pero se’l veia molt mes gran.

De tan bella, la seva figura semblava resplendir.

Els llargs cabells negres li queien esquena avall.

Estranyat, va demanar-li:

– ?On es, que em porteu, avia?

I, girant-se cap a ell, maldant per contenir les llagrimes, ella digue:

– Es clar: vos encara no ho sabeu!

»Si ara sou Emperador,

»es perque en el passat complireu els Deu Sants Preceptes.

»Pero ara se us gira en contra la fortuna,

»i un mal karma us arrossega.

»Mireu, Majestat, cap a l’est,

»i acomiadeu-vos del santuari d’Ise;

»mireu despres cap a l’oest,

»on us espera el Buda per acollir-vos.

»Es aquest mon una terra de sofriment:

»jo us menare al Paradis de la Terra Pura!

I, sense poder-se contenir, arrenca a plorar.

Vestit amb una tunica verda i amb els cabells partits en dues cues,

l’Emperador uni, amb llagrimes als ulls, les belles petites mans,

i va mirar cap a l’est

per acomiadar-se del santuari d’Ise,

i va mirar cap a l’oest per invocar el nom d’Amida.

Despres l’avia l’agafa a coll i li digue, per consolar-lo:

– Veureu com sota les aigues tambe hi ha una capital.

I es llanca amb ell al fons del mar.

Escoltant-la amb els ulls tancats, a en Tengo li va fer l’efecte que sentia un recitador cec que s’acompanyes amb un llaut. Va recordar que originalment El conte dels Heike era un poema epic oral. Normalment, la Fukaeri parlava d’una manera totalment plana, sense fer practicament cap distincio d’accent ni d’entonacio, pero aixi que havia comencat a recitar el poema la seva veu s’havia tornat increiblement poderosa, rica i plena de matisos, com si l’hagues posseida algun esperit: els detalls de l’heroica batalla naval que va tenir lloc l’any 1185 a l’estret de Shimonoseki tornaven a la vida amb tota vivesa. La derrota del clan Taira era definitiva, i Ni-tomo, vidua de Kiyomori, va agafar entre els bracos el nen emperador Antoku i es va llancar a l’aigua; les dames de la cort van seguir-los per evitar caure en mans dels guerrers orientals. Tomomori, amagant el gran dolor que sentia, s’havia rigut de les dames per empenyer-les a cometre suicidi, tot dient-los que si sobrevivien viurien un terrible infern, i que era millor que es traguessin la vida elles mateixes.

– ?Continuo? -va preguntar la Fukaeri.

– No, ja n’hi ha prou -va respondre en Tengo, amb la ment absent. Entenia perfectament que els periodistes haguessin quedat bocabadats, a la roda de premsa.- Pero, ?com te’n pots recordar, d’una obra tan llarga?

– Vaig sentir les cassets moltes vegades.

– Encara que sentis les cassets moltes vegades, no se’l podria aprendre, una persona normal i corrent -va dir en Tengo.

Despres se li va acudir que a la Fukaeri li costava molt llegir, i que potser per aixo tenia molta mes memoria per recordar el que sentia que les altres persones, igual que els nens que pateixen la sindrome del savant, que son capacos de processar instantaniament i retenir una gran quantitat d’informacio visual.

– Llegeix-me un llibre -va demanar la Fukaeri.

– ?Quin llibre t’agradaria?

– Tens el llibre de que heu parlat amb el Professor -va preguntar-. Aquell on surt el Gran Germa.

– ?1984? No, aqui no el tinc.

– De que parla.

En Tengo va mirar de recordar-ne l’argument.

– Nomes l’he llegit una vegada, fa molt de temps, a la biblioteca de l’escola, i no en recordo gaires detalls, pero, de tota manera, es va publicar l’any 1949, i llavors l’any 1984 formava part del futur llunya.

– Es aquest any.

– Si, ara som just al 1984; el futur sempre s’acabava fent realitat, i despres es converteix en passat molt de pressa. En aquesta novel·la, George Orwell descriu una societat molt grisa controlada per un sistema totalitari. Tota la gent esta estrictament vigilada per un dictador que es diu Gran Germa. La informacio esta molt controlada, i la historia es reescriu sense parar. El protagonista treballa per al govern, em sembla que en una seccio on canvien uns textos per uns altres. Quan es crea una nova versio de la historia, la vella s’ha de destruir completament. Al mateix temps, les paraules es canvien, i les paraules que tenim ara canvien de significat. Com que la historia es reescriu tan sovint, arriba un moment que ningu no sap que va passar, realment. Ni tan sols es possible saber qui es amic teu i qui es el teu enemic. Es aquesta, la historia de la novel·la.

– Reescriure la historia.

– Robar la veritat historica es com robar una part de la personalitat de la gent. Es un crim.

La Fukaeri hi va pensar un moment.

– La nostra memoria esta integrada pels nostres records individuals i per tots els records col·lectius -va dir en Tengo-. Aquests dos tipus de memoria estan estretament lligats. I la historia esta integrada pels records col·lectius. Si ens prenen aquests records, o ens els canvien per uns altres, perdem la capacitat de preservar la nostra personalitat.

– Tu tambe reescrius.

En Tengo va riure i va fer un glop de vi.

– Jo nomes he retocat la teva novel·la per sobre. Es molt diferent, de reescriure la historia.

– I ara no el tens, aquest llibre sobre el Gran Germa -va preguntar la noia.

– No, em sap greu. O sigui que no te’l puc llegir.

– Doncs, un altre llibre.

En Tengo va anar cap al prestatge i va mirar els lloms dels llibres. Havia llegit molts llibres, fins llavors, pero en tenia molt pocs, de seus, mes que res perque no li agradava tenir gaires coses, al lloc on vivia. Per aixo, llevat d’algunes excepcions, quan acabava de llegir un llibre el venia als llibreters de vell. Nomes comprava els que podia llegir de pressa, i els importants els llegia i rellegia amb molta atencio fins que li quedaven gravats. La resta de llibres que necessitava els demanava a la biblioteca del barri.

Va trigar forca a escollir-ne un, perque no estava acostumat a llegir en veu alta i no sabia quin li podia anar be. Despres de dubtar molt, va agafar L’illa de Sakhalin, d’Anton Txekhov, que havia acabat just la setmana abans. Com que havia enganxat papers als llocs mes interessants, podia anar llegint el que li sembles mes adequat.

Abans de comencar a llegir en veu alta, en Tengo va explicar quatre coses sobre el llibre a la Fukaeri. Quan el 1890 Txekhov va viatjar fins a l’illa de Sakhalin, nomes tenia trenta anys. Ningu no acabava d’entendre com era que un amant de les ciutats com Txekhov, que era de la generacio posterior a la de Tolstoi i Dostoievski, havia estat rebut com a digne successor seu en el camp de la novel·la i menava una vida d’ostentacio a Moscou, la capital del pais, decidis anar tot sol fins a l’illa de Sakhalin, que es trobava practicament a la fi de la terra, i s’hi volgues quedar tant de temps. L’illa de Sakhalin s’havia colonitzat mes que res perque servis de presidi, i a la majoria de la gent el seu nom li produia una sensacio grisa i sinistra. A mes a mes, en aquella epoca encara no s’havia construit el ferrocarril transsiberia, i Txekhov, que per comencar ja no tenia una salut gaire bona, va haver de recorrer quatre mil quilometres en cotxe de cavalls, suportant estoicament l’indescriptible dolor que li causava aquell clima de fred extrem. El resultat d’aquell viatge de vuit mesos que va fer fins a l’extrem del continent va ser aquest llibre que es titula L’illa de Sakhalin, que va desconcertar la majoria dels lectors perque conte poquissims elements literaris i esta mes a prop d’una descripcio topografica o un informe sobre una investigacio de caracter practic. Tothom es preguntava com podia ser, que Txekhov hagues dedicat el temps precios que podria haver passat escrivint narracions per fer aquell text inutil i sense sentit. Entre els critics hi va haver qui el va acusar d’haver-ho fet per cridar l’atencio i vendre mes. Tambe hi havia qui opinava que ja se li havien acabat els temes per escriure, i que hi havia anat a buscar material. En Tengo va ensenyar el mapa que incloia el llibre per mostrar