d’aterrar-la en un futur proxim. Li va ser facil tornar a disposar de l’edifici i convertir-lo en una casa d’acollida per a dones que no tenien on anar. A la ciutat hi havia un consultori dirigit per una advocada i adrecat a dones que eren victimes de la violencia domestica, i un grup de voluntaries hi feia torns per oferir un servei d’entrevistes i d’assistencia telefonica. La mestressa estava en contacte amb el consultori, i quan hi havia casos d’emergencia en que es feia necessari li enviaven dones a la casa d’acollida. Tambe hi havia forca casos en que les dones hi anaven acompanyades de fills petits, i alguns de noies adolescents que havien patit abusos per part del pare. Aquestes dones es quedaven alli fins que trobaven un lloc on poder-se instal·lar. A la casa hi havia l’indispensable per viure-hi. Les dones disposaven de roba i menjar, i feien una mena de vida comunitaria ajudant-se les unes a les altres. Les despeses les cobria la mestressa amb els seus propis diners.

L’advocada i l’assessora visitaven les dones periodicament per fer-ne un seguiment i parlar dels passos que calia seguir. Tambe la mestressa, quan tenia un moment, hi passava, escoltava totes les dones que hi havia i els donava consells. De vegades tambe els buscava feina o un lloc on viure. Si hi havia algun problema que exigia una intervencio fisica, hi enviava en Tamaru perque fes el que calgues. Per exemple, hi havia casos en que el marit havia descobert on era la dona i hi havia anat per endur-se-la a la forca. No hi havia ningu que resolgues aquella mena de problemes d’una manera mes rapida i eficient que en Tamaru.

– Hi ha alguns casos, pero, que en Tamaru i jo sols no podem solucionar, i en que la llei no ens ofereix cap possibilitat real d’ajudar aquestes dones -va dir la mestressa.

L’Aomame es va adonar que, mentre parlava, la cara de la mestressa havia adquirit una brillantor especial, d’un color bronzejat, i que, alhora, la sensacio d’elegancia i calidesa de sempre n’havia desaparegut. En aquell rostre es revelava alguna cosa que anava mes enlla del simple odi o rabia. Era una mena de nucli petit i dur, sense nom, que s’amagava al fons de tot de la seva anima. L’unic que no havia canviat de principi a fi era el to calmat de la seva veu.

– Evidentment, no podem decidir sobre la vida o la mort d’una persona nomes per raons practiques, com ara que si mor el marit la dona es podra estalviar els tramits del divorci o podra disposar en poc temps dels diners de l’asseguranca de vida. Nomes duem a terme intervencions irreparables quan no es pot evitar, quan hem estudiat tots els factors amb la maxima atencio i imparcialitat i hem arribat a la conclusio que l’home no es mereix cap mena de pietat, que es un simple parasit que nomes sap viure xuclant la sang de persones febles: que te un esperit retorcat, que es impossible que es rehabiliti, que no te cap intencio de canviar, que no es mereix continuar vivint en aquest mon.

La mestressa va callar i va clavar en l’Aomame una mirada que podria travessar una paret. Despres va continuar parlant amb la mateixa veu calma.

– L’unic que podem fer, amb aquests homes, es fer-los desapareixer com sigui; de la manera que cridi menys l’atencio.

– ?I ho poden fer, aixo?

– Hi ha diverses maneres de fer desapareixer la gent -va dir la mestressa, escollint amb cura les paraules. Despres va fer una pausa.- Jo la puc fer desapareixer d’una determinada manera, perque tinc aquest poder.

L’Aomame va pensar en aquelles paraules, pero l’expressio de la mestressa era massa vaga.

– Totes dues hem perdut una persona que ens importava molt d’una manera absurda, i tenim ferides molt profundes. Segurament, res no pot curar el mal que ens han fet, pero no ens podem quedar assegudes sense fer res, llepant-nos la ferida: ens hem d’aixecar i posar fil a l’agulla. I no per dur a terme una venjanca personal, sino amb un sentit mes ampli de la justicia. ?Que hi dius? ?Em vols ajudar, en aquesta feina? Em cal tenir un col·laborador competent, en qui pugui confiar; algu amb qui pugui compartir els secrets i les missions que s’han de dur a terme.

Un cop sentida tota l’explicacio, a l’Aomame li va caldre una estona per assimilar-la. Era una confessio increible, i hi havia, a mes, la proposta de la mestressa, que li havia provocat un esclat de sentiments que encara va trigar mes a calmar-se. La mestressa es va limitar a callar i a observar l’Aomame sense canviar de posicio, asseguda a la cadira. No tenia cap pressa: semblava estar disposada a esperar tant com fes falta.

L’Aomame va pensar que, sens dubte, aquella dona patia alguna mena de bogeria. No pas una bogeria que tingues res a veure amb el cap, o que li afectes la ment. No: la seva ment no podia ser mes freda i mes segura, tal com li acabava de demostrar. Allo, mes que bogeria, era alguna cosa que s’assemblava a la bogeria. Potser hauria estat mes exacte dir que era un prejudici correcte. El que la mestressa estava procurant era que l’Aomame compartis amb la mateixa fredor, aquella bogeria, o aquell prejudici, amb ella, perque creia que hi estava preparada.

?Quanta estona es devia haver estat rumiant? Mentre estava immersa en els seus pensaments va perdre la nocio del temps; nomes se sentia el cor que li bategava amb forca, amb un ritme regular. L’Aomame va visitar diverses estances que hi havia dins seu, remuntant el curs del temps tal com els peixos remunten el dels rius. Hi va descobrir escenes familiars, olors que feia temps que havia oblidat. Hi havia records que l’omplien de malenconia, i dolors molt vius. De sobte un fi raig de llum que entrava per alguna banda li va travessar el cos. Va tenir l’estranya sensacio d’haver-se tornat transparent tot d’una. Es va mirar la ma a contrallum i hi va veure a traves. Va sentir que de sobte el cos se li havia fet mes lleuger. En aquell moment, l’Aomame va pensar que ara que s’havia lliurat a aquella bogeria, o a aquell prejudici, havia passat a tenir alguna cosa per perdre, encara que potser ella acabes sent destruida o que s’acabes el mon.

– Molt be -va dir l’Aomame. Es va mossegar un moment el llavi i despres va tornar a parlar:- si hi ha res que jo pugui fer, l’ajudare.

La mestressa va estirar les mans cap a l’Aomame i li va agafar les seves. A partir de llavors, l’Aomame va compartir el seu secret amb la mestressa, aixi com les missions i «allo» que s’assemblava a la bogeria. No: potser allo era bogeria, amb tots els ets i uts. Tanmateix, ella no hauria sabut dir on comencava i on acabava, la bogeria. A mes a mes, els homes que la mestressa i ella enviaven a l’altre mon no es mereixien ni la mes minima compassio.

– Encara no ha passat gaire temps des que vas enviar a l’altre barri aquell home, a l’hotel de Shibuya -va dir la mestressa en veu baixa. En dir «enviar a l’altre barri» va sonar com si estigues parlant d’una mudanca de mobles.

– D’aqui a quatre dies fara dos mesos, exactament -va precisar l’Aomame.

– No fa ni dos mesos -va continuar la mestressa-. Per tant, encara no es gens aconsellable que et demani que facis una altra feina. Com a minim, voldria esperar-me mig any. Si reduim aquest interval, la carrega psicologica que et provoca es pot fer massa gran, perque… No se com dir-ho… No es tracta d’una feina normal i corrent. A mes a mes, podria ser que algu se n’estranyes, si l’index de morts per atac de cor fos massa alt, entre els marits de les dones que passen per la meva casa d’acollida.

L’Aomame va somriure una mica, abans de parlar.

– Hi ha gent que sospita de tot, al mon.

La mestressa tambe va somriure.

– Ja ho saps, que soc una persona molt cautelosa. No em refio de les casualitats, les expectatives o la sort. Considero totes les possibilitats pacifiques, fins a l’ultima, i nomes recorro a aquesta quan no n’hi ha absolutament cap altra. I, quan em veig forcada a recorrer a aquesta possibilitat, evito tots els riscos que soc capac de preveure. Sospeso amb cura i precisio tots els factors que hi intervenen, ho preparo tot fins a l’ultim detall i, quan estic segura que tot es correcte, et demano que ho facis. Per aixo, fins ara, no hem tingut mai cap mena de problema. Tinc rao, ?oi?

– Si -va reconeixer l’Aomame. Era realment aixi. Ella preparava l’eina i anava al lloc que li havien indicat. La situacio s’havia preparat amb antelacio i amb la maxima cura. Ella clavava una sola vegada l’agulla llarga i fina en aquell punt exacte del clatell de l’home i despres, un cop comprovat que l’havia «enviat a l’altre barri», se n’anava. Fins ara, tot s’havia dut a terme de la manera prevista, sense incidents.

– Aquesta vegada, pero, i per molt greu que em sapiga, t’he de demanar que facis una cosa que no es gens raonable. Encara no hem madurat el pla, hi ha molts factors que no tenim clars i es possible que no et puguem proporcionar una situacio tan favorable com les que has tingut fins ara. Les circumstancies son una mica diferents de les de les altres vegades.

– ?En que, son diferents?

– La situacio de l’home no es gens corrent -va dir la mestressa, escollint les paraules amb molta cura-. Concretament, i per comencar, esta molt ben vigilat.

– ?Es un politic, o alguna cosa d’aquestes?