L’home no li va respondre.
L’Aomame va tancar els ulls.
– Pero, ?per que l’havien de matar, a ella? Era molt bona noia. Mai no hauria fet mal a ningu. ?Per que? ?Perque jo em vaig embolicar en tot aixo? Si era per aixo, ?no n’hi hauria hagut prou de destruir-me a mi?
– Ells no et poden destruir, a tu -va dir l’home.
– ?Per que, no? -va preguntar l’Aomame-. ?Per que no em poden destruir, a mi?
– Perque t’has convertit en un esser especial.
– En un esser especial -va dir l’Aomame-. ?Especial de quina manera?
– Segurament ho acabaras descobrint tu mateixa, al capdavall.
– ?Al capdavall?
– Quan arribi el moment.
L’Aomame va tornar a fer una ganyota.
– No entenc el que diu.
– Ho acabaras entenent.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Sigui com sigui, ells, de moment, no em poden atacar, i per aixo ataquen les persones que hi ha al meu voltant, els meus punts febles. Per avisar-me del que pot passar si el mato a voste.
L’home callava. El seu silenci era d’assentiment.
– Es terrible -va dir l’Aomame, i despres va fer que no amb el cap-. L’han matada i, en realitat, no ha canviat absolutament res.
– No, ells no son els assassins. Ells no destrueixen ningu directament. El que va matar la teva amiga devia ser alguna cosa que portava a dins. Mes tard o mes d’hora li hauria passat alguna tragedia com aquesta. Vivia d’una manera molt arriscada. Ells nomes van estimular aquesta part. Va ser com si li manipulessin el temporitzador.
«?El temporitzador?».
– No era un forn electric, ella: era una persona de carn i ossos. I tant es, si vivia d’una manera arriscada o hi deixava de viure: era una persona molt important, per a mi. I li van prendre la vida com si res. Perque si, de la manera mes cruel.
– Tens rao, d’estar enrabiada -va dir l’home-. El que has de fer es dirigir aquesta rabia contra mi.
L’Aomame va fer que no amb el cap.
– Encara que acabi amb voste, l’Ayumi no tornara.
– Pero si que tornaries el cop a la gent petita. Te’n pots venjar. Ells encara no em volen perdre. Si ara jo em moris, es crearia un buit. Un buit transitori, com a minim fins que em trobessin un successor. Seria un cop molt doloros, per a ells. I, al mateix temps, tu aconseguiries el que vols.
– Algu va dir que no hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjanca -va dir l’Aomame.
– Winston Churchill. Pero, si no ho recordo malament, va ser una declaracio que va fer com a pretext, perque l’imperi Britanic no tenia prou financament. Aquesta afirmacio no conte cap llico moral.
– Tant me fan, les llicons morals. No cal que jo faci res, perque voste es mori entre immensos dolors, devorat per aquesta malaltia que no se sap ni d’on ve. No tinc cap motiu per compadir-me de voste. I no sera culpa meva, si el mon perd el sentit del be i del mal i acaba completament destruit.
L’home va tornar a fer un profund sospir.
– Ja ho veig. Entenc perfectament el que dius. Podem fer una altra cosa, doncs, una mena de tracte. Si ara em mates, a canvi li salvare la vida a en Tengo Kawana. Encara tinc prou poder per fer aixo.
– En Tengo -va dir l’Aomame. Li va desapareixer tota la forca del cos.- Tambe ho sap, aixo.
– Jo ho se tot, sobre tu. Ja t’ho he dit. Be, gairebe tot.
– Pero no pot ser, que tambe sapiga aixo. El nom d’en Tengo no ha sortit mai de dintre meu.
– Aomame -va dir l’home, que va fer un sospir de desanim-. No hi ha res, al mon, que no surti mai de dintre nostre. A mes a mes, en Tengo Kawana s’ha convertit, d’una manera que potser hauria de dir casual, en una persona forca important, per a nosaltres.
L’Aomame s’havia quedat sense paraules.
– Pero, si et dic la veritat -va continuar l’home-, potser no ha estat nomes casualitat. No son tan sols les circumstancies, el que han fet que els vostres destins es trobin aqui. Vosaltres dos heu entrat en aquest mon perque ho havieu de fer. I, pel fet d’haver-hi entrat, us ha estat assignat un paper determinat a cadascun, us agradi o no.
– ?«Hem entrat en aquest mon»?
– Si, al de l’any 1Q84.
– ?L’any 1Q84? -va dir l’Aomame. Va tornar a fer una gran ganyota. ?Que no se l’havia inventat ella, aquell nom?
– Exactament. Aquest nom te’l vas inventar tu -va dir l’home com si hagues llegit la ment de l’Aomame-. Jo nomes em prenc la llibertat de fer-lo servir.
«L’any 1Q84», va articular l’Aomame sense descloure els llavis.
– No hi ha res, al mon, que no surti mai de dintre nostre -va repetir el Lider en veu baixa.
12
En Tengo va aconseguir arribar a l’apartament abans que comences a ploure, caminant de pressa de l’estacio a casa. Encara no es veia ni un sol nuvol al cel vesperti: res no feia pensar que hagues de ploure, ni se sentia tronar. Va mirar la gent del seu voltant, pero no hi havia ni una sola persona que portes paraigua. Era un vespre agradable de finals d’estiu, ideal per anar a un estadi de beisbol i prendre una cervesa ben fresca. Pero ell, des de feia una estona, havia acceptat com a bo el que li havia dit la Fukaeri. Pensava que era millor creure-se-la que no pas no fer-ho, mes per experiencia que no pas per logica.
En mirar la bustia, hi va trobar un sobre d’oficina sense remitent. El va obrir alla mateix i va mirar que contenia. Era una notificacio que li havien ingressat 1.627.534 iens al compte corrent. L’ingres li havia fet una tal Oficina ERI; devia ser l’empresa pantalla que havia creat en Komatsu. O potser li havia fet el professor Ebisuno. En Komatsu li havia dit que li donarien una part dels beneficis de Crisalide d’aire com a compensacio per la feina que havia fet, i potser aquells diners eren la part que li corresponia. Segur que el pagament li havien fet en concepte d’una «col·laboracio», o un «informe», o alguna cosa semblant. Despres de tornar a comprovar la quantitat, va ficar la notificacio dins del sobre i se’l va entaforar a la butxaca.
Per a en Tengo, un milio sis-cents mil iens era una quantitat forca considerable; de fet, mai, en tota la seva vida, no havia tingut una suma tan gran de diners. Pero ni es va alegrar ni es va sorprendre, especialment, d’haver-la rebuda. De moment, per a ell, els diners no eren un problema gaire important: com a minim tenia ingressos periodics i no havia de viure amb estretors, ni patir pel futur. Pero, igualment, tothom s’entestava a fer-li acceptar feixos de bitllets. El mon era ben boig.
Tanmateix, li semblava que aquell milio sis-cents mil iens no compensaven del tot les molesties que havia d’aguantar per haver reescrit Crisalide d’aire. Si li haguessin demanat directament quina era la quantitat adequada, pero, no hauria sabut que respondre. Per comencar, no sabia ben be si hi havia un import exacte per compensar una molestia. De ben segur que hi ha moltes molesties, a la vida, a les quals no es pot posar preu, o que ningu no esta disposat a compensar. Com que, segons semblava, Crisalide d’aire es continuava venent, segurament encara li farien mes ingressos al compte, pero com mes alta fos la suma de diners que l’hi ingressessin, mes grans es farien, tambe, els seus maldecaps. Com mes elevades fossin les compensacions que rebes, mes clar quedaria que la participacio d’en Tengo en Crisalide d’aire era un fet consumat.
