La mestressa va parlar amb el dit del mig encara a la cella.

– A mi tambe em preocupa, aixo. Aquesta nena gairebe no diu res, pero ja n’ha parlat unes quantes vegades, de la gent petita, tal com ha fet abans. Segurament, fa referencia a alguna cosa important. Pero quan li preguntes que es, la gent petita, no t’ho explica. Si li treus aquest tema, no hi ha manera que digui res. Deixa’ns una mica mes de temps: mirarem de trobar-ne mes informacio.

– ?En te cap idea, de com podem esbrinar mes coses sobre Sakigake?

La mestressa va somriure amistosament.

– No hi ha res que no es pugui comprar amb diners. I jo tinc diners estalviats per gastar-los quan calgui, sobretot per al cas que ens ocupa. Potser trigare una mica, pero t’asseguro que aconseguire mes informacio.

L’Aomame va pensar que hi havia coses que per molts diners que tinguis no pots comprar: la lluna, per exemple.

Va canviar el tema de conversa.

– ?De debo, que vol quedar-se la Tsubasa i criar-la voste?

– Es clar, que si. Estic pensant d’adoptar-la oficialment.

– Suposo que ja ho sap, pero el procediment legal per fer-ho no es gens senzill. Sobretot tenint en compte les circumstancies.

– Aixo ja ho se, naturalment -va dir la mestressa-. Fare servir tots els mitjans de que disposo. Fare tot el que sigui a les meves mans. No penso donar aquesta nena a ningu.

Hi havia un matis de dolor en el seu to de veu. La mestressa, que mai no havia exhibit els seus sentiments tan obertament davant l’Aomame, es va adonar de l’aprensio que hi havia dibuixada al seu rostre.

Va abaixar la veu, com si volgues fer una confessio.

– No ho he dit mai a ningu, aixo; fins ara, m’ho he guardat a dins, perque m’es massa doloros, dir-ho. La veritat es que quan la meva filla es va suicidar estava embarassada. De sis mesos. Potser no volia tenir el fill d’aquell home. Per aixo es va treure la vida, i es va endur el fill amb ella. Si hagues arribat a neixer, ara el seu fill tindria la mateixa edat que aquesta nena. En aquell moment, jo vaig perdre dues persones que eren molt importants, per a mi; totes dues alhora.

– Em sap molt de greu -va dir l’Aomame.

– Pero estigues tranquil·la: aquestes circumstancies personals no m’entelen el discerniment. No et penso exposar a cap perill inutil. A tu tambe t’estimo com una filla: nosaltres dues ja som com una familia.

L’Aomame va assentir sense dir res.

– El lligam que ens uneix es mes fort que el de la sang -va dir la mestressa en un to tranquil.

L’Aomame va tornar a assentir.

– Sigui qui sigui, aquest home, l’hem d’eliminar -va dir la mestressa, com si fos per a si mateixa. Despres va mirar l’Aomame.- Hem d’enviar-lo a l’altre mon a la primera oportunitat que en tinguem, abans que torni a fer mal a algu.

L’Aomame va mirar la Tsubasa, que seia a la taula, davant seu. Les seves ninetes no enfocaven cap punt concret: no mirava res mes que un punt en l’aire. Per a l’Aomame, aquella nena era tan sols com una closca buida.

– Pero, al mateix temps, no ens podem precipitar -va dir la mestressa-. Hem d’anar amb molt de compte, i tenir molta paciencia.

L’Aomame va deixar la mestressa i la Tsubasa a l’habitacio; la mestressa li havia dit que es quedaria fins que la Tsubasa s’adormis. A la sala d’entrada de la primera planta hi havia quatre dones al voltant d’una taula rodona, amb els fronts gairebe a tocar, xiuxiuejant entre elles. Li va semblar que l’escena no era real: feia l’efecte, mes aviat, que s’havien disposat com en el disseny d’un quadre, el titol del qual podria haver estat Dones compartint un secret. Ni tan sols quan l’Aomame va passar davant seu no van variar gens la composicio que formaven.

En sortir del vestibul es va posar a la gatzoneta i va acariciar el pastor alemany durant una estona. El gos, content, remenava la cua amb forca. Cada vegada que el veia, l’Aomame se sorprenia que els gossos poguessin arribar a ser tan incondicionalment felicos. Ella no havia tingut mai a la vida un gos, un gat o un ocell; ni tan sols havia fet l’intent de comprar ni una planta. Despres hi va pensar i va girar la vista enlaire. El cel, pero, estava cobert de nuvols grisos, com si l’estacio plujosa s’hagues avancat, i no es veia la lluna. La nit era silenciosa, sense vent. Darrere els nuvols es percebia lleument la resplendor lunar, pero no es veia de quantes llunes provenia.

Mentre caminava cap a l’estacio de metro, l’Aomame va reflexionar sobre com n’era, d’estrany, el mon. Si, tal com havia dit la mestressa, no erem mes que portadors de gens, ?per que tants de nosaltres haviem de tenir una vida tan estrambotica? ?No n’hi hauria prou, per transmetre l’ADN, si tinguessim una vida senzilla i la visquessim de manera senzilla, sense trencar-nos el cap amb coses inutils, i ens limitessim a sobreviure i a reproduir-nos? ?De que els servia, als gens, que la vida de la gent fos tan enrevessada, i de vegades tan grotesca, fins i tot?

Un home que sentia plaer abusant de nenes que encara no havien tingut la primera regla, un vigilant gai musculat, fidels religiosos que rebutjaven les transfusions de sang fins a l’extrem de morir, una dona embarassada de sis mesos que se suicidava amb pastilles per dormir, una dona que matava homes conflictius clavant-los una agulla molt fina al clatell, homes que odiaven les dones, dones que odiaven els homes: ?de que els servia, als gens, que existissin totes aquelles persones? ?Els servia d’estimul plaent i variat, als gens, aquell batibull de situacions, o be els servia per aconseguir algun altre objectiu?

L’Aomame no ho sabia. L’unic que sabia era que, a hores d’ara, ja no podia escollir una altra vida; que, fos com fos, nomes podia continuar vivint aquella. No podia tornar-la i demanar que l’hi canviessin per una altra. Per estranya que fos, per retorcada que fos, aquella era la seva manera de fer de portadora de gens.

Tant de bo poguessin ser felices, la mestressa i la Tsubasa, va pensar l’Aomame mentre caminava. Ella estava disposada a sacrificar-se, si realment havia de servir perque totes dues fossin felices; no tenia cap perspectiva de futur que valgues la pena mencionar. Tanmateix, la veritat era que l’Aomame no creia que poguessin gaudir d’una vida tranquil·la i plena -o, com a minim, normal-. A totes tres els passava mes o menys el mateix, va pensar: la vida els havia carregat un pes excessiu a les espatlles. Tal com havia dit la mestressa, eren una familia: una gran familia els membres de la qual tenien en comu les profundes ferides que havien rebut, les mancances, el fet de continuar una guerra sense fi.

Tot pensant aixo, l’Aomame es va adonar que tenia moltes ganes d’estar amb un home. ?Com podia ser, que precisament llavors li’n vinguessin tantes ganes?, es va preguntar, fent que no amb el cap mentre caminava. No sabia aclarir si aquell intens desig sexual li provocava la tensio psicologica, la veu de la natura que volia fecundar els ovuls que tenia guardats a dins, o un pla retorcat dels seus gens. El que era inquestionable era que aquell desig tenia unes arrels molt fondes. Segur que l’Ayumi, ara, hauria dit: «Tinc ganes de deixar-me anar, aquesta nit», o alguna cosa semblant. L’Aomame va pensar que podia fer. Podia anar al bar de sempre i buscar un home que li anes be; en metro nomes hi havia una estacio, fins a Roppongi. Pero estava massa cansada. I, a mes a mes, no anava com per sortir a cacar homes: no estava maquillada i anava amb unes vambes i una bossa d’esports de fibra de vinil. Va decidir tornar a casa, obrir una ampolla de vi negre, masturbar-se i ficar-se al llit: seria el millor. I ja n’hi havia prou, de pensar en la historia de les dues llunes.

Durant el trajecte de Hiroo a Jiyugaoka va tenir assegut de cara a ella un home l’aspecte del qual li agradava. Tenia uns quaranta-cinc anys, la cara ovalada i la linia dels cabells una mica enretirada. La forma del cap tampoc no estava malament. Feia bon color de cara i portava unes ulleres negres amb el marc fi, forca elegants. La roba tambe estava forca ben triada: jaqueta de coto prima, d’estiu, combinada amb un polo blanc i, damunt dels genolls, una cartera de pell. Les sabates eren uns mocassins marrons. Per l’aspecte devia treballar en una oficina, pero la seva empresa no devia ser gaire estricta, amb la roba: devia ser editor, arquitecte d’alguna petita empresa de construccio, empleat d’una empresa de confeccio o alguna cosa aixi. Estava concentrat en la lectura d’un llibre de butxaca folrat amb paper.

Si hagues pogut, l’Aomame hauria anat a qualsevol lloc amb aquell home i s’hi hauria enrotllat. S’imaginava agafant-li amb forca el penis erecte: l’hi agafaria tan fort que hi deixaria de circular la sang. I amb l’altra ma li acariciaria suaument els testicles. Les mans li tremolaven a la falda; sense adonar-se, n’obria i en tancava els dits. Cada cop que respirava li pujaven i baixaven les espatlles. Es passava la punta de la llengua pels llavis molt a poc a poc.

Va haver de baixar a l’estacio de Jiyugaoka, pero. L’home va continuar assegut, llegint el llibre de butxaca, cap a on fos que anes, sense ni tan sols adonar-se que era l’objecte de les fantasies erotiques de l’Aomame. Semblava que ni tan sols li interesses saber quina mena de dona tenia asseguda al davant. En baixar del tren, l’Aomame va sentir l’impuls d’arrencar-li aquell llibre fastigos de les mans i estripar-l’hi, pero, evidentment, no ho