L’Aomame va deixar la copa de vi damunt la taula i es va fregar lleugerament els llavis amb el tovallo.

– Potser tens rao -va dir-: tinc ganes d’estar amb ell, independentment del moment i del lloc en que em trobi. Em moro de ganes d’estar amb ell. Sembla que aixo es de l’unic que puc estar segura, l’unic que puc afirmar amb tota segura.

– ?Vols que el busqui a les dades de la policia? Si me’n dones alguna informacio, potser podria saber on es, ell, ara, i que fa.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No el busquis, sisplau. Em sembla que ja t’ho vaig dir: me’l trobare per casualitat, no se on, ni quan. Per atzar. I espero aquest moment, sense fer res.

– Com un culebrot de la tele -va dir l’Ayumi, amb veu d’admiracio-. M’encanta, aixo. Se’m posa la pell de gallina.

– Es mes dur fer-ho que no pas dir-ho.

– Ja ho se, que es dur -va dir l’Ayumi, que despres es va premer lleugerament els polsos amb les puntes dels dits-. Pero, igualment, encara que estiguis tan enamorada d’aquest home, de vegades tens ganes de ficar-te al llit amb desconeguts.

L’Aomame va fer repicar les ungles a la vora de la fina copa de vidre.

– Ho faig perque ho necessito. Soc una persona de carn i ossos i he de mantenir un equilibri.

– Pero aixo no fa que disminueixi l’amor que sents per ell.

– Es com la roda del desig que tenen al Tibet. Quan la roda gira, els valors i els sentiments que hi ha a la part de fora pugen i baixen, i surten a la llum o s’enfonsen a la tenebra. Pero l’amor autentic es troba a l’eix de la roda, i no es mou.

– Es fantastic! -va dir l’Ayumi-. La roda del desig del Tibet!

I es va acabar el vi que li quedava a la copa.

Al cap de dos dies, despres de les vuit del vespre, va rebre una trucada d’en Tamaru. Com sempre, van deixar de banda les salutacions i van comencar la conversa parlant directament de questions de feina.

– ?Tens l’agenda lliure, dema a la tarda?

– A la tarda no tinc cap compromis, o sigui que puc venir quan us vagi be.

– ?Com et va, a dos quarts de cinc?

L’Aomame va dir que li anava be.

– Entesos -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del boligraf escrivint la cita a l’agenda; el premia molt fort.

– Per cert, ?esta be, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.

– Si, crec que si. La senyora hi va cada dia a cuidar-la, i sembla que la nena tambe li ha agafat afecte.

– Que be!

– Pero aixo tant es. Tinc una noticia no gaire bona, en un altre ordre de coses.

– ?Una noticia no gaire bona? -va preguntar l’Aomame; sabia que si en Tamaru parlava d’una noticia «no gaire bona», havia de ser «absolutament nefasta».

– S’ha mort la gossa -va dir en Tamaru.

– ?La gossa? ?No deus pas voler dir la Bun?

– Si: la pastor alemany tan curiosa, que li agradaven els espinacs. S’ha mort aquesta nit.

L’Aomame va quedar parada. La gossa nomes tenia cinc o sis anys; encara no era edat, per morir-se.

– Quan la vaig veure, l’ultim dia, se la veia be.

– No s’ha mort per raons de salut -va dir en Tamaru amb un to de veu neutre-. Aquest mati l’hem trobada feta a trossos.

– ?L’heu trobada «feta a trossos»?

– Tenia els budells escampats pertot arreu, com si hagues explotat; forca lluny, en totes direccions. N’hem hagut de recollir els trossos un per un, fent servir tovallons de paper. El cos estava com si l’haguessin girat de dins enfora, com un mitjo. Com si algu li hagues posat una petita bomba molt potent a l’estomac.

– Pobreta.

– Sobre la questio de la gossa, ja no s’hi pot fer res -va dir en Tamaru-. No la podem fer ressuscitar. Ja trobarem un altre gos guardia que la substitueixi. El que em preocupa es que deu haver passat, aqui. Una cosa com aquesta no la pot fer qualsevol. Introduir-li un potent explosiu a l’estomac, per exemple. Per comencar, quan se li acostava algu que no coneixia, aquesta gossa es posava a bordar que semblava que s’haguessin obert les calderes de l’infern. Una cosa aixi no es gens facil de fer.

– Tens rao -va dir l’Aomame amb la gola seca.

– Les dones de la casa d’acollida tambe han tingut un xoc i estan espantades. La dona que s’encarregava de dur-li el menjar a la gossa ha vist com ha quedat, aquest mati. Primer ha vomitat tot el que tenia a l’estomac i despres m’ha trucat. Li he preguntat si ha passat res d’estrany, durant la nit, i m’ha dit que no. Tampoc no ha sentit cap explosio. El so d’una explosio com aquesta hauria hagut de despertar tothom, sobretot tenint en compte que aquestes dones viuen mortes de por. O sigui que l’explosio no ha produit cap soroll. Ningu no ha sentit bordar la gossa, tampoc; ha estat una nit excepcionalment silenciosa. Pero quan s’ha fet de dia, la gossa estava destrossada; les seves entranyes fresques estaven escampades als quatre vents i els corbs del veinat han fet un gran banquet. Pero, evidentment, a mi hi ha un munt de coses que no m’agraden gens.

– Es ben estrany, aixo que ha passat.

– Sens dubte -va dir en Tamaru-. Es ben estrany, el que ha passat. I si el que em diu la intuicio es correcte, aixo nomes es el comencament.

– ?Heu trucat a la policia?

– I ara! -va dir en Tamaru, tot deixant escapar un so curios, com de burla, pel nas-. La policia no serveix de res. L’unic que farien seria perdre el temps en coses que no fan al cas, i encara ho enredarien mes.

– ?Que n’ha dit, la mestressa, sobre el que ha passat?

– No n’ha dit res. Quan l’hi he explicat, nomes ha fet que si amb el cap -va dir en Tamaru-. De tot el que te a veure amb la seguretat, me’n responsabilitzo jo, des de la primera cosa fins a l’ultima, perque aquesta es la meva feina.

Hi va haver un silenci, un silenci ple de sentit de la responsabilitat.

– Dema a dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.

– Dema a dos quarts de cinc -va repetir en Tamaru. Despres, va penjar el telefon sense fer soroll.