de quinze minuts. Aquest fet era veritablement insolit. Per comencar, era impensable que quan quatre novel·listes actuals, tots amb un fort criteri propi, es reunissin les seves opinions coincidissin totalment. Nomes per aixo, l’obra ja s’havia creat una bona reputacio als ambients literaris. A mes, a la petita roda de premsa que es va fer en un salo de l’hotel despres del lliurament del premi, l’autora va respondre a les preguntes dels periodistes «de manera clara i riallera».

A la pregunta de «?penses continuar escrivint novel·les?», la Fukaeri havia respost que «la novel·la no es res mes que un instrument per transmetre el que penses. Aquesta vegada ha resultat que les meves idees han pres la forma de novel·la, pero no se quina forma prendran, la proxima vegada». Era dificil pensar que la Fukaeri havia dit, realment, aquella frase tan llarga i tan ben estructurada tota seguida; segurament, els periodistes havien unit en una de sola les frases desmanegades que ella havia dit, i hi havien afegit el que hi faltava de la seva propia collita. Pero potser si, que havia parlat realment aixi, amb frases tan llargues i tan ben organitzades. No se sabia mai amb que podia sortir, la Fukaeri.

Quan li havien preguntat «?quina es la teva obra preferida?», ella havia respost, naturalment, que «El conte dels Heike». Un periodista li havia preguntat quina era la part d’El conte dels Heike que li agradava mes, i ella els l’havia recitat. Es va passar uns cinc minuts dient el text de memoria. Tothom va quedar tan impressionat que quan va acabar es va fer un moment de silenci. Per sort -segurament-, cap periodista no li havia preguntat quina era la seva musica preferida.

A la pregunta de «?qui ha estat mes content, que tu hagis guanyat el premi?», havia respost, despres de fer una llarga pausa, que «era un secret».

Pel que en Tengo va llegir al diari, la Fukaeri no havia dit ni una sola mentida en respondre a les preguntes: totes les seves afirmacions eren veritat. Els diaris duien la seva fotografia, i la Fukaeri que hi apareixia era encara mes bonica que la que recordava. Quan parlaves amb ella cara a cara, l’atencio se te n’anava sense voler cap als gestos que feia, els canvis d’expressio o la seva manera de parlar, pero quan l’observaves immobil en una fotografia t’adonaves de fins a quin punt eren bells, els trets d’aquella noia. Les fotografies, que semblaven haver estat preses a la roda de premsa -efectivament, la Fukaeri portava el mateix jersei d’estiu de l’altre dia-, eren forca petites, pero semblaven desprendre una resplendor especial. Potser aixo era el mateix que en Komatsu havia anomenat «l’efecte de no ser una persona qualsevol».

En Tengo va plegar els diaris i, tot bevent una llauna de cervesa dret a la cuina, va comencar a preparar-se un sopar senzill. L’obra que ell havia reescrit havia aconseguit el premi per a nous autors de la revista per unanimitat, els mitjans en parlaven i potser es convertiria en un exit de vendes. Pensar aixo li produia una sensacio estranya. D’una banda, li hauria agradat poder-se’n alegrar sincerament, pero al mateix temps no podia deixar d’estar intranquil, inquiet. ?Podia ser, que tot anes tan be, encara que ja ho havien previst?

Mentre feia el sopar es va adonar que havia perdut completament la gana. Fins feia un moment tenia ganes de menjar, pero ara li havien passat del tot. Va embolicar amb film transparent el que havia comencat a preparar, ho va guardar a la nevera i es va asseure en una cadira de la cuina, nomes bevent cervesa i mirant el calendari de la paret. L’hi havien donat al banc i tenia fotos sobre el pas de les estacions al mont Fuji. En Tengo encara no hi havia pujat mai. Tampoc no havia pujat a la torre de Toquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per que. Potser era perque sempre havia viscut mirant a terra.

En Komatsu la va encertar, amb la seva previsio. El numero de la revista que incloia Crisalide d’aire gairebe es va esgotar el mateix dia que es va posar a la venda, i va desapareixer de les llibreries. No passava mai, que s’esgotes un numero d’una revista literaria. Les editorials continuaven publicant revistes literaries a pesar que cada mes hi havia numeros vermells. L’objectiu que perseguien era reunir despres les obres que hi apareixien en lliuraments per treure-les en forma de llibre, aixi com servir de plataforma de llancament de joves autors. Practicament no s’esperava que les revistes mateixes es venguessin gaire, o generessin beneficis. En consequencia, que una revista literaria s’esgotes el mateix dia que s’havia posat a la venda constituia una noticia tan impactant com que haguessin caigut flocs de neu a Okinawa, encara que el fet que s’hagues esgotat no fes desapareixer els numeros vermells.

En Komatsu va trucar a en Tengo i l’hi va fer saber.

– Ens va molt be -li va dir-. Si s’esgota la revista, tothom s’interessara moltissim per l’obra i voldran llegir-la per saber com es. Els de la impremta ja treballen a tota maquina per treure Crisalide d’aire com a llibre. Te la maxima prioritat, perque aparegui tan aviat com sigui possible. Ara tant es, ja, si li donen el premi Akutagawa o no. Ja ens haurem fet un fart de vendre’n, abans que el concedeixin. Sera un gran exit de vendes, t’ho garanteixo. Ja pots comencar a pensar com et gastaras els diners, Tengo!

A la seccio literaria de dissabte al vespre hi havia un article sobre Crisalide d’aire. El titular destacava el fet que el numero de la revista que incloia l’obra s’havia venut en un obrir i tancar d’ulls. Uns quants critics explicaven la impressio que els havia produit la novel·la. Totes les opinions eren positives. Deien que semblava impossible que una noia de disset anys tingues un estil tan segur, una sensibilitat tan aguda i una imaginacio tan fecunda. L’obra indicava, «potser», l’aparicio d’un nou estil literari. Un critic opinava que «l’exces de forca imaginativa fa que potser l’obra tingui massa pocs punts de contacte amb la realitat»: aquest era l’unic comentari negatiu. Tanmateix, el mateix critic es mostrava conciliador dient tot seguit que «sera molt interessant veure quines obres escriura aquesta noia a partir d’ara». Semblava que, de moment, el vent bufava en una direccio favorable.

La Fukaeri li va trucar quan faltaven quatre dies per a la data prevista perque aparegues el llibre. Eren les nou del mati.

– Estaves llevat -va preguntar, com sempre amb una entonacio plana i sense signe d’interrogacio.

– Es clar, que estava llevat -va dir en Tengo.

– Aquesta tarda estas lliure.

– Estic lliure, si es despres de les quatre.

– Podem quedar.

– Podem quedar -va dir en Tengo.

– Va be al mateix lloc -va preguntar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo-. A les quatre sere a la mateixa cafeteria de Shinjuku de l’altre dia. Per cert, vas quedar molt be, a les fotografies del diari, les que et van fer a la roda de premsa.

– Portava el mateix jersei -va dir ella.

– Et quedava molt be -va dir en Tengo.

– Perque t’agrada com em realca el pit.

– Be, si. Pero el mes important, en aquest cas, era que caiguessis simpatica a la gent.

La Fukaeri va quedar un moment callada, a l’altra banda de la linia. Es va fer un silenci com si hagues agafat alguna cosa d’un prestatge i se l’estigues mirant. Potser pensava en la relacio que hi havia entre el seu pit i caure simpatica a la gent. En Tengo tambe va pensar en la relacio que hi havia entre la bellesa del pit i caure simpatic a la gent, i cada vegada la veia menys clara.

– A les quatre -va dir la Fukaeri, i despres va penjar.

Quan va entrar a la cafeteria de sempre, poc abans de les quatre, la Fukaeri ja l’esperava. Assegut al seu costat hi havia el professor Ebisuno, vestit amb una camisa de maniga llarga d’un gris clar i uns pantalons de color gris fosc. Com sempre, tenia l’esquena completament recta, com una estatua. En Tengo es va sorprendre una mica de veure’l alli. Pel que li havia explicat en Komatsu, era un fet excepcional, que el professor «descendis de la muntanya».

En Tengo va seure al seient de davant d’ells i va demanar un cafe. Tot i que encara no havia comencat l’estacio plujosa, feia un dia molt caloros, com de ple estiu. Tanmateix, la Fukaeri anava fent glopets d’un cacau calent, com l’altra vegada. El professor Ebisuno tenia un cafe amb gel, pero no l’havia tocat; se n’havia desfet el gel i l’aigua havia creat una capa transparent a la superficie.

– Gracies per venir -va dir el professor Ebisuno.

Van portar el cafe i en Tengo en va fer un glop.

– Sembla que, de moment, tot va forca be -va dir el Professor a poc a poc, com si volgues comprovar en quin estat tenia la veu-. Has tingut molt d’exit. Un exit realment formidable. En primer lloc, et vull donar les gracies per aixo.

– Em fa molt content, sentir-li dir aixo, pero tal com sap, jo no existeixo, oficialment, en l’assumpte que ens ocupa -va dir en Tengo-. I una persona que no existeix oficialment no pot tenir un gran exit.

El professor Ebisuno va fregar-se les mans damunt la taula, com si volgues escalfar-se-les.

– No cal que siguis tan modest, home. Tant es, el que haguem de dir a la gent: tu existeixes de debo. Si tu no