a la Fukaeri on es trobava l’illa de Sakhalin.

– Per que va anar a Sakhalin, Txekhov -li va preguntar ella.

– Vols dir que per que em sembla, a mi, que hi va anar, ?oi?

– Si. Tu has llegit el llibre.

– Si, que l’he llegit.

– Que en penses.

– Que potser el mateix Txekhov no tenia gaire clar per que ho feia -va dir en Tengo-. Vull dir que potser senzillament va voler anar fins alla; que mirant la forma de l’illa de Sakhalin al mapa li van venir ganes d’anar a veure quina mena de lloc era, perque si. A mi m’ha passat, alguna vegada, una cosa semblant; hi ha llocs que els veus als mapes i penses: «Hi vull anar, hi hagi el que hi hagi». I moltes vegades, no se per que, son llocs molt llunyans, i que costa arribar-hi. Et mors de ganes de coneixer-los per saber com son els paisatges, i quina mena de coses hi fa, la gent. Es com si t’agafes una febrada. O sigui que no puc anar assenyalant els altres amb el dit i criticant-los perque hagin tingut un atac de passio. Es curiositat, en el sentit mes pur de la paraula. Una inspiracio que no pots explicar. Tot i que el viatge de Moscou a Sakhalin era d’una duresa inimaginable, a l’epoca de Txekhov, o sigui que hi devia haver alguna altra rao.

– ?Per exemple?

– A mes de novel·lista Txekhov era metge, i potser per aixo, com a cientific, volia examinar en persona una part de l’enorme imperi rus que considerava malalta. Tot i que era un escriptor molt conegut que vivia a la capital, sentia una certa incomoditat. N’estava tip, dels ambients literaris de Moscou, perque no s’hi sentia a gust, vivint entre les rivalitats i l’afectacio dels seus companys escriptors. Els critics malintencionats nomes li provocaven rebuig. Potser el viatge a l’illa de Sakhalin va ser com una mena de pelegrinatge per purificar-se d’aquest embrutiment literari. I quan hi va ser, l’illa el va superar, en molts sentits. Potser es precisament per aixo que no la va fer servir com a material per escriure cap obra literaria. Hauria estat molt complicat, escriure una narracio amb aquell material en brut. Es com si aquella part malalta del pais s’hagues convertit en una part d’ell mateix. Encara que tambe es possible que fos precisament aixo, el que perseguia.

– El llibre es interessant -va preguntar la Fukaeri.

– Jo l’he llegit amb molt d’interes. Esta escrit amb una gran acumulacio de xifres i estadistiques sobre l’illa, i, com ja t’he dit, no hi ha gaires parts interessants, literariament. Hi predomina molt clarament la faceta de cientific de Txekhov. Pero jo, en aixo, hi he sentit la voluntat de l’autor. I entre totes aquestes explicacions practiques, de tant en tant hi ha descripcions molt vives de personatges o de paisatges que apareixen. Tot i que aixo no vol dir que les parts que es limiten a recollir dades reals objectives siguin dolentes. Algunes son fantastiques. Per exemple, el capitol sobre els guiliaks.

– Els guiliaks -va dir la Fukaeri.

– Els guiliaks son el poble que havien viscut a Sakhalin des de molt abans que hi arribessin els colonitzadors russos. Al comencament vivien al sud de l’illa, pero despres els ainus van pujar des de Hokkaido i els van fer pujar cap a la zona del centre, com si diguessim. Tot i que els ainus tambe havien pujat des de Hokkaido a causa de la pressio dels japonesos. Txekhov va observar de prop l’estil de vida dels guiliaks per tal de deixar-ne un testimoni escrit acurat, en un moment en que la seva cultura desapareixia molt rapidament a causa de la russificacio.

En Tengo va obrir el llibre pel capitol que tractava dels guiliaks i va comencar a llegir. Per tal que el que llegia fos mes facil d’entendre, de vegades escurcava les frases o les canviava, segons el cas.

Els guiliaks tenen una constitucio forta i rodona. Son de mida mitjana, o fins i tot petita. Una gran alcada els seria un destorb, a la taiga. Tenen els ossos molt grossos i es caracteritzen pel notable desenvolupament de les apofisis, crestes i eminencies on s’insereixen els musculs, la qual cosa pressuposa una musculatura molt vigorosa i desenvolupada, feta per lluitar constantment amb la natura. Tenen el cos sec, fibros i sense acumulacio de greix: no es veuen guiliaks grassos o obesos. Sembla que cremen tots els greixos per generar la gran quantitat de calor que necessita un cos a Sakhalin per contrarestar les perdues produides per les baixes temperatures i l’extrema humitat, cosa que explica per que la seva alimentacio es tan rica en greix: carn de foca, salmo, esturio i balena, aixi com tambe carn ensangonada, tot aixo en grans quantitats, sec i, ben sovint, congelat. Aquesta alimentacio fa que els punts on s’insereixen els musculs de la masticacio estiguin molt desenvolupats, i la seva dentadura, en molt mal estat. La seva alimentacio es exclusivament animal, i nomes molt de tant en tant, quan mengen a casa o participen en algun banquet, afegeixen all de Manxuria o baies a la carn i al peix. Segons les observacions de Nevelskoi, els guiliaks consideren que l’agricultura constitueix un pecat molt greu: qui cultiva la terra o hi planta res no triga a morir. No obstant aixo, el pa, que coneixen pels russos, els agrada molt, i se’l mengen com si fos una llaminadura. Actualment no es estrany trobar-se guiliaks a Aleksandrovsk o Rikovskoie amb una barra de pa sota el brac.

En Tengo va deixar de llegir i va sospirar. No sabia quina impressio li feia, el text, a la Fukaeri, a partir de la seva expressio.

– ?Que, vols que continui llegint? ?O vols que canvii de llibre? -li va preguntar.

– Vull saber mes coses sobre els guiliaks.

– Doncs, continuare llegint.

– Em puc posar al llit -va preguntar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo.

Van passar tots dos a l’habitacio. La Fukaeri es va ficar el llit i en Tengo hi va posar una cadira al costat i s’hi va asseure. Despres va continuar llegint.

Com que els guiliaks no es renten mai, fins i tot per als etnografs resulta dificil determinar quin es el seu veritable color de pell. Tampoc no es renten la roba interior, i les seves peces de vestir i botes de pell semblen acabades d’arrencar d’un gos mort. Els guiliaks emanen una fortor intensa i penetrant, i hom sap que es troba a prop d’un dels seus habitatges per la pudor repugnant, de vegades gairebe insuportable, de peix curat i deixalles podrides. Normalment, al costat de totes les cases hi ha un assecador ple a vessar de peixos oberts i estesos que, vistos de lluny, especialment quan hi toca el sol, semblen fils de corall. Al costat d’aquests assecadors, Kruzenshtern va veure una quantitat enorme de cucs que formaven una capa d’uns tres centimetres de gruix.

– Kruzenshtern.

– Em sembla que va ser un dels primers exploradors. Txekhov, com a estudios que era, havia llegit tots els llibres que s’havien escrit sobre Sakhalin fins al moment.

– Continua llegint.

A l’hivern, els habitatges son plens d’una fumera acre causada per la llar de foc, pero tambe pel tabac que fumen els guiliaks, les seves dones i fins i tot els seus fills. A pesar que no sabem res de la seva morbiditat i mortalitat, cal suposar que aquestes condicions higieniques tan poc favorables no poden sino tenir una influencia negativa en la seva salut. Potser es aixo el que en provoca la baixa estatura, la inflor de la cara i certa indolencia i lentitud que caracteritza els seus moviments; potser tambe cal atribuir-hi, en part, la seva poca resistencia a les epidemies.

– Pobres guiliaks -va dir la Fukaeri.

Sobre el caracter dels guiliaks, els autors sostenen opinions diverses, pero tots coincideixen a dir que no son un poble bel·licos, que rebutgen les disputes i les baralles i que viuen en pau amb els seus veins. Reben els nouvinguts amb recel, perque temen pel seu futur, pero sempre es mostren amables i mai no es rebel·len; com a maxim, els menteixen, tot descrivint-los Sakhalin en termes exageradament negatius, amb l’esperanca d’allunyar els estrangers de l’illa. Van rebre els companys de Kruzenshtern amb els bracos oberts, i quan L.I. Shrenk va caure malalt la noticia va correr molt rapidament i va causar una pena sincera. Nomes menteixen quan comercien o parlen amb una persona que consideren sospitosa o perillosa, pero abans de dir la mentida es miren entre ells, tal com fan les criatures. Els repugna qualsevol mena de falsedat o presumpcio en la vida diaria, fora de l’ambit dels negocis.

– Son fantastics, els guiliaks -va dir la Fukaeri.

Quan un guiliak accepta un encarrec, el du a terme amb la maxima diligencia: encara no s’ha donat el cas que un guiliak abandoni el correu al mig del cami o malmeti un objecte d’altri. Pliakov, que va haver de tractar amb els seus barquers, va escriure que son molt primmirats a l’hora de complir les seves obligacions, sobretot quan transporten mercaderies de l’Estat. Son coratjosos, desperts, alegres i desenfadats, i no se senten gens intimidats en presencia d’homes importants i rics. No reconeixen cap mena d’autoritat i, segons sembla, no saben que significa «superior» i «inferior». Tal com s’ha dit i s’ha escrit, la nocio de l’autoritat familiar els es aliena. El pare no pensa que es superior al fill, i el fill no sent respecte pel pare i viu com vol. Una mare d’edat avancada no te