Tengo havia ejaculat abans d’hora, va anar molt amb compte a no posar-se roba interior blanca: no tan sols evitava els sostenidors blancs, sino tambe les calces.

Aquell dia tambe s’havia posat roba interior de color negre. Li va fer una fel·lacio a consciencia, gaudint a cor que vols de la duresa del seu penis i la suavitat dels testicles. En Tengo veia com els pits se li movien dins dels sostenidors negres de puntes seguint el ritme dels moviments de la boca. Per evitar ejacular massa aviat, va tancar els ulls i va pensar en els guiliaks.

Com que no tenen tribunals, no entenen quina mena de cosa es, un judici. A partir del fet que encara ara no han entes en absolut per a que serveix construir carreteres, hom pot fer-se una idea de fins a quin punt els es dificil d’entendre’ns a nosaltres. Fins i tot quan ja existeix una carretera, continuen viatjant pel bosc, com sempre, i se’n veuen fileres de families i gossos caminant amb penes i treballs pel fang, al costat de les carreteres.

Es va imaginar un grup de guiliaks, vestits amb robes bastes i acompanyats dels gossos i les dones, caminant entre la jungla, al costat de la carretera, gairebe sense parlar. Dins del seu concepte del temps, l’espai i la possibilitat no hi havia cabuda, per a les carreteres. Per incomode que fos caminar amagats entre els arbres i no per la carretera, devia encaixar dins el seu sentit de l’existencia.

«Pobres guiliaks», havia dit la Fukaeri.

En Tengo va recordar la cara de la Fukaeri quan dormia. S’havia arromangat les manigues i els baixos dels pantalons del pijama perque li anava gros, i despres en Tengo havia tret el pijama de la rentadora i l’havia olorat.

«No hi he de pensar, en aixo», es va dir en Tengo; pero ja era massa tard.

Va ejacular amb espasmes seguits i intensos dins la boca de la seva amiga. Ella va retenir el semen a la boca fins que ell va haver acabat i despres va sortir del llit i va anar cap al lavabo. Es van sentir el soroll de l’aixeta que s’obria per deixar correr l’aigua i ella fent gargares.

– Perdona -es va disculpar en Tengo.

– No t’has pogut aguantar, ?oi? -li va dir l’amiga-. No passa res, home. ?Tant, t’ha agradat?

– Molt -va dir ell-. D’aqui a una mica hi podre tornar, em sembla.

– En tinc moltes ganes -va dir ella, i despres va recolzar el cap damunt el pit nu d’en Tengo. Va tancar els ulls i es va quedar quieta. Ell notava als mugrons la seva respiracio reposada.

– ?Que et sembla que em recorda, el teu pit, cada vegada que el miro i el toco? -li va preguntar a en Tengo.

– No ho se pas.

– Els portals dels castells que surten a les pel·licules d’Akira Kurosawa.

– Els portals dels castells -va dir en Tengo, tot acariciant-li l’esquena.

– Si, aquells portals tan grossos i tan solids dels castells que surten a les pel·licules en blanc i negre, com Tron de sang o La fortalesa amagada, tots plens de reblons clavats, molt grossos. Sempre me’ls recorda, tan ample i tan solid.

– Pero no n’hi ha, de reblons clavats -va dir en Tengo.

– No me n’havia adonat -va respondre ella.

Al cap de dues setmanes de posar-se a la venda en forma de llibre, Crisalide d’aire va entrar a la llista de llibres mes venuts, i quan en feia tres s’havia situat en la primera posicio de la seccio de literatura. En Tengo era a la sala de professors de l’academia, estudiant la trajectoria del llibre als diaris que hi tenien. Tambe en sortien dos anuncis, en els quals, a mes d’una imatge de la coberta del llibre, s’incloia una fotografia de la Fukaeri. Hi apareixia amb el jersei prim d’estiu ajustat i la forma preciosa, tan ben definida, dels pits -potser eren fotografies del dia de la roda de premsa- que ja li havia vist en Tengo. Els cabells llargs i llisos li queien damunt les espatlles, i els ulls, negres i misteriosos, miraven directament el lector. Feia l’efecte que, a traves de la lent de la camera, aquells ulls observessin directament alguna cosa amagada dins el cor del lector, una cosa que ni tan sols un mateix sabia que tenia a dins; eren neutres, pero bells. Aquella mirada decidida d’una noia de disset anys feia caure les defenses de la persona que se sentia observada, i al mateix temps li causava una certa incomoditat. Les fotografies eren petites i en blanc i negre, pero segurament no serien pas poques les persones que decidirien comprar el llibre nomes pel fet d’haver-les vist.

Al cap de dos dies que Crisalide d’aire es poses a la venda, en Komatsu li’n va enviar dos exemplars, pero en Tengo ni tan sols els va obrir. Certament, havia estat ell qui havia escrit el text que hi havia impres, i no cal dir que era la primera vegada que un text seu apareixia en forma de llibre, pero quan el va tenir a les mans no li van venir ganes de llegir-lo; ni tan sols de fer-hi un cop d’ull rapid. En veure’l no va sentir cap alegria. Per molt que el text l’hagues escrit ell, la historia que explicava era de la Fukaeri i de ningu mes; havia estat de la seva ment, d’on havia sorgit. Ell ja havia acomplert la seva modesta tasca com a tecnic treballant entre bastidors, i el desti que li esperes a partir de llavors ja no tenia res a veure amb ell, ni hi havia de tenir res a veure. Va entaforar els dos exemplars, encara embolicats amb el plastic, en un lloc de la prestatgeria on no els veies.

Durant un temps, despres de la nit que la Fukaeri s’havia quedat a dormir al seu apartament, la vida d’en Tengo va transcorrer tranquil·lament, sense novetats. Va ploure forca, pero ell no hi va parar gairebe gens d’atencio. La questio del temps ocupava un lloc forca baix, a la llista de coses que li interessaven. A partir d’aquella nit, no va tenir cap noticia de la Fukaeri, i va suposar que no tenir-ne noticies significava que tampoc no hi havia cap problema especial.

Es passava els dies escrivint histories, que compaginava amb algunes feines breus que li demanaven per a revistes. Eren textos sense signar que podria haver escrit qualsevol, pero li van servir per canviar una mica d’aires, i pel temps que hi va dedicar no estaven mal pagats. Com sempre, tambe anava tres cops per setmana a fer classes de matematiques a l’academia. Per tal d’oblidar-se de diverses questions molestes -que tenien a veure, principalment, amb Crisalide d’aire i la Fukaeri-, es va submergir encara mes profundament que abans al mon de les matematiques. Aixi que s’hi endinsava, els engranatges del cervell li feien un petit soroll i comencaven a funcionar d’una manera diferent. De la seva boca en sortia una altra mena de paraules, i el seu cos comencava a fer servir uns musculs diferents; tambe li canviava el to de veu, i una mica l’expressio de la cara. A en Tengo li agradava la sensacio que li produien aquests canvis, que era una mica com la de passar d’una habitacio a una altra, o de canviar-se unes sabates per unes altres.

Quan entrava al mon de les matematiques, assolia un grau de tranquil·litat, i d’eloquencia, molt mes gran que no pas el que tenia a la vida diaria, o quan escrivia narracions. Alhora, pero, tambe tenia la sensacio d’esdevenir una persona molt mes expeditiva. No hauria sabut dir quina d’aquestes dues personalitats era l’original, pero duia a terme aquesta transformacio molt facilment i sense haver-hi de parar atencio. Tambe era conscient que, fins a un cert punt, li calia fer aquesta mena de canvi.

Com a professor de matematiques, des de la tarima procurava fer entendre als alumnes fins a quin punt els nombres tenien set de logica. En aquell ambit, el que no es podia demostrar no comptava, i, un cop havies aconseguit demostrar-los, tenies a la ma tots els misteris del mon, arrecerats com un mol·lusc a la closca. Quan s’apassionava durant les classes, els alumnes escoltaven les seves explicacions amb un interes insolit. A mes d’ensenyar-los com s’havien de resoldre els problemes concrets, els feia veure tot el romanticisme i la bellesa que contenien. Mirava la classe i veia que hi havia unes quantes noies de disset o divuit anys que l’observaven fixament, amb ulls plens d’admiracio. Sabia que les seduia mitjancant les matematiques. Partint de la premissa intel·lectual que oferia el seu discurs, els acariciava l’esquena amb les funcions, els mormolava a l’orella amb els teoremes. Tanmateix, des que havia conegut la Fukaeri, no sentia cap interes sexual envers aquelles noies, ni es preguntava quina olor devien fer els pijames que havien portat.

En Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri era completament diferent: no es podia comparar amb les altres noies. No tenia cap dubte que la Fukaeri, per a ell, tenia una significacio especial. Per dir-ho d’alguna manera, era com si li envies un missatge total, malgrat que ell no aconseguia desxifrar-lo.

Tanmateix, a forca de pensar-hi, havia arribat a la clara conviccio que seria millor no tenir res mes a veure amb la Fukaeri, allunyar-se tant com pogues dels exemplars de Crisalide d’aire que s’apilaven a l’entrada de les llibreries, d’aquell professor Ebisuno que no se sabia que tramava, d’aquella organitzacio religiosa farcida de misteris terbols. Tambe hauria de mantenir la distancia amb en Komatsu, almenys de moment. Si no, corria el risc de ser arrossegat cap a un lloc cada vegada mes confus i acabar-se trobant en un raco perillos, absurd, del qual no podria fugir.

Tanmateix, era molt conscient que a hores d’ara ja no li seria gens facil, retirar-se d’aquell projecte tan enrevessat. Ell ja hi estava enredat, en «allo». No havia anat com en les pel·licules de Hitchcock, en que el protagonista es veu embolicat en una conspiracio criminal sense saber-ho: ell s’hi havia ficat conscientment,