Ella li va respondre amb una veu apagada.

– Vam trobar signes que l’havien violada, i que ho havien fet diverses vegades. Tenia diversos esquincos als organs sexuals exteriors i a la vagina, i l’uter tambe estava danyat. Aixo va passar perque la va penetrar el fal·lus erecte d’un home adult quan l’uter encara no havia arribat a la maduresa. La consequencia va ser que la part on s’instal·len els ovuls va quedar destrossada. El metge pensa que segurament no es podra quedar embarassada, quan sigui gran.

Feia l’efecte que la mestressa exposava la questio en uns termes tan crus davant la nena expressament. La Tsubasa se l’escoltava sense dir res, i en la seva expressio no es va produir cap canvi; de tant en tant movia una mica la boca, pero no en va sortir cap so. Semblava mes aviat com si es trobes molt lluny i escoltes, mig per educacio, el que s’explicava sobre una persona que ella no coneixia.

– I no es nomes aixo -va continuar la mestressa en veu baixa-. Encara que resultes que, d’alguna manera, li poguessim tornar la possibilitat de concebre, segurament aquesta nena mai no voldra mantenir relacions sexuals amb ningu. Veient les ferides que li va provocar, la penetracio devia ser molt dolorosa, i a mes a mes es va repetir diverses vegades. No es tan facil, oblidar un patiment com aquest. ?Saps que vull dir, oi?

L’Aomame va fer que si amb el cap. Tenia els dits de les mans estretament entrellacats damunt dels genolls.

– Es a dir: que els ovuls que aquesta nena tenia preparats a dintre seu ja no tenen on anar. Ara… -la mestressa va fer un cop d’ull a la Tsubasa, abans de continuar-, ja s’ha quedat esteril.

L’Aomame no sabia fins a quin punt la Tsubasa entenia el que deien. Igualment, pero, semblava que les emocions que pogues sentir fossin en alguna altra banda. Com a minim, no eren alli. El seu cor estava tancat amb pany i clau en una habitacio petita i fosca que es trobava en un altre lloc.

La mestressa va continuar.

– No estic dient pas que l’unica rao de viure, per a una dona, hagi de ser quedar-se embarassada i tenir fills. Cadascu es lliure d’escollir la vida que vol fer. Igualment, pero, una dona, com a dona que es, te per naturalesa el dret de tenir fills, i es molt dificil de perdonar una persona que li hagi arrabassat aquest dret.

L’Aomame va assentir sense dir res.

– Es clar, que es dificil de perdonar -va repetir la mestressa. L’Aomame es va adonar que la veu li tremolava una mica: cada vegada li costava mes contenir l’emocio.- Aquesta nena va fugir d’un lloc tota sola. Com ho va aconseguir, no ho sabem. Pero no pot anar enlloc mes que aqui, perque enlloc mes no esta segura.

– ?On son, els seus pares?

La mestressa va fer cara de circumstancies i va repicar lleugerament la taula amb les ungles.

– Els seus pares, se on son. Pero van ser ells, els qui la van fer passar per una cosa tan horrible. Es a dir, que aquesta nena es va escapar dels seus pares.

– O sigui que els pares van consentir que algu violes la seva filla. ?Es aixo, el que vol dir?

– No tan sols ho van permetre: ho van encoratjar.

– Pero, ?com la podien fer, una cosa tan…? -va comencar l’Aomame, pero no li van acabar de sortir les paraules.

La mestressa va fer que no amb el cap.

– Es terrible, tot plegat. Fos com fos, no es pot perdonar. Pero les circumstancies fan que sigui molt complicat, resoldre-ho. No es tracta de simple violencia domestica. El metge em va dir que ho havia de comunicar a la policia, pero jo li vaig demanar que no ho fes, i com que tenim una relacio forca estreta, el vaig aconseguir convencer.

– ?I com es? -va preguntar l’Aomame-. ?Com es, que no en van informar la policia?

– El que li van fer a aquesta nena es clarament immoral, i la societat no pot deixar-ho de castigar. Es evident que ens trobem davant d’uns fets menyspreables que han de ser castigats severament per la llei -va dir la mestressa escollint les paraules amb molt de compte-. Pero, tot i aixi, ?com reaccionarien, ells, si ara truquessim a la policia? Ja ho veus, que aquesta nena gairebe no parla: no es capac d’explicar realment que va passar, i que li van fer. I encara que ho pogues explicar, no tindriem manera de demostrar que el que digues es veritat. Si la policia ens la prengues, potser la tornarien a enviar amb els seus pares. I si estigues amb ells, potser li tornarien a fer el mateix. I aixo no ho podem permetre.

L’Aomame va fer que si.

– Me n’encarregare jo, d’aquesta nena -va dir la mestressa taxativament-. No deixare que se l’enduguin. No la penso donar ni als seus pares ni a ningu. L’amagare en algun lloc i me n’encarregare jo, de pujar-la.

Durant un moment l’Aomame va mirar la mestressa i la nena alternativament.

– I aixi, doncs, ?sap qui es, exactament, el que va abusar de la nena? ?Es un sol home? -va preguntar l’Aomame.

– Se qui es. Va ser un sol home.

– Pero no el pot denunciar, ?oi?

– Aquest home te molta influencia -va dir la mestressa-; moltissima influencia directa. Els seus pares estaven sota la seva influencia, i encara hi continuen estant. Actuen sempre seguint les seves ordres; no tenen personalitat ni opinio propia. Per a ells, tot el que diu aquest home es absolutament correcte. Per tant, si ell els digues que li han de donar la seva filla, ells no s’hi podrien oposar: s’empassarien les seves explicacions i li entregarien la nena alegrement, tot i saber que li faria.

L’Aomame va necessitar un moment per analitzar el que la mestressa li havia explicat i acabar-ho d’entendre.

– ?Formen part d’algun grup especial?

– Si. D’un grup especial, que comparteix unes idees estretes i malaltisses.

– ?Una mena de secta? -va preguntar l’Aomame.

La mestressa va fer que si.

– Si. I d’una secta extremament perversa i perillosa.

Es clar: nomes podia tractar-se d’una secta. Gent que sempre actua seguint ordres, que no te personalitat ni opinio propia. «No hauria estat estrany que a mi m’hagues passat el mateix», va pensar l’Aomame mossegant-se el llavi.

Evidentment, entre els testimonis de Jehova no es produien casos de violacio, a la practica. Com a minim, a ella mai no l’havia molestada ningu sexualment. Tots els «germans» i «germanes» que ella coneixia eren persones pacifiques i honestes. Donaven molta importancia a les seves creences i vivien la vida -de vegades, fins i tot arriscant-la- d’acord amb aquestes creences. Tanmateix, que l’objectiu que es persegueix sigui correcte no garanteix que les consequencies tambe ho siguin. I una violacio no s’ha d’exercir necessariament sobre el cos. La violencia no sempre adopta una forma visible, i les ferides que provoca no sempre vessen sang.

Veient la Tsubasa, l’Aomame es va recordar a si mateixa a la seva edat. Al final, ella havia aconseguit escapar del lloc on es trobava, tal com volia, pero, en el cas d’aquella nena, el mal que li havien fet era tan gran que potser ja no podria fer marxa enrere. Potser no podria recuperar la innocencia d’abans. L’Aomame va sentir un fort dolor al pit, mentre hi pensava: potser el que havia vist en la Tsubasa era a si mateixa, tal com podria haver estat.

– Aomame -va dir la mestressa, com si li volgues confessar alguna cosa-. Fins ara no t’ho havia dit, i se que no esta be, pero vaig demanar que t’investiguessin.

En sentir aixo, l’Aomame es va girar i se la va mirar.

La mestressa va continuar.

– Va ser poc despres de veure’t aqui i parlar amb tu. Espero que no et sapiga greu.

– No, no me’n sap -va dir l’Aomame-. Es normal, que em fes investigar, ateses les circumstancies, perque el que fem no es gaire corrent.

– Exactament. Nosaltres travessem una linia molt fina, molt subtil, i es per aixo, que hem de confiar l’una en l’altra. Pero no es pot pas confiar en algu que no coneixem, sigui qui sigui, sense saber-ne res. Per aixo vaig fer que ho investiguessin tot, sobre tu, des de l’actualitat fins al teu passat mes llunya. Vull dir «gairebe tot», es clar. Ningu no ho pot saber absolutament tot, sobre una altra persona; potser ni tan sols Deu.

– Ni el dimoni -va dir l’Aomame.

– Ni el dimoni -va repetir la mestressa, que tot seguit va somriure imperceptiblement-. Se que tu tambe carregues les consequencies d’haver format part d’una secta, quan eres petita: els teus pares eren fervents testimonis de Jehova, i ho continuen sent. Ara encara no t’han perdonat que renunciessis a la seva fe, i a tu tambe