la policia havia dut a terme una operacio de captura a gran escala. Al mateix temps, l’aviacio de les Forces d’Autodefensa hi havia enviat una unitat d’helicopters amb soldats armats de cap a peus. El resultat havia estat que van ser abatuts tres membres del grup extremista que s’havien negat a rendir-se, dos van resultar greument ferits -un va morir tres dies despres a l’hospital; no quedava clar, als articles del diari, que havia passat amb l’altre-, i quatre mes van ser capturats amb ferides lleus o sense partir cap ferida. Gracies a les armilles antibales d’ultima generacio, no es va produir cap ferit entre els membres de la policia i de les Forces d’Autodefensa; tan sols un policia, que es va trencar la cama en caure per un penya-segat durant la persecucio. Un sol dels membres del grup extremista estava en parador desconegut. A pesar que es va dur a terme una amplia investigacio per tal de trobar-lo, era com si la terra se l’hagues empassat.
Un cop passat l’impacte inicial de la noticia, els diaris van comencar a informar sobre com s’havia constituit el grup extremista. Estava integrat per fills de les lluites universitaries de la primera meitat dels setanta. Mes de la meitat dels seus membres havien pres part en l’ocupacio de l’Auditori Yasuda, a la Universitat de Toquio, o de la Universitat del Japo. Despres que les unitats mobils de l’estat fessin caure les seves «fortaleses» mitjancant l’us de la forca, una colla d’estudiants que havien estat expulsats de la universitat, o que havien estat integrats en moviments politics urbans centrats en els campus universitaris, i havien vist com els seus objectius arribaven a un punt mort, aixi com una part del professorat, van deixar de banda les seves diferencies politiques per unir-se i comencar una nova vida en una comuna agricola a les muntanyes de Yamanashi. De primer, s’havien integrat en el col·lectiu anomenat Escola Takashima, una comuna centrada en l’explotacio agricola, pero es van sentir insatisfets amb la vida que s’hi feia i el grup es va tornar a organitzar per independitzar-se. Despres de comprar a un preu extraordinariament baix un poble abandonat al mig de les muntanyes de Yamanashi, hi van establir el seu propi negoci. Al comencament van haver de treballar molt dur, pero finalment els aliments d’agricultura ecologica que produien van tenir un petit boom a la ciutat i van crear el seu propi negoci de venda de verdura per correu. Aquella bona sort els va permetre anar millorant les seves plantacions i engrandint l’explotacio. Fos d’on fos que haguessin sortit, eren persones serioses i treballadores, i estaven molt ben organitzats al voltant del seu cap. El nom d’aquella comuna era Sakigake.
L’Aomame va fer una gran ganyota i va empassar saliva. Del fons de la seva gola va sorgir un soroll molt fort. Despres va picar la taula amb el boligraf que tenia a la ma.
Va continuar llegint els articles.
Per be que el negoci rutllava perfectament, a Sakigake es va anar produint una divisio interna molt clara. Es van formar dos grans grups clarament diferenciats: una «faccio armada» extremista, que continuava mantenint com a objectiu una revolucio armada d’inspiracio marxista mitjancant la lluita de guerrilles, i una «faccio comunal» relativament pacifica que acceptava el fet que dur a terme una revolucio per la forca no era una opcio realista al Japo actual i que, rebutjant l’esperit del capitalisme, aspirava a viure a prop de la naturalesa, en contacte amb la terra. Finalment, l’any 1976, els partidaris de la vida comunal van imposar la seva majoria dins de Sakigake i en van expulsar els membres de la faccio violenta.
Aixo no obstant, l’expulsio de la faccio violenta no es va dur a terme per la forca. Segons el diari, Sakigake va oferir als seus membres terrenys per establir-se i una certa quantitat de capital, i els va «demanar que ho acceptessin» amistosament. La faccio violenta va accedir a aquesta proposta i va establir la seva propia comuna, Akebono, als nous terrenys. Despres, en algun moment, van comencar a adquirir armes de gran eficacia. S’estava duent a terme una investigacio per establir per quines vies i amb quins diners havien aconseguit aquestes armes.
D’altra banda, ni la policia ni els periodistes no havien aconseguit esbrinar exactament en quin moment, de quina manera i per quina rao la comuna agricola Sakigake havia canviat el seu objectiu i havia passat a convertir- se en un grup religios. El cas era, pero, que mes o menys a partir del moment que es van separar sense conflictes de la faccio violenta, la comuna havia adoptat rapidament una orientacio religiosa cada cop mes marcada, i que l’any 1979 havia obtingut el reconeixement oficial com a fundacio religiosa. A partir de llavors havia anat comprant les finques adjacents i havia augmentat els terrenys i les instal·lacions. Tambe havia construit una tanca molt alta al voltant dels edificis i havia deixat de permetre que les persones alienes al grup hi entressin lliurement, perque aixo, segons deien, «hauria destorbat la practica religiosa». Tampoc no quedava clar d’on havien obtingut un capital tan gran, ni com havien pogut aconseguir en un periode de temps tan breu el reconeixement com a fundacio religiosa.
Alhora que duia a terme les feines agricoles, el grup radical que s’havia instal·lat als nous terrenys es va concentrar a entrenar-se en l’us de les armes dins de les instal·lacions i va provocar diversos conflictes amb els agricultors de la zona. Un d’aquests conflictes va sorgir arran dels drets d’utilitzacio per al rec d’un rierol que corria per la finca d’Akebono. Els pagesos de la zona sempre n’havien compartit l’aigua, pero Akebono no els permetia entrar a la seva propietat. La disputa es va prolongar durant uns anys, fins que uns quants membres d’Akebono van apallissar violentament un resident de la zona que protestava perque havien envoltat la finca amb una tanca de xarxa metal·lica. La policia de Yamanashi s’hi va presentar amb una ordre de registre per investigar l’agressio, i llavors, impensadament, es va produir l’enfrontament armat.
Immediatament despres del violent enfrontament que es va produir a les muntanyes, i un cop Akebono havia quedat completament dissolt, el grup religios Sakigake va fer un comunicat oficial. El va llegir un portaveu del grup, jove i ben plantat, vestit amb americana i corbata, en una roda de premsa. L’essencia de la declaracio era molt clara: a pesar del seu passat comu, en el present no hi havia cap mena de relacio entre Akebono i Sakigake. Despres de l’escissio, practicament no havien tingut cap contacte que no tingues a veure amb la feina. Sakigake era un col·lectiu que treballava la terra, respectava les lleis i aspirava a construir un mon mes pacific i espiritual, i s’havia separat amistosament dels integrants de la faccio Akebono, que tenia com a objectiu dur a terme una revolucio armada, en arribar a la conclusio que no podien continuar treballant junts. Despres d’aixo, Sakigake es va orientar cap a la religio i va rebre el reconeixement com a fundacio religiosa. Lamentaven profundament el vessament de sang que s’havia produit, i expressaven el seu condol mes sincer a les families dels policies que havien mort en acte de servei. El grup religios Sakigake no tenia cap mena de relacio amb l’incident que s’havia produit. Tanmateix, no podia negar que Akebono havia sorgit del seu interior, i, per tal d’evitar cap malentes desafortunat, estava disposat a sotmetre’s a qualsevol tipus d’investigacio que fos necessaria en relacio amb l’incident. Sakigake era una organitzacio que respectava les lleis i estava oberta a la societat i, per tant, no tenia res a amagar. Estava disposada a proporcionar, en la mesura del possible, tota la informacio que se li demanes.
Al cap d’uns dies, com si volgues respondre al comunicat, la policia de Yamanashi es va presentar a la seu de Sakigake amb una ordre de registre i es va passar tot un dia voltant per l’extensa finca i revisant atentament totes les instal·lacions i els documents que hi van trobar. Tambe en van interrogar uns quants dirigents. Tot i que de cara enfora les relacions entre Sakigake i Akebono s’havien interromput, els tractes entre els dos grups havien continuat fins i tot despres de la ruptura, i la investigacio va fer sospitar a la policia que podien haver dut a terme alguna activitat secreta. Tanmateix, no es va trobar ni una sola pista que ho demostres: tan sols un bosc precios amb diversos tipus d’arbres i uns quants edificis religiosos de fusta units per un caminoi, dins dels quals un gran nombre de persones vestides amb habits senzills meditaven i feien practiques espirituals. Al mateix temps, altres membres del grup religios treballaven en les tasques del camp. Tan sols hi havia maquinaria i eines agricoles molt ben cuidades, i no es va trobar res que s’assembles a una arma, ni cap indici de tendencies violentes. Tot era net i estava endrecat. Tambe hi havia un menjador molt acollidor, un dormitori i una infermeria senzilla pero practica. A l’edifici de dues plantes que servia de biblioteca hi havia moltes escriptures i textos budistes, i una bona col·leccio d’obres d’especialistes i traduccions. Mes que unes instal·lacions religioses, semblaven el petit campus d’una universitat privada. La policia en va marxar decebuda, practicament amb les mans buides.
Al cap d’uns dies mes, els periodistes dels diaris i les televisions van ser convidats a visitar les instal·lacions, pero el que hi van veure va ser mes o menys el mateix que hi havia trobat la policia. No els van fer la tipica visita organitzada, sino que van poder voltar tot sols per les instal·lacions, i anar on volguessin i parlar amb qui volguessin per fer els articles. Tanmateix, els mitjans havien de respectar la condicio que nomes podien filmar o fer fotografies si el grup els en donava permis, per tal de preservar la intimitat dels fidels. Un grup de dirigents vestits amb l’habit del grup es van aplegar en una amplia sala de reunions per respondre a les preguntes dels periodistes i explicar-los la naturalesa de la seva religio, la doctrina i les directrius que regien la seva vida. Van parlar de manera educada i franca. Van evitar en tot moment fer el discurs propagandistic tan habitual de les sectes religioses. Mes que no pas els directors d’un grup espiritual, semblaven directius d’una agencia de publicitat molt familiaritzats amb la feina de fer presentacions; l’unic que els en diferenciava era la roba.
