dolent; en cert sentit, aixo va mes enlla dels nostres conceptes i definicions. Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el be i el mal, quan l’esser huma encara no tenia consciencia. Pero l’important, tant si son bons com si son dolents, tant si pertanyen a la llum com si pertanyen a l’ombra, es que quan fan servir el seu poder, indefectiblement es produeix una compensacio. En aquest cas, gairebe al mateix temps que jo em vaig convertir en el representant de la gent petita, la meva filla es va convertir en la representant de les forces que actuaven en contra d’ells. Aixi s’ha mantingut l’equilibri.
– ?La seva filla?
– Si. La qui va conduir la gent petita fins aqui, al principi, va ser la meva filla. Llavors tenia deu anys; ara en te disset. En un moment determinat, ells van apareixer en la foscor, i van arribar fins aqui a traves de la meva filla. I despres em van convertir en el seu representant. La meva filla va fer de parsiva -la qui percep-, i jo em vaig convertir en el resciva -el qui rep-, perque va resultar que teniem la capacitat per ser-ho. Sigui com sigui, ells ens van trobar a nosaltres; no vam ser nosaltres que els vam trobar a ells.
– I voste va violar la seva propia filla.
– M’hi vaig unir -va dir ell-: aquesta paraula s’acosta mes a la veritat. I amb qui em vaig unir, en el fons, va ser amb la idea de la meva filla. «Unir» es una paraula figurada. L’essencial es que ens vam convertir en un de sol, com a parsiva i resciva.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– No entenc aixo que diu. ?Voste va mantenir relacions sexuals amb la seva filla, si o no?
– A aquesta pregunta nomes hi puc respondre, al capdavall, dient que si i que no.
– ?I va fer el mateix amb la Tsubasa?
– El mateix, basicament.
– Pero la Tsubasa te l’uter destrossat; destrossat «de debo».
L’home va fer que no.
– El que tu vas veure era nomes un concepte, no una realitat.
L’Aomame no va poder seguir el curs d’aquella conversa tan rapida. Abans de tornar a parlar, va fer una pausa i va controlar la respiracio.
– ?Vol dir que aquest concepte va prendre forma de persona i va fugir amb les seves propies cames?
– Dient-ho de manera molt senzilla.
– ?La nena que jo vaig veure no era la Tsubasa real?
– Per aixo la van reclamar.
– La van reclamar -va dir l’Aomame.
– La van reclamar, i l’estan curant. Li estan fent el tractament que necessita.
– No m’ho crec, aixo que diu -va dir l’Aomame amb contundencia.
– Em sembla que no t’hi puc obligar -va dir l’home amb veu inexpressiva.
L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Despres va fer una altra pregunta.
– Voste es va convertir en el representant de la gent petita abusant de la seva filla d’una manera figurada i conceptual. Pero al mateix temps que voste es convertia en representant de la gent petita, la seva filla, per compensar-ho, es va allunyar de voste i es va convertir en la seva adversaria. ?Es aixo, el que vol dir?
– Aixo mateix. Per fer-ho, ella va haver de renunciar a la seva filia -va dir l’home-. Pero suposo que, dient-te aixo, no deus entendre de que et parlo, ?oi?
– ?La seva filia? -va preguntar l’Aomame.
– Es una mena d’ombra vivent. Hi ha una altra persona que hi esta relacionada, en tot aixo. Un home que es amic meu des de fa molt de temps, una persona totalment digna de confianca. Vaig enviar la meva filla a viure amb aquest amic. I ara, tot i que des de no fa gaire temps, tambe hi ha en Tengo Kawana, que tu coneixes tan be. En Tengo i la meva filla s’han trobat per casualitat, i han format un equip.
Va semblar que el temps s’aturava de sobte. L’Aomame no trobava les paraules; esperava immobil, amb el cos tens, que el temps tornes a avancar.
L’home va continuar.
– Tots dos tenen qualitats que es poden aportar mutuament. El que li falta a en Tengo, ho te l’Eriko, i el que li falta a l’Eriko, ho te en Tengo. Han unit les seves forces per suplir les mancances de l’altre i han dut a terme una empresa el resultat de la qual ha tingut una gran repercussio. En un context en que la forca contraria a la gent petita guanya terreny, estic parlant.
– ?Han format un equip?
– No tenen una relacio sentimental, ni fisica, o sigui que no t’has de preocupar, si es el que has entes. L’Eriko no s’enamora de ningu, perque ella… esta mes enlla, de tot aixo.
– ?I quin es el resultat d’aquesta empresa que han dut a terme tots dos junts, concretament?
– Necessitare fer servir una altra analogia, per explicar-t’ho: diguem que ells dos han creat una mena d’anticossos per lluitar contra un virus. Si les accions de la gent petita son el virus, ells han creat uns anticossos que hi poden fer front i els han disseminat. Evidentment, aquesta analogia es basa en un punt de vista determinat; mirant-t’ho des de la perspectiva de la gent petita, ells dos son els portadors del virus. Totes les coses tenen dues cares.