– Es clar que no -va dir l’Aomame.

En Tamaru va portar els plats amb una safata amb rodes; devia ser un cuiner professional qui els havia preparat, pero la tasca de portar-los i servir-los li corresponia a ell. Va obrir l’ampolla de vi blanc que hi havia en una glaconera i en va omplir les copes amb ma experta. La mestressa i l’Aomame en van beure: tenia molt bona aroma i era a la temperatura justa. Per menjar nomes hi havia esparrecs blancs bullits, ensalada nicarda i truita de cranc; la mestressa sempre menjava molt poc. Feia servir la forquilla i el ganivet amb molta elegancia per posar-se a la boca molt poca quantitat de menjar cada vegada, com si fos un ocellet. Tota l’estona que van passar sopant en Tamaru es va estar al punt mes llunya de l’habitacio. L’Aomame sempre se sorprenia de fins a quin punt un home amb un cos tan imponent podia passar-se tanta estona sense fer-se notar gens ni mica.

Mentre van estar sopant, les dues dones nomes van parlar de tant en tant, concentrades com estaven a menjar. Sonava musica a un volum baix: el concert per a violoncel de Haydn, una altra de les peces preferides de la mestressa.

En Tamaru va enretirar els plats i va portar la cafetera. Mentre els servia el cafe la mestressa va aixecar la ma cap a ell.

– Ja no et necessitarem mes, ara. Moltes gracies -li va dir.

En Tamaru va inclinar una mica el cap i va sortir de l’habitacio com sempre, sense fer gens de soroll en caminar. La porta es va tancar en silenci. Mentre les dues dones prenien el cafe es va acabar el disc i un silenci nou va envair la sala.

– Nosaltres confiem l’una en l’altra, ?oi? -va preguntar la mestressa, mirant directament l’Aomame als ulls.

L’Aomame li va expressar el seu acord, de manera concisa pero sense cap reserva.

– Compartim un secret molt important -va dir la mestressa-; totes dues tenim la vida de l’altra a les nostres mans.

L’Aomame va fer que si en silenci.

Havia estat en aquella mateixa sala on l’Aomame havia explicar per primera vegada el seu secret a la mestressa. Recordava molt be aquell moment. Necessitava confessar-lo a algu per treure’s de sobre aquell pes que l’oprimia, perque viure amb aquella carrega li exigia un esforc que estava a punt d’arribar al limit. Per aixo, quan per fi es va obrir a la mestressa li va explicar tots els detalls del secret que havia guardat durant tant de temps.

Una amiga amb qui eren inseparables havia estat sotmesa a la violencia del marit durant molts anys, havia acabat perdent l’equilibri mental i, com que no havia estat capac de fugir, s’havia acabat suicidant despres de patir molt. Quan havia passat prop d’un any, l’Aomame va buscar una excusa per anar a visitar el marit a casa seva i va trobar el moment precis per matar-lo clavant-li una agulla molt fina al clatell. Havia estat nomes una punxada, i no va deixar ni marca ni sang. Tothom va pensar que s’havia tractat d’una mort natural, i ningu no va sospitar res. L’Aomame no havia trobat que hagues fet res mal fet, i encara ho pensava. Tampoc no tenia remordiments. De tota manera, pero, no es podia treure de sobre el pes d’haver llevat intencionadament la vida a una persona.

La mestressa va parar molta atencio a la llarga confessio de l’Aomame, i va limitar-se a callar i escoltar fins al final els fets que li explicava amb veu vacil·lant. Quan l’Aomame va haver acabat li va fer unes quantes preguntes sobre alguns detalls que no li havien quedat clars. Despres va allargar les mans cap a les de l’Aomame i les hi va tenir agafades molt fort durant una llarga estona.

– Vas fer el correcte -va dir la mestressa, parlant a poc a poc i articulant molt be-. Si aquest home fos viu, en algun moment trobaria una altra dona per fer-li una cosa semblant. Sempre troben victimes on sigui i tornen a fer el mateix. Tu ho vas tallar d’arrel. Aixo no va ser una simple venjanca personal. Estigues tranquil·la.

L’Aomame es va tapar la cara amb les mans i va plorar una estona. Plorava per la Tamaki. La mestressa va treure un mocador i li va eixugar les llagrimes.

– Es molt curios -va dir la mestressa en veu baixa, sense dubtar gens-: jo he «fet desapareixer» homes exactament per la mateixa rao.

L’Aomame va aixecar el cap i va mirar la mestressa. No aconseguia dir res. ?De que parlava, aquella dona?

La mestressa va continuar.

– Evidentment, no me n’he encarregat jo mateixa; jo no soc gaire forta, ni tampoc tinc una habilitat especial com tens tu. Jo els he «fet desapareixer» amb els mitjans de que disposava. Pero no ha quedat cap prova concreta del que vaig fer. Suposant que ara jo confesses el que he fet, no em podrien acusar de res, tal com passa en el teu cas. Si es veritat que hi ha un judici quan morim, sera deu qui em jutjara. Pero aixo no em fa cap por. Jo no he fet res de dolent. Em puc justificar davant de qui sigui.

La mestressa va fer un sospir que semblava d’alleujament, i despres va continuar.

– Molt be, ara totes dues sabem un secret molt important, l’una de l’altra, ?oi?

L’Aomame encara no havia acabat d’entendre del tot de que li parlava, la mestressa. ?Els havia fet desapareixer? La seva expressio, a mig cami entre el dubte i l’estupor, suggeria que estava a punt de perdre les maneres. Per calmar-la, la mestressa va continuar l’explicacio en to reposat.

La seva propia filla s’havia llevat la vida en unes circumstancies molt semblants a les de la Tamaki Ootsuka. S’havia casat amb la persona equivocada. La mestressa ja sabia de bon comencament que segurament la vida de casada no li aniria be. Des del seu punt de vista, era evident que l’home tenia un esperit retorcat: ja havia creat problemes abans, i segurament la causa tenia unes arrels molt profundes. Tanmateix, ningu no va poder impedir aquell casament. Tal com era d’esperar, sovint es produien episodis d’una forta violencia domestica. La seva filla va anar perdent gradualment la confianca i l’autoestima, es va trobar arraconada i va caure en una depressio. El marit li va prendre la forca de controlar la seva propia vida, i ella es va endinsar en un infern on vivia com una formiga i del qual no podia escapar. Finalment, un dia es va tirar coll avall una gran quantitat de pastilles per dormir barrejades amb whisky.

En fer-li l’autopsia van descobrir senyals de maltractaments al cos: marques de cops de puny i pallisses molt violentes, fractures d’ossos i un gran nombre de cremades causades per puntes de cigarrets. A tots dos canells tenia marques d’haver estat lligada molt fort: sembla que a l’home li agradava fer servir cordills. Tenia els mugrons deformats. La policia va cridar el marit i el va interrogar. Ell va reconeixer fins a cert punt que havia fet servir la violencia, pero va al·legar que havia estat solament en mantenir relacions sexuals i amb el consentiment de la seva dona, a qui, va insistir, agradaven aquestes practiques.

Al final, tal com havia passat en el cas de la Tamaki, la policia no va trobar motius legals per acusar-lo. La seva dona no l’havia demandat, i ja era morta. El marit tenia una bona posicio social i disposava dels serveis d’un bon advocat. A mes, no hi havia cap dubte que la causa de la mort havia estat el suicidi.

– ?Voste va matar aquest home? -va preguntar l’Aomame directament.

– No, aquest no el vaig matar -va dir la mestressa.

L’Aomame va callar i va mirar fixament la mestressa, incapac d’entendre que li estava explicant. La mestressa va continuar.

– El que va ser marit de la meva filla, aquell miserable, encara viu en aquest mon. Es desperta cada dia al seu llit i camina pel carrer sense ajuda de ningu. No tinc intencio de matar-lo, o res per l’estil.

La mestressa va fer una pausa. Va esperar que l’Aomame assimiles el que li acabava de dir.

– El que li vaig fer, al que va ser marit de la meva filla, va ser destruir-lo socialment. Destruir-lo sense cap mena de pietat, perque resulta que jo tinc poder per fer aixo. Aquest home era feble; fins a cert punt era intel·ligent, i sabia expressar-se, i havia aconseguit un cert reconeixement social, pero tenia una naturalesa feble i mesquina. Els homes que fan servir la violencia contra la dona i els fills quan son a casa sempre son febles de caracter. Precisament perque son febles han de trobar algu que sigui mes feble que ells i convertir-lo en la seva victima. Va ser facil destruir-lo, i aquesta mena d’homes, un cop els has fet caure, ja no poden tornar a aixecar el cap. Ja fa forca temps que va morir la meva filla, pero fins avui he continuat vigilant aquest home sense descans. Si intentes tornar a aixecar el cap, jo no ho permetria. Encara es viu, pero es com un mort vivent. Si no se suicida es perque no es prou valent. Va ser aixi, com ho faig fer. No el vaig matar i prou, sino que el vaig fer patir sense pietat i sense descans, sense arribar-lo a matar, com si li arrenques la pell. Son altres homes els que he «fet desapareixer». Hi havia raons practiques per fer-los marxar d’aquest mon.

La mestressa va continuar l’explicacio. L’any abans que se suicides la seva filla havia creat una casa d’acollida privada per a dones que, com ella, havien patit violencia domestica. Tenia una propietat a tocar de la mansio d’Azabu, un petit edifici d’apartaments de dos pisos, i hi havia deixat de tenir llogaters perque tenia la intencio