va fer.
A la una de la nit, l’Aomame dormia profundament al seu llit. Tenia un somni sexual. Al somni apareixia amb uns pits molt bells, de la forma i la grandaria d’una aranja. Els mugrons eren grossos i durs. Ella premia els pits contra la meitat inferior del cos d’un home. La roba que s’havia tret estava escampada als peus del llit i ella dormia despullada, amb les cames obertes. Com que dormia, no tenia manera de saber-ho, pero en aquell moment, tambe hi havia dues llunes al cel. Una era la lluna grossa de sempre; l’altra era una lluna petita, nova.
La Tsubasa i la mestressa dormien a la mateixa habitacio. La Tsubasa portava un pijama nou amb motius infantils i dormia damunt del llit amb el cos una mica arrupit. La mestressa, encara vestida, dormia reclinada a la butaca de lectura. Una manta li cobria les cames. Havia volgut marxar quan la Tsubasa es quedes adormida, pero l’havia vencut la son. Un profund silenci envoltava aquell apartament situat al mig d’un turo apartat; nomes se sentien, de tant en tant, el so agut del tub d’escapament d’una moto que accelerava en passar per algun carrer llunya o el d’alguna ambulancia. El pastor alemany tambe dormia ajagut davant la porta d’entrada de l’edifici. Les cortines de la finestra estaven passades, pero la claror dels llums de mercuri les tenyien de blanc. Els nuvols es comencaven a dispersar i, de tant en tant, les dues llunes hi treien el nas. Els mars de tot el mon adaptaven els moviments de les marees a aquestes dues llunes.
La Tsubasa dormia amb la galta al coixi i la boca lleugerament oberta. La seva respiracio no podria haver estat mes silenciosa, i el cos practicament no se li movia; nomes, de tant en tant, li tremolaven una mica les espatlles.
Al final va obrir la boca a poc a poc i en van sortir, l’un rere l’altre, la gent petita. Sortien per comprovar la situacio, amb molt de compte, primer l’un, despres l’altre. Si la mestressa s’hagues despertat els hauria vist, pero dormia profundament. No es despertaria fins al cap d’una bona estona, i la gent petita ho sabia. En total, eren cinc. Quan havien sortit de la boca de la Tsubasa tenien la mida del seu dit petit, mes o menys, pero en acabar de sortir van comencar a bellugar-se amb els moviments amb que es desplega un aparell plegable i van arribar a fer uns trenta centimetres d’alcada. Tots portaven la mateixa roba, sense cap element que els distingis. Els seus rostres tampoc no tenien cap tret distintiu, i no era possible dir quin era l’un i quin era l’altre.
Van baixar del llit fins a terra sense fer fressa i van estirar una cosa de la grandaria d’un panet fins a treure-la de sota del llit. Despres van posar-se en cercle al seu voltant i van comencar a manipular-la tots, molt concentrats. Era una cosa blanca i elastica. Ells estiraven les mans cap enlaire per treure’n, amb dits experts, uns fils blancs semitransparents amb els quals anaven engrandint aquella massa tova. Els fils tenien el grau just d’adherencia. Va arribar un moment que la gent petita feia prop de seixanta centimetres d’alcada, perque son capacos d’adaptar la seva mida a cada necessitat.
La feina va continuar unes quantes hores, durant les quals els cinc membres de la gent petita van treballar intensament, sense dir ni una paraula. El seu treball en equip era impecable, perfectament coordinat. La Tsubasa i la mestressa van dormir profundament tota l’estona, sense moure’s gens ni mica. En algun moment totes les altres dones de la casa d’acollida s’havien anat quedant adormides a les seves habitacions. El pastor alemany va emetre un petit so des del fons de l’inconscient, com si somies alguna cosa mentre jeia a la gespa.
Damunt seu, les dues llunes projectaven una llum estranya sobre el mon, com si s’haguessin posat d’acord.
20
En Tengo no podia dormir. La Fukaeri dormia profundament al seu llit, amb un pijama seu. Ell havia arreglat una mica el sofa per passar-hi la nit -no el molestava especialment perque sovint hi feia la migdiada-, pero, com que quan s’hi va estirar no li va venir gens de son, es va asseure a la taula de la cuina i es va posar a escriure una narracio llarga. El processador de textos era a l’habitacio, i per aixo escrivia amb paper i boligraf. Aixo tampoc no el molestava especialment: sens dubte, el processador era mes practic a l’hora d’escriure de pressa i guardar copies, pero a ell li agradava la manera classica de fer-ho, fent servir les mans i escrivint sobre paper.
Era mes aviat estrany, que en Tengo escrivis a la nit. Preferia treballar mentre hi havia llum a fora i la gent passava pel carrer. Quan escrivia a les hores que l’envoltaven la foscor i el silenci profund, de vegades els textos li quedaven massa densos. Molt sovint havia de refer totalment a la llum del dia el que havia escrit durant la nit, i per prendre-s’hi tantes molesties, el millor era escriure directament de dia.
Tanmateix, escrivint amb boligraf a mitjanit despres de temps de no fer-ho, va trobar que el cap li treballava amb molta agilitat. La imaginacio volava sense traves, i la historia fluia lliurement. Una idea portava amb tota naturalitat a una altra idea, i aquest flux no quedava interromput gairebe mai. La punta del boligraf no descansava ni un moment, i produia un soroll constant damunt del paper blanc. Quan se li cansava la ma, deixava el boligraf i movia els dits en l’aire, com un pianista que practiques escales imaginaries. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a dos quarts de dues. Era sorprenent fins a quin punt no se sentia cap soroll a fora, com si els nuvols de coto fluix que cobrien el cel de la ciutat absorbissin els sons excessius.
En Tengo va tornar a agafar el boligraf i a escriure una paraula rere l’altra damunt el paper. De sobte, mentre escrivia, hi va pensar: l’endema era el dia que venia la seva amiga. Sempre venia els divendres, cap a les onze del mati. Havia de fer que la Fukaeri se n’anes abans d’aquella hora. Per sort no feia servir perfum o colonia. Si quedes l’olor d’alguna persona al llit, la seva amiga se n’adonaria a l’instant. En Tengo sabia molt be que era una dona que es fixava molt en tot i que era molt gelosa. No importava que ella mantingues relacions sexuals amb el seu marit de tant en tant, pero si en Tengo sortis a passejar amb alguna altra dona, s’enfadaria de debo.
– El sexe entre persones casades es una cosa diferent -li havia explicat-. Es com si hagues d’anar a una altra partida.
– ?A una altra partida?
– Vull dir que s’ha d’incloure en un altre apartat, al llibre de comptes.
– Potser vols dir que fas servir un altre tipus de sentiments.
– Aixo mateix. Encara que les parts del cos que es fan servir siguin les mateixes, els sentiments son diferents. O sigui que no passa res. Com a dona adulta que soc, jo ho se fer, aixo. Pero a tu no et perdonaria que te n’anessis al llit amb una altra.
– No ho faig pas, aixo -havia dit en Tengo.
– Encara que no te n’hagis anat al llit amb cap altra -li havia respost l’amiga-, nomes de pensar que existeix aquesta possibilitat em sento insultada.
– ?Nomes perque existeixi aquesta possibilitat? -s’havia sorpres en Tengo.
– Em sembla que no els entens gaire, els sentiments de les dones. I aixo que escrius novel·les!
– A mi, el que em sembla, es que aixo es forca injust.
– Potser si. Pero ja ho veuras, com t’ho compensare -havia dit ella. I no va ser mentida.
En Tengo estava satisfet, de la relacio que tenia amb aquella amiga casada mes gran que ell. No es podia dir que fos bonica en el sentit habitual de la paraula. Mes aviat tenia un rostre idiosincratic; fins i tot hi hauria, potser, qui la consideres lletja. Tanmateix, a ell, la seva cara li havia agradat d’entrada. A mes, des del punt de vista del sexe no en tenia cap queixa. En Tengo tampoc no demanava gran cosa: veure-la durant tres o quatre hores una vegada a la setmana i fer-ho a consciencia; fer-ho dues vegades, si podia ser; i no acostar-se a altres dones. Aixo era, basicament, el que volia en Tengo. Ella donava molta importancia a la seva familia, i no pensava perdre-la per culpa d’ell. Senzillament, les relacions sexuals amb el seu marit no aconseguien satisfer-la del tot. En linies generals, els seus interessos coincidien.
En Tengo no se sentia especialment atret per altres dones. El que volia, sobretot, era poder gaudir de temps de calma i llibertat. Si aconseguia assegurar-se moments periodics de sexe, no necessitava res mes de les dones. Coneixer alguna dona de la seva edat, enamorar-se’n, mantenir-hi relacions sexuals i fer-se carrec de la inevitable responsabilitat que se’n derivaria no era pas una cosa que li vingues de gust. Si podia, volia evitar carregar amb totes les molesties que comportaven les diverses fases de l’enamorament, l’eleccio entre possibilitats gens
