hi fossis, no hauriem arribat fins aqui. Gracies a tu, Crisalide d’aire s’ha convertit en una obra molt millor. Ara el contingut encara es mes ric i mes profund del que jo m’havia imaginat. Es nota, que en Komatsu te bon ull, a l’hora d’escollir la gent.

Al seu costat, la Fukaeri continuava bevent el cacau, com un gatet que begues llet. Portava una brusa blanca senzilla, de mitja maniga, i una faldilla de color blau mari mes aviat curta. Com sempre, no portava ni un sol accessori. Quan s’inclinava cap endavant, els cabells llargs i llisos li ocultaven el rostre.

– T’ho volia agrair en persona. Es per aixo, que t’he demanat que vinguessis aqui -va dir el professor Ebisuno.

– No caldria que s’hagues molestat. Per a mi, poder reescriure Crisalide d’aire tambe ha significat molt.

– Tot i aixi, penso que t’ho he d’agrair.

– Ja m’ho agrait, doncs -va dir en Tengo-. ?Li importa, que li faci una pregunta personal sobre la Fukaeri?

– Es clar que no. Si puc respondre…

– ?Es el tutor legal de la Fukaeri, voste?

El professor va fer que no amb el cap.

– No, no en soc el tutor legal. M’agradaria poder-ho ser, si fos possible, pero, com ja et vaig explicar, no hi ha manera de posar-se en contacte amb els seus pares. Des del punt de vista legal, jo no hi tinc cap dret, sobre ella. Simplement, la vaig acollir a casa meva quan hi va venir fa set anys i des de llavors me n’he encarregat.

– Llavors, ?el mes adequat no seria que voste intentes no atreure l’atencio cap a la Fukaeri? Podria tenir problemes, ara que tothom en parla. Encara es menor.

– Per exemple, estaria en una situacio dificil, si els seus pares decidissin demandar-me per recuperar-la. Despres d’haver aconseguit fugir, ara la podrien obligar a tornar. Es aixo, el que vols dir, ?oi?

– Si. Aixo es una altra cosa que no entenc.

– Es normal, que t’ho preguntis. Tanmateix, ells tampoc no es troben en una situacio que els permeti fer-se veure gaire. Com mes al centre d’atencio estigui la Fukaeri, mes cridara l’atencio de tothom, tambe, qualsevol cosa que facin en relacio amb ella. I aixo es el que ells volen evitar costi el que costi.

– «Ells» -va dir en Tengo-. Vol dir els membres de Sakigake, ?oi?

– Exactament -va dir el Professor-, el grup religios Sakigake. Jo he tingut cura de l’Eri durant set anys. Ella mateixa ha expressat molt clarament el seu desig de continuar vivint amb mi. I els seus pares, sigui quina sigui la situacio en que es troben, l’han deixada sola durant aquests set anys. No els seria pas tan facil, obligar-la a tornar amb ells.

En Tengo hi va pensar un moment. Despres va tornar a parlar.

– Tal com preveiem, Crisalide d’aire s’ha convertit en un exit de vendes, l’Eri es el centre d’atencio de l’opinio publica i aixo, paradoxalment, fa mes complicat per a Sakigake fer-la tornar. Fins aqui, ho entenc. El que em pregunto es que es el que vol fer, voste, a partir d’ara.

– Jo tampoc no ho se -va dir el professor Ebisuno amb veu apagada-. A partir d’ara entrem en un territori desconegut per a tothom. No en tenim cap mapa, i fins que no girem a la proxima cantonada no sabrem que s’hi amaga, al darrere. No ens ho podem ni imaginar.

– ?No ens ho podem ni imaginar? -va dir en Tengo.

– No. Pot sonar irresponsable, pero l’essencial, en tota aquesta historia, es que «no ens ho podem ni imaginar». Es com llancar una pedra en un llac molt profund. El soroll que fa ressona pertot arreu. Despres, l’unic que podem fer es contenir la respiracio i esperar a veure que en sortira, del llac.

Van quedar un moment callats. Tots tres s’imaginaven, per separat, com creixien les ones a la superficie del llac. En Tengo es va esperar fins que, segons els seus calculs, haguessin desaparegut les ones, i despres va comencar a parlar amb calma.

– Tal com li vaig dir la primera vegada, aixo que estem fent es una mena d’estafa; potser fins i tot es podria dir que una estafa a la societat. A partir d’ara, segurament tambe hi haura forca diners pel mig, i la mentida anira creixent com una bola de neu. Aquesta mentida en fara neixer altres, i la relacio entre totes aquestes mentides sera cada vegada mes complicada, i potser al final no podrem evitar que tot plegat se’ns escapi de les mans. I quan es descobreixi el que hem fet, tots els que hi hem estat involucrats, incloent-hi l’Eri, en sortirem perjudicats d’alguna manera, o totalment destruits, si tenim mala sort. Potser sera com si haguessim mort, socialment. ?Hi esta d’acord, amb aixo?

El professor Ebisuno es va posar les mans al voltant del marc de les ulleres.

– No puc deixar d’estar-hi.

– Pero, tot i aixi, segons em va dir en Komatsu, voste ha acceptat ser el cap visible de l’empresa que formarem al voltant de Crisalide d’aire. Es a dir, que sera la cara publica del seu projecte. O, dit d’una altra manera, esta disposat a enfangar-se fins al coll.

– En darrer terme, potser si que es mes o menys aixo.

– Pel que jo entenc, voste es una persona d’una gran intel·ligencia, molt de sentit comu i un criteri propi a l’hora de jutjar les coses. Pero, igualment, no sap com pot acabar, aquesta historia. Diu que no sap que ens podem trobar, quan girem a la proxima cantonada. Jo no entenc com es que una persona com voste esta disposada a posar-se en una situacio tan terbola i imprevisible.

– T’agraeixo molt, aquesta opinio tan bona que tens de mi -va dir el professor Ebisuno, i despres va fer un sospir-. Entenc molt be el que vols dir.

Hi va haver un silenci.

– Ningu no sap que passara -va intervenir de sobte la Fukaeri, que despres va tornar a quedar en silenci. La tassa de cacau ja era buida.

– Es veritat -va dir el Professor-: ningu no sap que passara. Tens tota la rao.

– Pero fins a cert punt deu tenir alguna previsio de que podria passar, ?oi? -va dir en Tengo.

– Fins a cert punt, si.

– ?Li fa res, si miro d’endevinar-la, aquesta previsio?

– No, es clar.

– Pot ser que la publicacio de Crisalide d’aire li permeti descobrir que els va passar, als pares de l’Eri. ?Es aixo, el que ha volgut dir quan parlava de llancar una pedra en un llac?

– L’has encertada, mes o menys -va dir el professor Ebisuno-. Si Crisalide d’aire es converteix en un exit de vendes, tots els mitjans de comunicacio s’hi aplegaran al voltant, com fan les carpes en un llac. La veritat es que ara mateix ja hi ha forca rebombori. Des de la roda de premsa les revistes i les televisions no paren de demanar- nos entrevistes. Evidentment les hem rebutjat totes, pero amb la publicacio del llibre la cosa encara s’animara mes. Quan vegin que no concedim entrevistes, faran servir tots els mitjans possibles per descobrir coses sobre l’Eri. I tard o d’hora sortiran tot d’informacions sobre ella: qui eren els seus pares, on i en quines condicions va creixer, i qui se n’encarrega, ara. Sera un material molt interessant, per treure’l a les noticies.

»No es que ho faci per gust, aixo. Jo, ara, visc tranquil a la muntanya i no tinc gens de ganes d’atreure l’atencio publica. I no en traure ni un centim, de tot aixo. El que intento es fer-ho servir d’esquer per atreure l’atencio dels mitjans de comunicacio cap als pares de l’Eri, perque es preguntin on son, i que fan. Es a dir, procuro que els mitjans facin el que la policia no pot, o no vol, fer. Si tinc sort, potser podre aprofitar aquest moviment informatiu per salvar-los a tots dos. La questio es que tant per a mi com, evidentment, per a l’Eri, el matrimoni Fukada es molt important. No ens podem resignar a no saber que se n’ha fet.

– Pero, suposant que els Fukada siguin alla, ?per que els haurien hagut de retenir durant set anys? Es molt de temps.

– Jo tampoc no ho se. Nomes ho puc suposar -va dir el professor Ebisuno-. Tal com et vaig explicar, Sakigake va comencar com a comuna agricola d’inspiracio revolucionaria, i en un moment determinat es va escindir de la faccio violenta Akebono, es va produir un gran canvi en les orientacions que la regien i es va convertir en grup religios. La policia la va investigar en relacio amb l’incident d’Akebono, pero la investigacio nomes va servir per confirmar que ells no hi havien tingut absolutament res a veure. A partir d’aquell moment, el grup religios ha anat enfortint gradualment la seva posicio. No, gradualment no: molt rapidament. Pero gairebe no se’n sap res, de les activitats que realment duen a terme. Tu mateix no en deus saber res.

– No en se res de res -va dir en Tengo-. Jo no miro la televisio ni llegeixo amb gaire atencio els diaris, i per tant no crec que pugui servir com a referencia sobre que en sap la majoria de la gent.

– No, no ets nomes tu, qui no en sap res. Es mouen amb discrecio, per evitar al maxim que se sapiga que fan.