Van explicar que el grup no tenia cap doctrina clarament definida, ni necessitava cap manual concret, o res per l’estil. El que feien era una investigacio cientifica sobre el budisme primitiu, la qual servia de base per a la practica religiosa. Amb la seva practica religiosa aspiraven a tenir un coneixement viscut de la religio, i no tan sols intel·lectual. Podia dir-se que la seva religio estava integrada per la suma de tots els coneixements que cadascun dels creients assolia gracies a l’esforc individual. La vivencia religiosa no s’aconseguia gracies a la doctrina, sino que, del conjunt d’experiencies religioses de tots els membres, n’anaven sorgint els preceptes de la seva religio, que n’era el resultat. Aquesta era la seva directriu basica. En aquest sentit, eren molt diferents de les religions establertes.

Quant al financament, de moment, tal com passava amb la majoria de fundacions religioses, una part provenia de les donacions dels fidels. Tanmateix, l’objectiu a que aspiraven en darrer terme era no haver de confiar en aquestes donacions i aconseguir viure d’una manera senzilla a partir del conreu de la terra. Aquest estil de vida modest, basat en la capacitat de distingir entre el que es necessari i el que no ho es, tenia com a fi purificar el cos i entrenar la ment per assolir un estat de calma espiritual. Continuament rebien persones desencantades amb el materialisme de la societat actual, tan competitiva. Aquestes persones volien viure d’acord amb uns principis mes profunds. No eren pas pocs els qui havien rebut una bona formacio, havien tingut una feina especialitzada i gaudien d’una bona posicio social. A ells, ningu no els havia de confondre amb el que generalment es coneixia com a «noves religions»: ells no eren cap mena d’equivalent religios dels establiments de menjar rapid que ajudes la gent a desfer-se d’un plegat de les preocupacions de la vida moderna, ni tampoc hi aspiraven. Evidentment, era important ajudar els febles, pero potser seria mes exacte pensar en ells com en una mena de centre religios «de postgrau» que proporcionava el lloc i l’ajuda adequats per a persones que tenien un alt nivell de consciencia i volien ajudar-se a si mateixes.

A partir d’un moment determinat, entre Akebono i Sakigake hi va haver grans diferencies d’opinio sobre quines directrius havien de regir la seva activitat, i durant un temps fins i tot es va produir un enfrontament directe entre tots dos grups. Tanmateix, el resultat final de les converses va ser l’acord pacific de separar-se i que cadascun seguis el seu propi cami. Akebono, d’acord amb els seus principis, havia continuat perseguint el seu ideal d’una manera pura i estoica, per be que el resultat final havia estat aquell desgraciat incident que no podia ser qualificat sino de tragedia. La causa principal d’aquest desenllac havia estat, segurament, el seu exces de dogmatisme, que li havia fet perdre el contacte amb la societat actual. Sakigake, en canvi, tenia molt clar, i especialment despres de l’incident, que havia de continuar complint escrupolosament la llei i mantenint un contacte constant amb el mon exterior. La violencia no solucionava cap problema, ni un. El punt que volien deixar totalment clar era que ells no imposaven la seva religio a ningu. No intentaven captar fidels ni atacaven les altres religions: l’unic que feien era oferir un entorn huma adequat i propici a persones que es proposaven aconseguir la il·luminacio religiosa i espiritual.

La major part dels periodistes se n’havien tornat a casa amb una impressio favorable sobre el grup. Tots els fidels, tant homes com dones, estaven prims, eren relativament joves -tot i que de tant en tant tambe es veia alguna persona gran- i tenien uns ulls bells i serens. Parlaven amb educacio i eren amables. La majoria no semblava tenir gaires ganes de parlar del passat, pero era indubtable que molts havien rebut una bona educacio. El dinar que els havien servit -un apat, segons els van dir, molt semblant als que menjaven cada dia els fidels- era senzill, pero l’havien cuinat amb productes acabats de collir dels camps de l’organitzacio i, per tant, era forca saboros.

En consequencia, la majoria dels mitjans de comunicacio va acabar considerant que els membres del grup revolucionari que havien passat a formar part d’Akebono eren els inevitables fills descarrilats de Sakigake, el qual, en canvi, perseguia un objectiu lloable des del punt de vista espiritual. Al Japo de la decada dels vuitanta, els ideals revolucionaris d’inspiracio marxista s’havien convertit en una curiositat d’antiquari. Ara, els joves que a principi de la decada dels setanta s’havien sentit atrets per les posicions politiques radicals treballaven en tot tipus d’empreses i lluitaven entre si en la violenta arena de l’economia, o be s’apartaven de les lluites i baralles de la societat actual i s’esforcaven, cadascu al lloc on es trobes, a donar un sentit a la seva propia existencia. Fos com fos, el signe del temps havia canviat completament, i l’epoca de la politica ja formava part del passat llunya. L’incident del grup Akebono havia estat extremament sagnant i lamentable, pero, mirat fredament, no havia suposat res mes que l’aparicio casual d’un fantasma del passat, d’un episodi sobtat i extemporani. Nomes es podia interpretar com el punt i final que tancava tota una epoca. Aquest era el contingut general dels articles del diari. Sakigake havia pres una opcio plena d’esperanca per avancar cap a un mon nou; Akebono, en canvi, no tenia futur.

L’Aomame va deixar el boligraf damunt la taula i va respirar profundament. Va pensar en les ninetes de la Tsubasa, tan inexpressives i mancades de profunditat. Aquelles ninetes l’havien observada a ella. Pero, al mateix temps, no l’havien vista en absolut. En tot allo hi faltava alguna peca important.

No podia ser tan senzill, va pensar l’Aomame; el grup Sakigake no podia estar tan net com suggerien els articles del diari. Hi havia alguna cosa amagada a la foscor. Segons la mestressa, la persona que anomenaven «Lider» violava nenes que tenien mes o menys deu anys i ho justificava adduint motius religiosos. La gent dels mitjans no ho sabia, aixo. Nomes hi havien passat mig dia, a la seva seu. Els havien ensenyat les impol·lutes instal·lacions religioses, els havien servit un dinar preparat amb productes frescos i els havien fet unes explicacions molt boniques sobre la il·luminacio espiritual, i despres tots se n’havien tornat a casa satisfets. En cap moment havien tingut l’oportunitat de veure que hi feia, el grup, amagat a les fosques.

En sortir de la biblioteca, l’Aomame va entrar en una cafeteria i va demanar un cafe. Va trucar a l’Ayumi des del telefon de l’establiment, a un numero al qual, segons li havia dit, li podia trucar quan volgues. S’hi va posar un company de feina que li va dir que l’Ayumi estava patrullant, i que havia de tornar al cap de dues hores. L’Aomame es va limitar a dir que ja tornaria a trucar, i no va deixar el seu nom.

Va anar al seu apartament i al cap de dues hores va trucar al mateix numero. S’hi va posar l’Ayumi.

– Hola, Aomame! ?Com va?

– Be. ?I tu, com va tot?

– Be, tambe. Pero no trobo cap home que em faci el pes. ?I tu?

– Jo estic igual -va dir l’Aomame.

– Doncs, aixo no pot ser, ?no? -va dir l’Ayumi-. Si unes noies tan joves i esplendides com nosaltres, amb un desig sexual tan fort i saludable, ens queixem, es que alguna cosa no va be, al mon. Hi hem de fer alguna cosa.

– Si, es clar… Pero, escolta: ?vols dir que pots parlar tan alt? ?Ets a la feina, no? ?Que no tens ningu, al voltant?

– No et preocupis. Podem parlar del que vulguis -va dir l’Ayumi.

– Et volia demanar un favor, pero si no pots, no passa res. No se m’acut ningu mes, a qui demanar-ho.

– D’acord. No se si et podre ajudar, pero de moment digues de que es tracta.

– ?Coneixes una organitzacio religiosa que es diu Sakigake? Tenen la seu a les muntanyes de la prefectura de Yamanashi.

– ?Sakigake? -va dir l’Ayumi, i hi va estar rumiant durant uns deu segons-. Si, em sembla que la conec. Es una mena de comuna religiosa d’on va sortir aquell grup extremista que es deia Akebono, que va provocar l’enfrontament armat a Yamanashi, ?no? En l’intercanvi de trets van morir tres policies de la prefectura. Una desgracia. Pero Sakigake no hi va estar implicada, en aquell incident. Despres de tot allo es va investigar aquesta organitzacio, pero estava completament neta. ?I que era, el que volies?

– Voldria saber si despres de l’enfrontament armat hi ha hagut cap conflicte, amb Sakigake; si els han posat cap demanda, penal o civil, per exemple. Pero no se com investigar-ho, com a ciutadana normal i corrent. I tampoc no em puc llegir tots els articles que han sortit als diaris. I he pensat que potser tu, com a policia, tindries manera de buscar-ne informacio.

– Cap problema! Entro a l’ordinador i en trec totes les dades en un moment…! Be, aixo es el que m’agradaria poder-te dir, pero, per desgracia, la informatitzacio de la policia japonesa encara no ha arribat fins aqui; trigarem uns quants anys, a tenir-ho tot funcionant. O sigui que, per ara, si vull aconseguir aquesta mena d’informacio, potser puc demanar a la policia de Yamanashi que m’enviin una copia per correu de tots els documents que en tenen. A mes a mes, primer he d’omplir un impres de sol·licitud i demanar l’autoritzacio al meu cap. I, evidentment, tambe he de dir ben clar per a que la vull. Has de tenir en compte que treballo en un organisme public, i aqui la gent es guanya la vida perdent el temps en tot de coses inutils.

– Vaja… -va dir l’Aomame-. O sigui que esta descartat.