La mestressa va fer que no amb el cap.
– No, no es un politic. Ja t’ho explicare despres, aixo. Tambe he pensat molt en maneres d’encarregar-me’n sense enviar-t’hi a tu, pero no sembla que n’hi hagi cap que pugui funcionar. Cap metode normal no serviria de res. Em sap molt de greu, pero no se m’acut cap altra manera de fer-ho que demanar-t’ho a tu.
– ?Corre pressa, aquesta feina? -va preguntar l’Aomame.
– No, no es que corri pressa; no tenim cap termini concret, per fer-la. Pero com mes triguem, mes persones podrien quedar afectades. A mes a mes, nomes tindrem un nombre limitat d’oportunitats. Si en deixem escapar alguna, no sabem quan en podrem tenir una altra.
A fora s’havia fet forca fosc i al solarium regnava el silenci. L’Aomame es va preguntar si devia haver sortit la lluna, pero des del lloc on estava asseguda no es veia.
La mestressa va continuar.
– Mirare d’explicar-te la situacio amb el maxim de detall possible, pero abans voldria que coneguessis algu. Ara l’anirem a veure totes dues.
– ?Viu a la casa d’acollida, ara, aquesta persona? -va preguntar l’Aomame.
La mestressa va sospirar a poc a poc i del fons de la seva gola va sorgir un petit soroll. Als ulls li brillava una llum especial que no hi tenia normalment.
– La van enviar aqui fa sis setmanes, des de l’oficina d’assessorament. Durant quatre setmanes no va obrir la boca, potser perque estava en estat de xoc; la questio era que havia perdut completament la paraula. Nomes en sabiem el nom i l’edat, i que l’havien trobada dormint a l’estacio en un estat lamentable. Els serveis de proteccio la van acollir i la van fer voltar per diversos llocs, fins que ens la van enviar a nosaltres. Jo hi he anat parlant a poc a poc, amb molta paciencia, i he trigat molt temps a aconseguir que entengues que aqui estava segura i que no havia de tenir por de res. Ara ja diu algunes coses; coses curtes i molt confuses, pero ajuntant aquests fragments m’he pogut fer una idea aproximada de que li devia passar. Es una cosa terrible, molt dificil d’explicar; una tragedia.
– ?La va maltractar el marit?
– No -va dir la mestressa, amb la gola seca-: nomes te deu anys, ella.
La mestressa i l’Aomame van travessar juntes el jardi, van passar per una petita porta de fusta tancada amb clau i es van dirigir a la casa d’acollida que hi havia al costat. Era un edifici de pisos fet de fusta, petit i acollidor, on abans, quan hi havia mes gent treballant a la mansio, vivien principalment les persones que hi servien. Tenia dues plantes i la construccio en si era elegant, pero no estava en prou bon estat per poder-ne llogar els pisos com a habitatges. Tanmateix, estava prou be per servir de refugi a les dones que de moment no tenien on anar. Uns vells roures estenien les branques al voltant de l’edifici com si el volguessin protegir, i a la porta d’entrada hi havia una vidriera amb motius molt bells. En total hi havia deu apartaments. De vegades eren tots plens, i de vegades gairebe tots eren buits, pero el mes habitual era que hi visquessin discretament unes cinc o sis dones. Ara hi havia llum a les finestres de la meitat d’habitacions. A banda dels crits d’algun nen petit que se sentien de tant en tant, sempre hi regnava un silenci que arribava a ser estrany: semblava que l’edifici mateix contingues la respiracio. No s’hi sentien els sons que acostumen a acompanyar la vida domestica. A prop de l’entrada hi havia lligat un pastor alemany femella, que grunyia una mica quan algu s’hi acostava, i despres bordava uns quants cops. L’Aomame no sabia qui l’havia entrenat, pero quan era un home, qui s’hi acostava, bordava molt fort. Tanmateix, la persona a qui estava mes avesada era en Tamaru.
Quan s’hi va acostar la mestressa, la gossa va deixar de grunyir immediatament i va comencar a roncar i a remenar vivament la cua. La mestressa s’hi va inclinar i li va fer uns copets al cap. L’Aomame li va tocar rere les orelles. La gossa la recordava: era molt intel·ligent. I, per alguna rao, li agradaven els espinacs. Despres, la mestressa va obrir la porta d’entrada amb la clau.
– Una de les dones que hi ha aqui te cura de la nena -va dir la mestressa a l’Aomame-. Viu amb ella al mateix apartament i procura no treure-li els ulls de sobre, perque encara ens fa una mica de por, que es quedi sola.
A la casa d’acollida s’animava les dones a ajudar-se les unes a les altres en el dia a dia, a explicar-se les experiencies per les quals havien hagut de passar i a compartir tacitament el dolor que sentien. Moltes, gracies a aixo, s’anaven recuperant soles, a poc a poc. Les que feia mes temps que s’hi estaven explicaven a les que hi arribaven despres l’essencial de la vida que es feia a la casa, i els donaven les coses que necessitaven. En principi hi havia torns per cuinar i netejar. Obviament, entre elles hi havia qui volia estar sola i no explicar res sobre la seva experiencia, i es respectava el desig de solitud i silenci d’aquestes dones. Tanmateix, la majoria s’alegrava de poder compartir les seves vivencies amb altres dones que havien viscut el mateix, i de relacionar-s’hi. A dins la casa estava prohibit beure i fumar, aixi com que hi entres i en sortis ningu que no en tingues autoritzacio, pero a banda d’aquestes regles no n’hi havia cap altra de concreta.
A l’edifici hi havia un telefon i un televisor que es trobaven a la sala comunitaria, al costat de l’entrada. En aquella sala tambe hi havia un conjunt de sofas vells i una taula de menjador. La majoria de les dones hi passaven gran part del dia, pero, igualment, el televisor gairebe no estava mai ences, i les poques vegades que ho estava el volum era tan baix que es feia dificil de dir si se sentia res o no. Les dones preferien mes aviat llegir llibres, fullejar el diari, fer mitja o explicar-se coses en veu molt baixa, acostant els caps per parlar. Tambe hi havia qui es passava el dia dibuixant. Era un lloc molt especial: semblava una mena d’espai de transicio entre aquest mon i el mon de despres de la mort en el qual hagues quedat aturada la llum. Tant els dies clars com els nuvols, tant de dia com de nit, hi havia el mateix tipus de llum. Cada vegada que visitava la casa, l’Aomame s’hi sentia fora de lloc, com si fos una intrusa desconsiderada. Era com un club per entrar al qual calia complir determinades condicions. La soledat que sentien aquelles dones procedia d’un lloc diferent de la soledat que sentia l’Aomame.
En entrar la mestressa, les tres dones que hi havia a la sala es van posar dretes. Es veia a l’instant que li tenien un profund respecte. La mestressa les va fer seure.
– No cal que us aixequeu. Nomes venia a parlar amb la Tsubasa.
– La Tsubasa es a la seva habitacio -va dir una dona que devia tenir la mateixa edat que l’Aomame. Tenia els cabells llargs i llisos.
– La Sachiko es amb ella. Es veu que encara no pot baixar -va dir una dona una mica mes gran.
– Encara necessitara un cert temps -va dir la mestressa somrient.
Les tres dones van assentir sense dir res. Sabien perfectament que volia dir, «necessitar un cert temps».
En pujar al primer pis i entrar a l’habitacio, la mestressa va demanar a una dona menuda i de presencia discreta si podia sortir-ne un moment. La dona, a qui havia anomenat Sachiko, va fer un somriure apagat, va sortir de l’habitacio, va tancar la porta i se’n va anar escales avall. A l’habitacio hi va quedar la Tsubasa, la noia de deu anys. Hi havia una taula petita per menjar. La nena, la mestressa i l’Aomame s’hi van asseure al voltant. A la finestra hi havia passada una cortina gruixuda.
– Aquesta noia es diu Aomame -va dir la mestressa dirigint-se a la nena-, i treballa amb mi. O sigui que no has de tenir por.
La nena va fer una llambregada a l’Aomame i va assentir tan sols una mica, amb un moviment tan lleu que era facil passar-lo per alt.
– Aquesta nena es la Tsubasa -la va presentar la mestressa. Despres, se li va tornar a adrecar:- ?Tsubasa, quant fa, que vas venir aqui?
Com era d’esperar, la nena va moure el cap lleugerissimament cap a una banda, ni tan sols un centimetre, per indicar que no ho sabia.
– Sis setmanes i tres dies -va dir la mestressa-. Tu potser no ho has comptat, pero jo si. ?I saps per que?
La nena va tornar a moure el cap una mica cap a un costat.
– Doncs, perque hi ha vegades que el temps es converteix en una cosa molt important -va dir la mestressa-. I el sol fet de comptar-lo ja te un significat molt gran.
A ulls de l’Aomame, la Tsubasa era una nena de deu anys com qualsevol altra. Devia ser mes aviat alta, per la seva edat, pero era prima i encara no li havien crescut els pits. Semblava que hagues patit malnutricio cronica. No tenia uns trets lletjos, pero la impressio que causaven era infima. Les seves ninetes feien pensar en una finestra amb els vidres entelats: per molt que hi miressis, no se’n podia veure l’interior. De vegades movia els llavis eixuts i pal·lids sense parar, com si volgues articular alguna paraula, pero no arribava a emetre cap so.
La mestressa va treure una capsa de bombons d’una bossa de paper que havia dut; a la capsa hi havia pintat un paisatge de les muntanyes de Suissa. A dins, hi havia una dotzena de bombons molt bonics, cadascun d’una