mes poder, a casa, que la seva filla adolescent. Boshniak escriu que va veure diverses vegades un fill que pegava a la seva mare i la treia de casa sense que ningu goses dir-li res. Tots els membres masculins d’una familia tenen la mateixa autoritat. Si se’ls convida a beure vodka, cal oferir-ne fins i tot als mes menuts.

Cap dona de la casa, tant si es l’avia, com la mare o una nena que encara pren el pit, no te cap dret. Se’ls tracta com animals domestics, com un objecte que l’home pot llencar o vendre, o com un gos que es pot fer fora a puntades de peu. No obstant aixo, els gossos reben caricies de tant en tant; les dones, mai. Donen menys importancia a un casament que a una borratxera, i no l’acompanyen amb cap ritus religios o paga. Els guiliaks canvien una llanca, una barca o un gos per una noia, se l’enduen a casa seva, jeuen amb ella damunt la pell d’un os, i llestos. La poligamia esta acceptada pero no gaire estesa, per be que sembla que hi ha mes dones que homes. El menyspreu envers la dona, que es considerada una criatura inferior o un objecte, arriba a tal extrem entre els guiliaks que ni tan sols consideren censurable reduir-les a l’esclavatge, en el sentit mes exacte i literal de la paraula. Sens dubte, per al guiliak la dona no es res mes que una mercaderia, igual que el tabac o el teixit. Strindberg, escriptor suec famos per la seva misoginia que voldria que la dona estigues totalment sotmesa als desitjos de l’home, comparteix els principis dels guiliaks. Si algun dia visites la part meridional de Sakhalin, els abracaria calidament.

Aqui, en Tengo va fer una pausa, pero la Fukaeri es va limitar a callar, sense fer cap comentari. En Tengo va continuar.

Es evident que l’acostament dels nadius al penal no es un mitja de russificacio, sino de depravacio. Encara son lluny de comprendre les nostres exigencies, i dubto que estiguem en condicions de fer-los entendre que els presos se’ls captura, se’ls priva de llibertat, se’ls fereix i de vegades se’ls mata, no pas per caprici, sino en interes de la justicia.

La Fukaeri tenia els ulls tancats i respirava molt silenciosament. En Tengo se la va quedar mirant, pero no estava segur de si dormia o no. Per tant, va decidir obrir el llibre per una altra pagina i continuar llegint en veu alta. En part volia estar segur que realment s’havia adormit, i en part tenia ganes de continuar llegint les frases de Txekhov en veu alta.

Al costat de la desembocadura s’alcava en altres temps el lloc de Nibuchi, fundat el 1866. Mitsul hi troba divuit construccions, habitables o no, una capella i una botiga de queviures. Un periodista que va visitar Nibuchi el 1871 escriu que hi havia vint soldats a les ordres d’un cadet. En una de les isbes va trobar l’esposa d’un soldat, una dona alta i formosa, que li oferi ous frescos i pa negre. La dona lloava la vida local i nomes es queixava que el sucre era molt car. Actualment no queda cap rastre d’aquestes isbes, i, en mirar al voltant i veure l’espai desert, sembla que aquella dona alta i formosa hagi de ser un mite. S’esta construint una casa nova que sera la residencia d’un inspector o una estacio, i aixo es tot. El mar es fred i terbol, i les altes onades grisoses trenquen a la sorra i semblen exclamar: «Senyor, ?per que ens vau crear?». Ja es el Gran Ocea, o ocea Pacific. A la vora del Naibu se senten els cops de destral dels presos, que treballen en alguna construccio; al lluny, a l’altra banda del mar, hi imaginem America. A l’esquerra, a traves de la boirina, es veuen els caps de Sakhalin; a la dreta, mes caps… I, tot al voltant, ni una anima, ni una au, ni una mosca. En contemplar aquest espectacle, no entenc per que rugeixen les onades, qui les escolta a les nits, que volen, per que continuaran rugint quan jo me n’hagi anat. Aquesta riba no m’inspira pensaments sino una llarga meditacio, i m’estremeixo d’angoixa, encara que al mateix temps m’agradaria quedar-me aqui per sempre, contemplant el moviment monoton de les onades i escoltant-ne el brogit amenacador.

Semblava que la Fukaeri s’havia adormit del tot. Parant be l’orella, en podia sentir la respiracio. En Tengo va tancar el llibre i el va deixar damunt la tauleta que hi havia al costat del llit. Despres es va aixecar i va tancar el llum de l’habitacio. Finalment, va tornar a mirar la Fukaeri: estava estirada enlaire, amb la boca tancada, dormint pacificament. En Tengo va tancar la porta i va tornar a la cuina.

Tanmateix, ja no va poder tornar-se a posar a escriure. L’aspre litoral de l’illa de Sakhalin de la descripcio de Txekhov li havia quedat gravat al cervell. Fins i tot en sentia les onades, i si tancava els ulls, es veia dret, tot sol, immers en els seus pensaments, mirant com les ones trencaven a la costa desolada del mar d’Okhotsk. Era capac de compartir amb Txekhov aquell sentiment irremissible de depressio. El que devia experimentar, alla on s’acabava la terra, devia ser un sentiment d’impotencia aclaparador. Ser un novel·lista rus al final del segle xix devia significar haver de carregar amb un amarg desti sense escapatoria: com mes intentava fugir de Russia, mes l’engolia aquesta nacio.

Despres d’esbandir el got de vi i raspallar-se les dents a la pica, en Tengo va apagar el llum de la cuina, es va estirar al sofa amb una manta a sobre i va intentar dormir. Al fons de les orelles encara li ressonaven intensament les onades. Igualment, pero, va anar perdent la consciencia i va ser arrossegat cap a un son profund.

Quan es va despertar eren dos quarts de nou del mati. No va trobar la Fukaeri al llit. El pijama que li havia deixat era al safareig, fet una pilota dins la rentadora, amb els punys i els baixos dels pantalons encara arromangats. Damunt la taula de la cuina hi havia una nota escrita amb boligraf en un full de paper: «?Que deuen fer, avui dia, els guiliaks? Me’n vaig a casa». Els caracters eren petits i molt angulosos, i produien un efecte molt poc natural, com si miressis des de l’aire uns caracters escrits a la sorra amb petxines acabades de recollir a la platja. En Tengo va plegar el full de paper i el va tancar en un calaix de l’escriptori: segur que hi hauria un bon rebombori, si la seva amiga trobava allo quan vingues a les onze.

Va fer el llit amb molta cura i va tornar el llibre que havia costat tants esforcos a Txekhov al prestatge. Despres va fer cafe i torrades. Mentre esmorzava, es va adonar que tenia un gran pes al cor. Va trigar forca estona a descobrir d’on venia: de la serenor del rostre de la Fukaeri adormida.

?Que potser n’estava enamorat, d’aquella noia? No, es va dir a si mateix, no era aixo. Era nomes que hi havia alguna cosa, en ella, que, per alguna rao, li agitava literalment el cor. Pero, aixi, ?per que l’atreia tant, el pijama que havia portat? ?Per que -sense ser-ne gaire conscient- l’havia agafat i l’havia olorat?

Massa preguntes. ?No va ser Txekhov qui va dir que «un narrador no es una persona que solucioni problemes: es una persona que els planteja»? Una frase esplendida. Tanmateix, Txekhov no tan sols tenia aquesta actitud amb les obres d’art, sino tambe amb la seva propia vida. Plantejava problemes pero no hi aportava solucions. Tot i saber que patia una malaltia pulmonar incurable -era impossible que no ho sabes, perque era metge-, va esforcar-se per ignorar-ho i no s’ho va creure fins a trobar-se agonitzant al seu llit de mort. Va morir encara jove, entre violentes expectoracions de sang.

En Tengo va fer que no amb el cap i es va aixecar de la taula. Aquell era el dia que venia la seva amiga. Havia de fer la bugada i netejar. Ja pensaria despres.