et continua dolent, aixo.

L’Aomame va assentir sense dir res.

La mestressa va continuar:

– Si et dic el que penso, de debo, els testimonis de Jehova no son una religio com cal. Si tu, quan eres petita, haguessis tingut un accident important o haguessis patit alguna malaltia que requeris cirurgia, potser t’hauries mort. Una religio que rebutja la cirurgia quan es indispensable per salvar la vida nomes perque es contraria a la interpretacio literal de les escriptures no es res mes que una secta. Aixo es portar el dogma massa lluny.

L’Aomame va fer que si. El rebuig de les transfusions de sang es el primer principi que els testimonis de Jehova inculquen als nens: els ensenyen que es molt millor morir amb el cos immaculat i que la teva anima vagi al paradis que no pas fer-te una transfusio de sang que va en contra dels ensenyaments de Deu i anar a l’infern. No hi ha lloc per a les mitges tintes. Nomes hi ha dues possibilitats: anar al cel o anar a l’infern. Els nens encara no tenen la capacitat de jutjar les coses ells mateixos, ni tampoc la possibilitat de saber si el principi que els estan inculcant es compartit per tota la societat o admissible des del punt de vista cientific. S’han de creure cegament allo que els pares els ensenyen. Si quan era petita l’Aomame hagues necessitat rebre una transfusio de sang, segurament hauria seguit les ordres dels seus pares, l’hauria rebutjada, s’hauria mort i hauria anat a parar al paradis o a algun altre lloc igual d’absurd.

– ?Es coneguda, aquesta secta? -va preguntar l’Aomame.

– Es diu Sakigake. Segur que tu tambe has sentit aquest nom, alguna vegada, perque durant un temps sortia als diaris practicament cada dia.

L’Aomame no recordava haver-lo sentit mai, pero va assentir ambiguament sense dir res, perque li va semblar que era el millor. Era conscient que el mon en que es trobava ara no era el de 1984, sino el de 1Q84, que havia sofert diversos canvis. Aixo nomes era una hipotesi, de moment, pero cada dia que passava aquesta hipotesi prenia mes forca. I semblava que en aquest mon nou encara hi havia moltes coses de les quals no estava informada. Havia d’anar amb peus de plom.

La mestressa va continuar l’explicacio.

– Al principi, Sakigake era una petita comuna agricola formada al voltant d’un nucli de gent d’extrema esquerra que havia fugit de la ciutat, pero en un moment determinat es va produir un canvi d’orientacio sobtat i es va convertir en un grup religios. No se com ni per que es va produir aquest canvi. Es una historia molt, molt estranya. Pero, sigui com sigui, gran part dels membres s’hi va quedar. Ara estan reconeguts com a fundacio religiosa, pero gairebe ningu no en sap res, sobre quina mena de religio practiquen. Basicament deu ser alguna derivacio esoterica del budisme, pero es molt probable que el contingut de la seva doctrina estigui feta de retalls diversos. El grup ha captat molts creients nous, i s’esta fent molt poderos. Sembla que van tenir alguna cosa a veure amb aquell incident tan greu, pero la seva imatge no en va sortir gens perjudicada, perque van saber resoldre la situacio amb una intel·ligencia impressionant, fins al punt que encara els va servir de publicitat.

La mestressa va sospirar, i despres va continuar parlant.

– Gairebe ningu no en sap res, d’aquesta secta, pero tenen un cap espiritual a qui anomenen «Lider». Ells pensen que aquest Lider te poders especials, i que de vegades els fa servir per guarir malalties incurables, per predir el futur o per produir diversos fenomens sobrenaturals. Segur que tot es un muntatge, es clar, pero aixo li serveix per atreure gent.

– ?Fenomens sobrenaturals?

La mestressa va arrufar aquelles celles tan ben dibuixades.

– No se que vol dir, aixo, concretament. Si et dic la veritat, no m’interessa absolutament gens, tot aixo de l’ocultisme. Aquesta mena d’enganyifes sempre son iguals, i s’han fet en totes les epoques, i a tot arreu del mon. Sempre funcionen igual. Pero mai no passen de moda, aquests trucs infames, perque la majoria de gent no creu el que es real, sino allo que li agradaria que fos real. Per molt que obri els ulls, aquesta mena de gent no veu absolutament res, en realitat. Per a un estafador, enganyar-la es tan facil com enredar un nen de bolquers.

– Sakigake -va dir l’Aomame, per veure com sonava. Semblava el nom d’un tren expres, i no pas el d’un grup religios.

En sentir el nom de Sakigake, la Tsubasa va abaixar un moment els ulls, com si reacciones davant d’alguna clau secreta, pero aviat els va tornar a aixecar i va recuperar el rostre inexpressiu d’abans. Semblava que a dintre seu s’hagues format de sobte una mena de remoli que s’havia calmat a l’instant.

– Va ser el Lider de Sakigake qui va violar la Tsubasa -va dir la mestressa-. Com a excusa, va insistir que era per il·luminar-la espiritualment. Als pares els va dir que calia dur a terme aquesta cerimonia abans que tingues la primera regla, i que l’intens dolor que sentiria era una prova que havia de superar tant si com no per passar a un estadi superior. I els pares se’l van creure; es increible, fins a quin grau d’estupidesa pot arribar la gent. I el de la Tsubasa no es l’unic cas. Segons la informacio que hem aconseguit, el grup els ha fet el mateix a altres nens. El Lider es un maniac sexual amb el cap ple de fantasies retorcades: no en tinc cap dubte. Aquesta religio i la seva doctrina no son res mes que instruments per amagar els seus propis desitjos personals.

– ?Com es diu, el Lider?

– Desgraciadament, encara no hem aconseguit saber-ne el nom; nomes que li diuen «Lider». Tampoc no sabem quina mena de persona es, d’on ha sortit ni quina cara fa. Per molt que ho intentem, no hi ha manera d’aconseguir aquestes dades. Viu totalment aillat, reclos a la base d’operacions de la secta, al mig de les muntanyes de Yamanashi, i gairebe no deixa mai que el vegin. Fins i tot a dins de la secta hi ha poquissimes persones que hi puguin parlar, perque sempre es en un espai fosc, fent meditacio.

– I nosaltres no podem deixar que aquest home vagi campant pel mon.

La mestressa va mirar la Tsubasa i va fer que no a poc a poc.

– No podem permetre que hi hagi mes victimes. ?No t’ho sembla?

– Es a dir, que hi hem de fer alguna cosa.

La mestressa va allargar una ma i la va posar damunt la de la Tsubasa. Es va quedar un moment immersa en el silenci. Despres va tornar a parlar.

– Aixo mateix.

– ?N’esta segura, oi, que ell continua cometent aquestes perversions? -va preguntar l’Aomame a la mestressa.

La mestressa va fer que si.

– He confirmat que tota l’organitzacio esta involucrada en les violacions de les nenes.

– Si aixo es veritat, es imperdonable -va dir l’Aomame en veu baixa-. Tal com diu, no podem permetre que hi hagi mes victimes.

Feia l’efecte que la mestressa tenia la ment plena d’un garbuix d’idees que competien per imposar-se. Finalment va parlar.

– Hem d’aconseguir informacio mes completa i detallada sobre aquest Lider. No podem deixar res a les fosques. Al capdavall, hi ha en joc la vida d’una persona.

– Ha dit que aquest home no es deixa veure gairebe mai, ?oi?

– Exactament. I de ben segur que esta molt ben protegit.

L’Aomame va cloure una mica les parpelles i va pensar en el picador de gel especial desat al fons d’un calaix, en la seva agulla fina i punxeguda.

– Em sembla que sera una feina dificil -va dir.

– Especialment dificil -va dir la mestressa. Despres va treure la ma del damunt de la de la Tsubasa i es va posar el dit del mig a la cella. Aquest gest, que de fet no era gaire habitual en ella, era senyal que no aconseguia trobar alguna idea.

Va ser l’Aomame qui va parlar.

– Em sembla que, a la practica, em seria molt complicat anar tota sola fins al mig de les muntanyes de la prefectura de Yamanashi, entrar d’esquitllentes en un grup que mante una vigilancia estricta, «encarregar-me» d’aquest Lider i sortir-ne sense prendre mal. Ni que fos una pel·licula de ninges.

– No penso demanar-te que facis tot aixo, es clar -va dir la mestressa amb veu seriosa. Despres, als llavis li va apareixer un somriure apagat, com si hagues caigut que l’Aomame acabava de fer una broma.- Aixo ni m’ho plantejo.

– I hi ha una altra cosa que m’amoina -va dir l’Aomame fitant els ulls de la mestressa-: la gent petita. ?Que deu ser, aixo de la gent petita? ?Que li van fer, a la Tsubasa? Pot ser que necessitem mes informacio sobre aquesta gent petita.