En Tengo pensava en el seu propi cervell. Hi havia moltes coses a considerar, sobre el cervell.

La mida del cervell huma practicament s’havia quadruplicat, en els darrers dos milions i mig d’anys. Segons un llibre que havia llegit no feia gaire, el seu pes constituia tan sols el dos per cent del total d’un cos huma, pero, tanmateix, en consumia aproximadament el quaranta per cent de l’energia. El que les persones havien assolit gracies a l’augment espectacular d’aquest organ eren les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.

Les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.

En Tengo sabia que el temps es pot distorsionar, quan progressa. En principi, segueix un curs regular, pero despres, quan el fas servir, es distorsiona. De vegades es terriblement lent i pesant, i altres, rapid i lleuger. Algunes vegades tambe es pot desordenar, i en el pitjor dels casos pot desapareixer completament. De vegades n’apareix quan se suposava que ja no n’hi havia. Manipulant el temps d’aquesta manera, el que la gent manipula es potser el sentit de la seva propia existencia. O, dit amb altres paraules, potser es gracies a aquestes operacions que aconseguim, amb prou penes, conservar el seny. Sens dubte, si haguessim de franquejar el temps seguint-ne l’ordenacio i el ritme uniforme, els nostres nervis no ho aguantarien. Segurament, la nostra vida es convertiria en una mena de tortura. Aixo era el que pensava en Tengo.

Gracies a l’expansio del cervell, la gent ha pogut concebre la nocio de pas del temps, pero, alhora, ha apres la manera d’alterar-lo. El consumeix sense parar, i, alhora, reprodueix sense parar el temps tal com l’ha manipulat la seva consciencia. No es gens facil. No es pas impossible, doncs, que realment el cervell consumeixi un quaranta per cent del total de l’energia del cos.

En Tengo pensava sovint sobre si realment havia vist el que recordava de quan tenia un any i mig o, com a maxim, dos anys: la seva mare, en roba interior, amb els bracos al voltant del cos d’un home que no era el seu pare que li xuclava els mugrons. ?Podia adonar-se de tants detalls, un nen d’un o dos anys? ?Podia recordar-los amb tanta vivesa? ?No devia tractar-se d’una escena falsa que ell mateix s’havia inventat mes tard, per protegir- se?

Podia ser. Potser, en algun moment, el cervell d’en Tengo havia fabricat inconscientment el record d’un altre home -que podia ser el seu pare real- per tenir la prova que biologicament no era fill d’aquell a qui anomenava pare, i d’aquesta manera escapar del lligam de sang que els unia. Establir, dintre seu, l’existencia hipotetica d’una mare que devia viure en algun lloc i d’un pare autentic li permetia disposar d’una nova via d’escapament d’aquella vida limitada i asfixiant que havia de suportar.

Tanmateix, aquell record anava acompanyat d’una intensa sensacio de realitat, d’un tacte, un pes, una olor i una profunditat molt precisos. Estava tan fermament aferrat a la seva consciencia com els mol·luscos al casc d’una vaixell que ja no navega: per molt que intentes arrencar-lo, o esbandir-lo, no hi havia manera de desfer- se’n. A en Tengo no li cabia al cap que aquell record fos tan sols una falsificacio, un producte que havia fabricat la seva consciencia per satisfer les seves necessitats. Era massa real i massa resistent per tractar-se d’una fantasia.

Va intentar pensar-hi assumint que es tractava d’un record real, basat en alguna experiencia que havia tingut lloc efectivament.

Sens dubte, a en Tengo, que era un infant, li havia fet molta por veure una escena com aquella. Algu altre, un home, xuclava els pits que haurien d’haver estat per a ell. Algu molt mes gran i molt mes fort que ell. I semblava que, ni que fos per un instant, la seva mare s’hagues oblidat completament de la seva existencia. Aquella circumstancia amenacava l’arrel de l’existencia d’una criatura tan feble com ell, i devia quedar profundament gravada en la seva consciencia.

Era aquell record paoros el que tornava de sobte, sense avisar, i s’enduia en Tengo com una riuada, i li provocava una mena d’estat de panic. Era com si el torrent li parles per obligar-lo a recordar: vagis on vagis, i facis el que facis, mai no en podras fugir, d’aquesta tromba d’aigua; aquest record et te lligat, et defineix com a persona, malda per enviar-te a un lloc predestinat; per molt que t’hi esforcis, no aconseguiras fugir d’aquesta forca.

Despres, a en Tengo se li va acudir que quan havia tret de la rentadora el pijama que havia portat la Fukaeri i l’havia olorat, potser intentava sentir-hi l’olor de la seva mare. Aquest era l’efecte que li feia. Pero, ?per que havia de buscar la figura de la seva mare perduda precisament en l’olor corporal d’una noia de disset anys? Hi havia d’haver llocs mes adequats, per anar-la a trobar. Per exemple, al cos de la seva amiga, que era mes gran que ell.

L’amiga d’en Tengo tenia deu anys mes que ell, i uns pits grossos i ben formats que s’assemblaven als que ell recordava de la seva mare. La roba interior blanca tambe li quedava molt be. Pel que fos, pero, en Tengo no hi buscava la figura materna, en ella. Tampoc no li interessava l’olor del seu cos. Ella espremia amb gran eficiencia el desig sexual que s’havia acumulat dintre seu al llarg d’una setmana, i ell tambe aconseguia -la majoria de vegades- satisfer-la sexualment. Evidentment, aixo era forca important, pero la relacio entre tots dos no tenia cap significacio mes profunda.

En les relacions sexuals, ella prenia gran part de la iniciativa. En Tengo es limitava a fer el que li deia ella, practicament sense pensar. No havia de triar res, ni de decidir res. D’ell, nomes se n’esperaven dues coses: que tingues una ereccio i que ejacules al moment just. Quan ella li deia: «Encara no, ?eh? Aguanta’t una mica mes», ell s’esforcava al maxim per aguantar-se. Quan ella li mormolava a l’orella: «Va, ara! Escorre’t ara mateix!», ell ejaculava amb tanta precisio i intensitat com podia. Si ho aconseguia, despres ella el felicitava: li acariciava la galta i li deia que era meravellos. La precisio era un dels camps en que en Tengo tenia un talent innat, i incloia posar els signes de puntuacio oportuns en els llocs adequats i trobar la formula mes directa per arribar a l’objectiu.

Quan anava al llit amb una dona mes jove que ell, les coses no anaven aixi. Des del principi fins al final havia de pensar en tot de coses, fer diverses tries i prendre decisions. Aixo l’incomodava, li carregava a les espatlles un seguit de responsabilitats. Se sentia com el capita d’un petit vaixell: havia d’estar al timo, comprovar l’estat de les veles i estar pendent de la pressio atmosferica i l’orientacio del vent. Havia de refiar-se del seu propi criteri i guanyar-se la confianca dels mariners. Un petit error de calcul o una errada al timo podien provocar una tragedia. Mes que mantenint una relacio sexual, li feia l’efecte d’estar fent una feina de responsabilitat. El resultat era que es posava nervios i ejaculava a destemps, o be no aconseguia tenir una ereccio quan tocava, i cada vegada tenia menys confianca en si mateix.

Pero, en canvi, per comencar, amb la seva amiga mes gran ja no cometia aquesta mena d’errors. Ella tenia molt bona opinio de la seva capacitat sexual. Sempre el felicitava, i l’animava. Despres de l’unica vegada que en