En Tengo es va quedar un moment sense paraules. L’afinacio no havia estat gaire precisa, pero la seva pronunciacio de l’alemany era clara i increiblement acurada.

– La passio segons sant Mateu -va dir en Tengo-. Te n’has apres la lletra.

– No l’he apresa -va dir la noia.

En Tengo va mirar de dir alguna cosa, pero no li va venir res al cap. No va tenir mes remei que mirar les notes que tenia al davant i passar a la pregunta seguent.

– ?Tens xicot?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– ?Com es, que no en tens?

– Perque no em vull quedar embarassada.

– Em sembla que encara que tinguis xicot, no et quedaras per forca embarassada.

La Fukaeri no va dir res; es va limitar a parpellejar en silenci unes quantes vegades.

– ?Per que no et vols quedar embarassada?

La Fukaeri va callar, tal com esperava en Tengo, el qual va tenir la sensacio d’haver fet una pregunta molt idiota.

– Deixem-ho estar -va dir en Tengo, mentre guardava la llista de preguntes a la cartera-. De fet, no se quines preguntes et faran, i pots respondre com vulguis. Tu ho pots fer.

– Que be -va dir la Fukaeri, com si se sentis alleujada.

– Crec que per molt que preparem la roda de premsa, no servira de res.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Estic d’acord amb tu. Jo tampoc no ho faig perque en tingui ganes, aixo. El que passa es que en Komatsu m’ho va demanar.

La Fukaeri va assentir.

– El que si que vull, pero -va dir en Tengo-, es que no li diguis a ningu que jo vaig reescriure Crisalide d’aire. ?Aixo ho saps, oi?

La Fukaeri va fer que si dues vegades.

– La vaig escriure jo sola.

– Passi el que passi, Crisalide d’aire es una obra teva i de ningu mes. I aixo ha de quedar clar des del comencament.

– La vaig escriure jo sola -va repetir la Fukaeri.

– ?Has llegit Crisalide d’aire tal com la vaig deixar jo?

– Me l’ha llegida l’Azami.

– ?I que t’ha semblat?

– Escrius molt be.

– ?Amb aixo vols dir que t’ha agradat?

– Es com si l’hagues escrita jo -va dir la Fukaeri.

En Tengo va mirar la Fukaeri a la cara. Havia agafat la tassa de cacau i n’estava bevent. En Tengo s’havia d’esforcar a no dirigir la mirada cap als seus pits preciosos.

– Em fa molt content, sentir-te dir aixo -va dir en Tengo-. M’ho vaig passar molt be, reescrivint Crisalide d’aire. Pero, evidentment, hi vaig patir forca, tambe, per aconseguir que realment fos «nomes teva». Per aixo, per a mi era molt important que, un cop hi hagues acabat de treballar, t’agrades a tu.

La Fukaeri va assentir sense dir res. Despres es va dur les mans als lobuls de les orelles, petits i ben formats, com si volgues comprovar alguna cosa.

Va venir el cambrer i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo en va fer un glop per humitejar-se la boca. Despres va trobar el valor per dir una cosa que feia una estona que pensava.

– Et volia demanar una cosa a titol personal. Es clar que nomes l’has de fer si vols.

– Quina cosa.

– ?Podries anar a la roda de premsa vestida tal com vas avui?

La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara de no acabar-ho d’entendre. Despres, va mirar, peca per peca, la roba que duia, com si fins llavors no s’hagues adonat de que s’havia posat.

– M’he de posar aquesta roba -va preguntar.

– Si. Vas a la roda de premsa vestida amb la mateixa roba que portes avui.

– Per que.

– Perque et queda molt be. Vull dir que et realca el pit i que crec, encara que aixo no sigui res mes que una suposicio personal, que els periodistes es fixaran en aquests pits tan bonics que tens i no et faran preguntes gaire dificils. Pero si no ho vols, no passa res; no t’hi estic pas obligant.

– Tota la roba me la tria l’Azami -va dir la Fukaeri.

– ?No te la tries tu?

– A mi no m’importa, que porto posat.

– ?El que portes avui tambe ho ha triat l’Azami, doncs?

– Ho ha triat l’Azami.

– Doncs, et queda molt be.

– Aquesta roba em realca el pit -va preguntar, sense signe d’interrogacio.

– Aixo mateix. Te’l fa molt bonic.

– Aquest jersei i aquests sostenidors combinen be.

En Tengo va notar com se li envermellien les galtes sota la mirada fixa de la Fukaeri.

– No t’ho se dir, si combinen be, pero en tot cas, em sembla que podrien jugar a favor nostre -va dir ell.

La Fukaeri continuava amb la vista clavada en els ulls d’en Tengo. Despres va preguntar, seriosament:

– Els ulls se te n’hi van.

– No puc dir que no -va respondre en Tengo, escollint les paraules amb compte.

La Fukaeri es va estirar el coll del jersei i va mirar-hi a dins, com si volgues ficar-hi el nas. Potser era per comprovar quina roba interior s’havia posat, aquell dia. Despres va mirar un moment la cara vermella d’en Tengo com si veies una cosa estranya.

– Fare el que dius -va dir al cap d’una estona.

– Moltes gracies -li va agrair en Tengo, i aqui va acabar l’entrevista.

En Tengo va acompanyar la Fukaeri fins a l’estacio de Shinjuku. Pel carrer hi havia molta gent que s’havia tret la jaqueta; algunes dones fins i tot anaven sense manigues. Les veus de la gent i el soroll dels cotxes es barrejaven per crear el so franc caracteristic de la ciutat. Als carrers corria una brisa fresca de principi d’estiu. ?D’on devia venir aquella brisa, que portava un perfum tan meravellos als carrers de Shinjuku?, es va preguntar, sorpres, en Tengo.

– ?Ara tornaras a aquella casa? -va preguntar en Tengo a la Fukaeri. El tren estaria molt ple, i trigaria moltissim, a arribar fins alla.

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Tenim un pis a Shinanomachi.

– ?I quan se’t fa tard, et quedes a dormir alla, doncs?