– Pero, ?per que ho vols saber, aixo? ?Que coneixes algu que ha tingut cap problema amb Sakigake?

L’Aomame va dubtar sobre que li havia de dir. Finalment, va decidir ser sincera.

– Mes o menys. Te a veure amb violacions. De moment, no te’n puc donar gaires detalls, pero son violacions de nenes. Segons la meva informacio, a Sakigake aquesta mena de violacions estan institucionalitzades, amb la religio com a pretext.

L’Aomame va notar, a traves de l’auricular, que l’Ayumi feia el gest d’arrufar les celles.

– Uf, violacio de nenes. Aixo no ho podem permetre.

– Es clar, que no ho podem permetre -va dir l’Aomame.

– ?I quants anys tenen, les nenes?

– Uns deu, mes o menys. O, com a minim, encara no han tingut la primera regla.

L’Ayumi va quedar un moment callada a l’auricular. Despres va tornar a parlar, amb una veu plana.

– Molt be. En aquest cas, mirare de pensar alguna cosa. ?Em pots deixar dos o tres dies?

– D’acord. Truca’m tu, sisplau.

Despres van xerrar una estona, fins que l’Ayumi va dir que havia de tornar a la feina.

Quan va haver penjat, l’Aomame es va asseure a la butaca de lectura que hi havia al costat de la finestra i es va mirar la ma dreta. Tenia els dits llargs i prims, i les ungles tallades curtes. Les ungles estaven ben cuidades, pero no se les havia pintat. Mentre se les mirava, la va assaltar la sensacio que el «jo» tenia una existencia extremament limitada i precaria. El seu jo no havia escollit la forma de ni una sola de les seves ungles. Algu l’havia escollida i ella s’havia hagut de limitar a callar i acceptar-la, sense importar gens si li agradava o no. ?Qui devia haver decidit que les seves ungles havien de ser aixi?

Feia poc, la mestressa li havia dit: «els teus pares eren fervents testimonis de Jehova, i ho continuen sent». Per tant, encara devien continuar dedicant-se a la tasca d’evangelitzacio, tal com feien abans. L’Aomame tenia un germa quatre anys mes gran. Era un noi molt obedient. Quan ella va decidir marxar de casa, ell seguia les ordres dels seus pares i vivia d’acord amb els preceptes de la seva religio. ?Que devia fer, ara? Tanmateix, ella no tenia cap interes especial a saber res de la seva familia; formaven part d’una etapa de la seva vida que ja s’havia acabat, i hi havia trencat tots els lligams.

Durant molt de temps s’havia esforcat a oblidar tots els records que tenia del que havia viscut fins als deu anys. Per a ella, la seva vida, en realitat, havia comencat als deu anys, i tot el que hi havia abans no era mes que un malson horrible. Havia intentat oblidar-ho tot, i deixar-ho enrere, pero per molt que s’hi esforces, de tant en tant algun incident la tornava a arrossegar a l’interior d’aquell horrible malson. Sentia que gairebe tot el que tenia sorgia de la foscor d’aquell sol, i que se n’alimentava. Li semblava que, per lluny que anes, sempre hi hauria d’acabar tornant.

Va decidir que havia d’enviar aquell «Lider» a l’altre mon, tambe per a si mateixa.

Al cap de tres dies, al vespre, va rebre la trucada de l’Ayumi.

– Ja en se unes quantes coses -li va dir.

– ?Sobre Sakigake?

– Si. De sobte, mentre hi pensava, vaig recordar que un que va entrar a treballar al mateix temps que jo te un oncle que es policia a Yamanashi i que, a mes a mes, aquest oncle te un carrec bastant important. O sigui que li vaig demanar el favor a aquest paio. Li vaig dir que tinc un parent, un noi jove, que s’ha fet creient d’aquest grup i que tenim molts problemes, per culpa d’aixo, i que intentava trobar informacio sobre Sakigake. I que em sabia molt greu, haver-l’hi de demanar, pero que em faria un gran favor. Soc forca bona, per a aquesta mena de coses.

– Gracies. T’ho agraeixo molt -va dir l’Aomame.

– Llavors ell va trucar al seu oncle de Yamanashi i li va explicar la historia, i l’oncle li va dir que, com que es tractava d’un cas com aquest, em posaria en contacte amb la persona que havia portat la investigacio sobre Sakigake. I al final vaig aconseguir parlar directament amb aquesta persona per telefon.

– Ets fantastica!

– Be, vam parlar forca estona per telefon i me’n va explicar un munt de coses, pero com que ja deus saber tot el que va sortir als diaris, ara nomes te n’explicare la resta, la part que no coneix gaire gent. ?Et sembla be?

– Si, esta be.

– En primer lloc, fins ara, Sakigake ha tingut diversos conflictes legals, i li han posat unes quantes demandes civils. Gairebe totes estan relacionades amb la compra de terrenys. Sembla que aquesta organitzacio te moltissim capital, perque no para de comprar totes les finques de la zona que pot. Be, es veritat, que al camp la terra es barata, pero tot i aixi, deu n’hi do. I moltes vegades la seva actitud es forca agressiva. Van crear una societat pantalla perque sembles que la seva organitzacio no hi tenia res a veure, pero compren propietats immobiliaries com bojos. I sovint tenen conflictes amb els propietaris de les finques o amb les autoritats locals. Els metodes que fan sevir son els tipics de les immobiliaries especuladores. Fins ara, pero, la policia no ha arribat mai a haver d’intervenir en relacio amb cap d’aquestes demandes. Alguna vegada ha anat de molt poc, pero encara no ho han fet prou descaradament. En alguns casos sembla que hi podria haver gent molt important implicada, del mon de la politica, perque de vegades la policia fa els ulls grossos, quan conve, si li arriben aquesta mena d’instruccions des de l’esfera politica. Tot i que si la cosa anes a mes, potser seria diferent i hi hauria una investigacio oficial.

– O sigui que les activitats economiques de Sakigake no son tan clares com sembla, ?oi?

– Les dels membres de base no ho se, pero si mires els registres de compravenda de bens immobles, potser les dels seus dirigents, que son els qui en controlen el capital, no ho son gaire, de clares. Encara que t’ho miris amb bons ulls, es fa dificil de creure, que necessitis tants diners, si el teu objectiu es ser net d’esperit. A mes a mes, aquestes activitats no les fan nomes a la prefectura de Yamanashi, sino que tambe compren terrenys i edificis al centre de ciutats com Toquio i Osaka. I tots en les millors zones: Shibuya, Minamiaoyama, Shoto… Sembla que l’organitzacio te la intencio d’expandir-se per tot el pais. Aixo si es que no es volen passar al negoci immobiliari…

– ?Per que hauria de voler tornar a introduir-se a les ciutats, un grup religios que te com a ultim objectiu viure enmig de la natura per purificar-se amb la practica espiritual?

– ?I d’on les deuen treure, aquests sumes enormes de capital? -va plantejar l’Ayumi-. Es impossible que aquestes quantitats de diners les facin plantant raves i pastanagues i venent-les.

– Les deuen espremer dels membres, obligant-los a fer donacions.

– Aixo tambe ho deuen fer, pero no crec que n’hi hagi prou. Segur que tenen alguna font d’ingressos molt important. I tambe he sabut una altra cosa que em te una mica intrigada i que potser tambe et pot interessar. Al grup hi ha forca membres que tenen nens, i basicament aquests nens van a l’escola primaria de la zona, pero es veu que, al cap d’un temps, la majoria deixa d’anar-hi. Els de l’escola exigeixen que els nens vagin a classe perque l’educacio es obligatoria, pero els de Sakigake sempre els responen que hi ha alguns nens que no hi volen anar, i que no s’han de preocupar per la seva formacio, perque ja els la donaran ells.

L’Aomame va recordar l’epoca que feia primaria. Entenia molt be que alguns nens del grup no volguessin anar a escola, perque nomes servia perque els altres nens se’n riguessin o no els fessin cas, perque eren diferents.

– ?Vols dir que no se senten incomodes, a l’escola? -va dir l’Aomame-. A mes a mes, tampoc no es tan estrany, no anar-hi.

– Pero, segons els mestres que tenen aquests alumnes a classe, la majoria dels que venen de Sakigake, tant els nens com les nenes, semblen tenir alguna mena de problema psicologic. Al comencament, son nens normals, alegres, com tots els altres, pero a mesura que es fan grans, cada cop parlen menys i perden l’expressio, fins que arriba un moment que son totalment insensibles i acaben deixant d’anar a classe. La majoria d’alumnes de Sakigake passen per les mateixes fases i acaben mostrant els mateixos simptomes. Els professors estan molt desconcertats, i preocupats; es pregunten en quina situacio es deuen trobar, aquests nens que no van a l’escola i que no surten mai de les instal·lacions del grup, si deuen estar be o no. Pero no els poden anar a veure, perque a la gent de fora no l’hi deixen entrar, alla on viuen.

L’Aomame va pensar que aquests simptomes eren els de la Tsubasa: insensibilitat extrema, falta d’expressio, no dir gairebe res…

– ?Tu penses que potser maltracten les nenes, oi, a Sakigake? D’una manera organitzada. I que, a mes a mes, aixo potser inclou violar-les.

– Si, pero la policia no hi fara res, nomes perque una ciutadana qualsevol els expliqui coses que s’imagina sense tenir-ne cap prova.