la casset a contrallum i la va sacsejar uns quants cops. Per misterios que fos tot allo, semblava que es tractava d’una casset normal i corrent, fabricada en serie, que no havia d’explotar en escoltar-la.

Es va treure l’impermeable i va posar el radiocasset damunt la taula de la cuina. Va treure la casset del sobre i la va introduir a la platina. Es va posar a punt paper i boligraf per si li calia apuntar alguna cosa. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia ningu i va premer el boto de reproduccio.

Al comencament no se sentia res. La part sense so va durar una estona. Quan ja comencava a pensar que potser nomes era una cinta en blanc, es va sentir una remor de fons. Semblava que arrossegaven una cadira. Tambe es va sentir un so que podia ser tos. Despres, de sobte, va comencar a parlar la Fukaeri.

«Tengo», va dir, com si s’estigues provant la veu. Pel que ell recordava, aquesta devia ser la primera vegada que sentia la Fukaeri pronunciant el seu nom.

La noia va tornar a tossir. Semblava una mica nerviosa.

M’agradaria escriure’t una carta pero com que em costa t’ho gravo en una casset. Aixi puc parlar mes tranquil·lament que per telefon. Per telefon algu ens podria sentir. Espera’t un moment bec aigua.

Es van sentir els sorolls que feia la Fukaeri agafant el got, fent un glop d’aigua i deixant-lo -potser- damunt una taula. A la casset, la seva manera peculiar de parlar, sense entonacio ni signes d’interrogacio o de puntuacio, produia un efecte encara mes poc natural que quan parlava, un efecte gairebe irreal. En tot cas, pero, parlava amb frases mes complexes i articulades que quan mantenia una conversa.

M’han dit que no saps on soc. Potser estas preocupat. Pero no passa res ara soc en un lloc que no es perillos. T’ho volia dir. En realitat no t’ho hauria de dir pero he pensat que seria millor.

(Deu segons de silenci.)

M’han dit que no ho digui a ningu. Que soc aqui. El Professor va denunciar la meva desaparicio a la policia. Pero la policia no fa res. Perque no es estrany que els fills s’escapin de casa. Per aixo em quedare de moment aqui i prou.

(Quinze segons de silenci.)

Soc en un lloc que es molt lluny i mentre no surti a voltar per fora no em trobara ningu. Molt lluny. L’Azami et portara aquesta casset. Val mes no enviar-la per correu. Hem d’anar amb compte. Espera’t un moment. Miro si s’esta gravant.

(So d’aturar la cinta; un moment de silenci; torna el so.)

Si que s’esta gravant.

Se sentien veus de nens cridant al lluny. Tambe se sentia musica no gaire forta. Potser aquests son entraven per la finestra oberta. Podia ser que hi hagues un parvulari a prop.

Gracies per deixar-me quedar a casa teva l’altre dia. Havia de quedar-m’hi. Tambe t’havia de coneixer. Gracies per llegir-me el llibre. Els guiliaks m’agraden molt. Per que els guiliaks no passen per la carretera sino que caminen per dins del bosc enfangat.

(En Tengo va afegir curosament un signe d’interrogacio al final d’aquesta frase.)

Encara que les carreteres van molt be per als guiliaks es mes facil apartar-se’n i caminar pel bosc. Per caminar per la carretera s’ha de comencar per canviar des del principi la manera de caminar. I si canvies de manera de caminar has de canviar altres coses. Jo no podria viure com els guiliaks. No voldria que els homes em peguessin sempre. Tampoc voldria viure en un lloc brut ple de cucs. Pero a mi tampoc m’agrada caminar per les carreteres. Bec mes aigua.

La Fukaeri va tornar a beure. Hi va haver un moment de silenci i despres es va sentir el so sec del got en deixar-lo damunt la taula. En acabat, el temps d’eixugar-se els llavis amb els dits. ?Que no sabia que hi havia un boto per aturar momentaniament la gravacio, aquella noia?

Potser et sap greu que hagi marxat. Pero jo no vull ser novel·lista i no penso escriure res mes a partir d’ara. Vaig demanar a l’Azami que busques informacio sobre els guiliaks. Va anar a la biblioteca a buscar-la. Els guiliaks viuen a Sakhalin i no tenen escriptura igual que els ainus i els indis americans. No deixen textos escrits. Igual que jo. Quan esta escrit deixa de ser el que jo he dit. Tu ho vas escriure molt be i crec que ningu no ho hauria fet tan be com tu. Pero ja no es la meva historia. Pero no et preocupis. No es culpa teva. El que passa es nomes que camino lluny de la carretera.

En aquell punt, la Fukaeri va tornar a fer una pausa. En Tengo se la va imaginar caminant tota sola, en silenci, pel mig del bosc, allunyada d’una carretera ben ampla.

El Professor te molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita te un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important es saber que la gent petita es a dins del bosc. Per protegir- te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Aixi es pot travessar el bosc sense que et passi res.

Despres de dir tot aixo practicament sense respirar, la Fukaeri va fer una gran inspiracio. Com que no devia haver enretirat la cara del microfon, va quedar gravada com si un cop de vent sobtat hagues passat entre els edificis. En acabar-se, es va sentir el claxon d’un vehicle que es trobava forca lluny; un so profund, com el que fan les botzines dels camions de gran tonatge. Va fer dos tocs curts. El lloc on es trobava la Fukaeri no devia ser gaire lluny d’una carretera important.

(Tos.) Se m’acaba la veu. Gracies per preocupar-te per mi. Gracies per fixar-te en els meus pits, deixar-me quedar a casa teva i deixar-me el pijama. Potser trigarem a veure’ns. Potser la gent petita esta enfadada perque hem escrit la seva historia. Pero no t’has de preocupar. Jo estic acostumada al bosc. Adeu.

En aquell punt se sentia un soroll i s’acabava la gravacio.

En Tengo va premer la tecla per aturar la casset i la va rebobinar fins al comencament. Va fer unes quantes respiracions profundes mentre sentia les gotes de pluja que queien pel rafec de la teulada i feia girar el boligraf de plastic a la ma. Despres va deixar el boligraf damunt del radiocasset. Al final, no havia pres ni una sola nota; s’havia limitat a escoltar atentament la veu estranya pero familiar de la Fukaeri. Tanmateix, no li havia calgut escriure res per tenir clars els punts principals del que havia dit:

(1) La Fukaeri no havia estat segrestada, sino que tan sols s’havia amagat en algun lloc durant una temporada.

(2) No volia escriure cap mes llibre. La seva historia era per explicar-la, i no per posar-la per escrit.

(3) La gent petita tenia una saviesa i un poder tan grans com els del professor Ebisuno. Havia d’anar amb compte.

Aquestes tres coses eren les que la Fukaeri li havia volgut dir. La resta era sobre els guiliaks, aquella gent que havia de caminar apartada de les carreteres.

Va anar a la cuina i va preparar cafe. Mentre se’l bevia, va mirar el radiocasset sense cap proposit. Despres va tornar a escoltar la cinta des del principi. Aquest cop, per si de cas, la va anar aturant de tant en tant i va prendre notes breus dels punts principals. En acabat, va resseguir amb els ulls el que havia escrit, pero no hi va descobrir res de nou que fos especialment important.

?Es devia haver preparat algunes notes, la Fukaeri, abans de comencar, i les havia seguit mentre parlava? A en Tengo li semblava que no. No era persona de fer aquestes coses. Segur que havia parlat al microfon en temps real (sense ni tan sols premer el boto de pausa), dient el que li anava venint al cap.

?On devia ser? Els sorolls de fons de la gravacio no li donaven gaires pistes. Un cop de porta distant. Crits de nens que semblaven entrar per una finestra oberta. ?Una llar d’infants? El claxon d’un camio de gran tonatge. El lloc on es trobava no devia ser al mig d’un bosc espes, sino mes aviat algun raco d’una ciutat gran. Devia haver gravat la cinta a primera hora del mati, o be de la tarda. El so de la porta en tancar-se potser indicava que no estava sola.

El que quedava clar era que la Fukaeri s’amagava en aquell lloc per voluntat propia. Ningu no l’havia obligat a gravar aquella cinta; n’hi havia prou de sentir-li la veu, i la manera com parlava. A la part del principi es notava que estava mes o menys nerviosa, pero, per la resta, parlava amb tota llibertat davant del microfon, dient les coses tal com les pensava.

El Professor te molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita te un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important es saber que la gent petita es a dins del bosc. Per protegir- te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Aixi es pot travessar el bosc sense que et passi res.

Вы читаете 1Q84
Добавить отзыв
ВСЕ ОТЗЫВЫ О КНИГЕ В ИЗБРАННОЕ

0

Вы можете отметить интересные вам фрагменты текста, которые будут доступны по уникальной ссылке в адресной строке браузера.

Отметить Добавить цитату