engrescadores, el xoc de punts de vista…

Les obligacions sempre havien fet por a en Tengo, que evitava habilment col·locar-se en situacio d’haver-ne d’assumir cap. Defugia els lligams inherents a la complexitat de les relacions personals, els constrenyiments de les regles establertes i els compromisos amb la gent, que l’haurien privat de tenir la vida lliure, tranquil·la i solitaria que perseguia. Mai no perdia de vista aquest objectiu, per al qual estava disposat a acceptar la majoria d’inconvenients.

Per escapar de les obligacions havia apres, des de ben petit, a no cridar l’atencio. En public s’esforcava a dissimular la seva capacitat, a no expressar les seves opinions personals, a no significar-se, a passar al maxim de desapercebut. Des que era infant les circumstancies l’havien obligat a sortir-se’n sol, sense l’ajuda de ningu. Tanmateix, els nens no tenen, a la practica, aquesta capacitat. Per aixo, quan es produeix una ventada massa forta s’han d’amagar i aferrar-se al que sigui per evitar que el vent se’ls endugui, i sempre han de tenir molt present aquest recurs, igual que els orfes de les novel·les de Dickens.

Es podia dir que, fins a aquell moment, a en Tengo tot li havia anat mes o menys be. Havia pogut escapolir-se de totes les obligacions. No s’havia quedat a la universitat, no havia fet una carrera professional solida, ni s’havia casat, sino que havia trobat una feina que li donava una llibertat relativament gran, una amiga que el satisfeia al llit -i que no li exigia gran cosa- i forca temps lliure que podia invertir a escriure narracions. Havia tingut la sort que en Komatsu es convertis en el seu padri literari i que, gracies a aixo, rebes de tant en tant alguna feina relacionada amb l’escriptura. Les seves histories encara no havien vist la llum, pero, de moment, no es podia queixar de la vida que feia. No tenia amics intims ni una parella amb qui tingues un compromis solid. Fins llavors havia sortit amb deu dones, hi havia mantingut relacions sexuals i se n’havia separat al cap de poc temps. Pero, com a minim, era lliure.

No obstant aixo, des que havia reescrit la novel·la de la Fukaeri s’havien produit algunes fissures en la vida tranquil·la que menava. En primer lloc, l’havien embolicat gairebe a la forca en l’arriscat projecte d’en Komatsu. Aquella noia tan bonica, la Fukaeri, li provocava una agitacio intima d’una naturalesa molt estranya. Tambe el fet de reescriure Crisalide d’aire li havia provocat un canvi intern: li havia fet neixer un intens desig d’escriure les seves propies histories. Evidentment, aquest canvi era positiu, pero, al mateix temps, era innegable que aquell estil de vida tan satisfactori, practicament perfecte, que havia aconseguit tenir corria el perill de sofrir uns canvis imprevisibles.

Fos com fos, l’endema era divendres i vindria la seva amiga. Havia de fer que la Fukaeri se n’anes abans que arribes ella.

Passava de les dues de la matinada quan la Fukaeri es va llevar. Va obrir la porta vestida amb el pijama i va entrar a la cuina. Despres de beure un gran got d’aigua de l’aixeta, es va asseure a la taula, davant d’en Tengo, fregant-se els ulls.

– Et molesto -va preguntar, com sempre, sense fer servir el signe d’interrogacio.

– No, es clar que no. No em fa res.

– Que escrius.

En Tengo va tancar el quadern i va deixar el boligraf.

– No gran cosa -va dir-. A mes a mes, ja estava a punt de deixar-ho correr.

– Em puc quedar una estona -va demanar ella.

– Es clar. Jo estic bevent una mica de vi. ?Que vols beure alguna cosa, tu?

Ella va fer que no amb el cap, per dir que no volia res.

– Em vull quedar aqui una estona.

– Molt be. Jo encara no tinc son, tampoc.

Com que el pijama d’en Tengo li anava gran, la Fukaeri n’havia doblegat diverses vegades les manigues i els baixos dels pantalons. Quan s’inclinava cap endavant se li marcaven els pits a prop de l’escot. A en Tengo li costava una mica respirar, veient la Fukaeri amb el seu pijama posat. Va obrir la nevera i es va servir el vi que quedava al fons d’una ampolla.

– ?Tens gana? -va preguntar en Tengo. En tornar a l’apartament havien entrat en un petit restaurant que hi havia a prop de l’estacio de Koenji i s’havien menjat uns espaguetis, pero els plats no eren gaire grossos i ja havia passat una bona estona.- Et puc fer un entrepa, o alguna cosa senzilla.

– No tinc gana. M’estimo mes que em llegeixis el que has escrit.

– ?El que jo he escrit?

– Si.

En Tengo va agafar el boligraf i el va fer girar entre els dits: semblava diminut, en aquella ma tan grossa.

– Fins que no ho he acabat del tot i ho he revisat no ho ensenyo a ningu, el que escric, per no espatllar- ho.

– Per no espatllar-ho.

– Es una mena de regla personal que tinc.

La Fukaeri va mirar un moment en Tengo i despres es va posar be el coll del pijama.

– Doncs, llegeix-me algun llibre.

– ?Pots dormir, si et llegeixen un llibre?

– Si.

– Es per aixo que el professor Ebisuno sempre et llegeix llibres, ?oi?

– Es que ell sempre esta despert fins que es fa de dia.

– ?Tambe te’l va llegir el Professor, El conte dels Heike?

La Fukaeri va fer que no.

– L’escoltava en cassets.

– I te’l vas aprendre aixi. Pero devien ser unes quantes cassets, ?oi?

La Fukaeri li va indicar amb les mans la pila que feien.

– Molts.

– ?Quina part en vas recitar, a la roda de premsa?

– La fugida de Yoshitsune Minamoto de la capital.

– Quan Yoshitsune Minamoto, despres de destruir el clan dels Taira, ha de fugir de Kyoto perseguit pel seu germa Yoritomo. Despres de la victoria, comencen les disputes dins al clan Minamoto.

– Si.

– ?Quines altres parts pots recitar?

– Digues quina vols sentir.

En Tengo va mirar de recordar episodis d’El conte dels Heike. Era una historia molt llarga i tenia una infinitat d’episodis. Li va demanar el de la batalla de Dan-no-Ura.

La Fukaeri es va concentrar durant uns vint segons, sense dir res. Despres va comencar a recitar.

Els soldats dels Minamoto ja havien abordat les naus dels Taira,

n’havien colpit els timoners i els mariners amb fletxes i espases,

i els vaixells desgovernats se submergien al fons de les aigues.

Tomomori, conseller del mig, puja a una barca i ana a cercar la nau imperial.

– Prepareu-vos per a la fi. Tot allo que ofengui la vista,

»llenceu-ho al mar -digue, i amb les seves propies mans

s’afanyava a escombrar, a netejar, a llevar la pols.

– ?Quin es el curs de la batalla, conseller del mig? -li preguntaren les dames.

– Veureu quins homes tan bells han vingut de l’est a visitar-vos -se’n befa ell, rient.

– ?Com podeu fer broma, en trobar-nos en tal destret? -es queixaren elles,

plorant, mortes de por.

Ni-dono, veient la situacio, demostra estar-hi a l’altura.

Es posa dues tuniques de color gris, s’arromanga l’ampla faldilla de seda,

s’assegura sota el brac les joies de jade, se cenyi l’espasa imperial, i parla aixi a l’Emperador:

– Puc ser una dona, pero no caure en mans de l’enemic.

»Vindre amb vos, i tots els qui us siguin fidels

»s’afanyaran a seguir-nos. -I s’encamina cap a la borda.

L’Emperador tenia tan sols set anys,