L’Ushikawa es va ficar el mocador a la butxaca de l’americana i va fer un sospir.
– Potser si, que pot semblar una amenaca, pero, en el fons, aixo tambe era una afirmacio general. Escolti, senyor Kawana: jo no en se res, d’aquesta Kyoko Yasuda. Ni tan sols n’havia sentit el nom. L’hi juro.
En Tengo va tornar a examinar el rostre de l’Ushikawa. Podria ser que realment no en sabes res, de la Kyoko Yasuda. L’expressio de desconcert que tenia a la cara semblava autentica. Pero que aquell home no en sabes res, no volia dir, necessariament, que «ells» no n’haguessin de saber res. Potser passava, tan sols, que no li havien passat aquesta informacio.
– Potser em fico on no em demanen, senyor Kawana, pero es perillos, embolicar-se amb les dones dels altres. Voste es un home jove, sa i solter. No te cap motiu per arriscar-se d’aquesta manera; podria tenir totes les noies joves i solteres que volgues -va dir l’Ushikawa, pescant habilment amb la llengua les molles de pa que tenia a les comissures de la boca.
En Tengo mirava l’Ushikawa sense dir res.
– Evidentment, no es pot explicar, fent servir nomes la rao, el que passa entre un home i una dona, i en tot matrimoni sempre hi ha moltes contradiccions -va continuar l’home-. Pero, igualment, i es nomes un consell desinteressat, si aquesta dona se n’ha anat, potser el millor es que deixi les coses tal com estan. El que vull dir es que de vegades hi ha coses que val mes no saber. Per exemple, tambe podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a mes a mes, si les sabes, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.
En Tengo va fer una ganyota i va contenir la respiracio un moment.
– ?En sap alguna cosa, voste, de la meva mare?
L’Ushikawa es va llepar una mica els llavis.
– Si, en tinc certa informacio. Els nostres investigadors tambe van estudiar aquest tema amb molta atencio. Per tant, si voste la volgues coneixer, li podria donar tota la informacio que tenim sobre ella. Pel que se, voste va pujar sense saber-ne absolutament res, de la seva mare. Pero tambe pot ser que algunes de les coses que hem descobert no li agradin gaire.
– Senyor Ushikawa -va dir en Tengo, que tot seguit va enretirar la cadira i es va posar dempeus-. Faci el favor d’anar-se’n ara mateix. No vull parlar mes amb voste. I, a partir d’ara, no vull que em torni a venir a veure mai mes. M’estimo mes que em passi el que sigui, abans que tenir tractes amb voste. No vull que em donin cap ajut ni que m’assegurin que no em passara res. Nomes vull una cosa: no tornar-lo a veure en la meva vida.
L’Ushikawa no va mostrar cap mena de reaccio. Potser li havien dit coses pitjors moltes altres vegades. Al fons dels ulls, fins i tot hi tenia una lluissor apagada que semblava un somriure.
– Molt be -va respondre-. Com a minim, ja m’ha donat una resposta: no. Ha refusat la proposta. Una resposta molt clara i facil d’entendre. La comunicare als meus superiors, perque jo nomes soc un missatger. I perque ara hagi dit que no, no per forca li han de comencar a passar desgracies tot d’un plegat. Nomes li dic que li poden passar. Potser tot acabara sense cap novetat. Tant de bo sigui aixi. I no ho dic de mentida: ho penso de debo. Perque voste m’agrada, a mi, senyor Kawana. Segurament a voste no li importa, si m’es simpatic o no, pero be, jo no hi puc fer res. Em veu com un home guillat que li ve a explicar tot de coses sense cap ni peus. El meu aspecte, fins i tot, dificilment podria ser mes lamentable. Jo mai no he estat la mena de persona que intenta caure be a la gent. Pero, a mi, senyor Kawana, encara que potser no li agradara que li digui, voste m’agrada. I penso que tant de bo no tingui cap entrebanc i aconsegueixi l’exit que es mereix.
Despres de dir aixo, l’Ushikawa es va mirar els dits de les mans. Tenia uns dits molt curts i gruixuts. Va girar les mans unes quantes vegades per mirar-se’ls per totes dues bandes i despres es va posar dret.
– Be, doncs, me’n vaig. Suposo que ja no em tornara a veure. Espero que tot vagi com voste vol. Resare perque tingui sort. Adeu-siau.
L’Ushikawa va agafar la cartera de pell gastada que havia deixat al seient del costat i es va endinsar entre la gentada que hi havia a la cafeteria. Mentre caminava, els estudiants que eren al mig s’apartaven instintivament per fer-li pas, com nens petits d’un poble que defugissin un terrible tractant d’esclaus.
En Tengo va trucar al seu apartament des del telefon public que hi havia al vestibul de l’academia. Volia deixar sonar el telefon tres vegades, pero la Fukaeri va despenjar al segon truc.
– ?Que no hem quedat que deixaria sonar el telefon tres vegades i despres tornaria a trucar? -li va dir amb veu de desanim.
– Me n’he oblidat -va respondre la Fukaeri, com si no passes res.
– T’he dit que no te n’oblidessis, ?no?
– Ho vols tornar a repetir -va preguntar ella.
– No, no cal que ho repetim, ara que ja t’hi has posat. ?Ha passat res d’estrany, mentre jo no hi era?
– No ha trucat ningu, ni ha vingut ningu.
– Molt be. Ja he acabat de treballar, i ara torno.
– Abans ha vingut un corb molt gros i s’ha posat a cridar a la finestra -va dir la Fukaeri.
– Aquest corb sempre ve, al vespre. No t’hi has d’amoinar. Es com una visita de cortesia. Em sembla que arribare abans de les set.
– Val mes que t’afanyis.
– ?Per que? -li va demanar en Tengo.
– La gent petita esta molt esvalotada.
– La gent petita esta molt esvalotada -va dir en Tengo, repetint les seves paraules-. ?I aquest esvalot es al meu apartament?
– No. En un altre lloc.
– En un altre lloc.
– Molt lluny.
– Pero tu els sents.
– Si, jo els sento.
– ?I vol dir alguna cosa, aixo? -va preguntar en Tengo.
– Que passara alguna cosa anormal.
– Alguna cosa normal -va dir en Tengo. Va trigar una mica a entendre que la Fukaeri havia dit «anormal».- ?I que sera, aixo que passara?
– Aixo ja no ho se.
– ?I la provocara la gent petita, aquesta cosa?
La Fukaeri va fer que no amb el cap; els seus moviments es van notar a traves del telefon. No ho sabia.
– Torna abans que comenci a tronar.
– ?A tronar?
– Si s’aturen els trens, quedarem separats.
En Tengo es va girar i va mirar a traves del vidre de la finestra. Feia un vespre tranquil de finals d’estiu, i no hi havia ni un nuvol.
– No sembla que s’hagi de posar a tronar.
– Es que no es veu.
– Ja m’afanyo -va dir en Tengo.
– Val mes, que t’afanyis -va dir la Fukaeri, i va penjar.
En sortir del vestibul de l’academia, en Tengo va tornar a mirar el cel clar del vespre i es va dirigir amb passos rapids a l’estacio de Yoyogi. Mentrestant, al seu cap es repetien les paraules que li havia dit l’Ushikawa, com si fossin part d’una cinta que es reproduis automaticament.
El que vull dir es que de vegades hi ha coses que val mes no saber. Per exemple, tambe podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a mes a mes, si les sabes, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.
I, en alguna banda, la gent petita estava molt esvalotada. Semblava que tenien alguna relacio amb la cosa anormal que estava a punt de passar. De moment, el cel era molt clar i molt bonic, pero no es podia preveure que passaria, nomes mirant-lo. Podia ser que trones, es poses a ploure i s’aturessin els trens. Havia d’afanyar-se a tornar a l’apartament. La veu de la Fukaeri havia tingut un poder de conviccio sorprenent.
«Hem d’unir les nostres forces», li havia dit ella.
Des d’alguna banda, se’ls apropava un brac molt llarg, i havien d’unir les seves forces: eren el duo mixt mes potent sota la capa del sol.