– ?La lluna? -va dir en Tamaru-. ?Vols dir la lluna del cel?

– Si.

– No recordo haver-la mirat expressament. ?Que passa res, amb la lluna?

– No, no res -va dir l’Aomame-. Fins dema, passades les quatre, doncs.

En Tamaru va esperar-se un moment i despres va penjar.

Aquella nit tambe hi havia dues llunes. A totes dues els faltaven dos dies per ser plenes. L’Aomame, amb una copa de brandi a la ma, en va observar el contrast de mides durant una llarga estona, com qui mira les peces d’un trencaclosques que no hi ha manera de resoldre. Com mes les mirava, mes ple de misteri en trobava el contrast. Si hagues pogut, els hauria mirat de preguntar com havia estat, que de sobte la lluna de sempre estigues acompanyada d’aquella altra de color verd, mes petita. Pero, evidentment, no li haurien respost.

La lluna havia observat la Terra de mes a prop i durant mes temps que ningu. Segurament havia presenciat tots els fenomens i tots els actes que havien tingut lloc a la seva superficie. Tanmateix, callava i no deia res: es limitava a guardar el pes del passat amb la maxima fredor i precisio. Alla no hi havia aire, ni vent. El buit era perfecte per conservar-hi els records intactes. Ningu no podia desentranyar que hi havia, al cor d’aquella lluna. L’Aomame va brandar la copa cap a ella.

– ?Has dormit abracada a algu, ultimament? -li va preguntar.

La lluna no va respondre.

– ?Tens amics? -li va preguntar.

La lluna no va respondre.

– ?No et canses, de vegades, de viure aixi, tan distant?

La lluna no va respondre.

Com sempre, va ser en Tamaru qui va rebre l’Aomame a l’entrada.

– Ahir al vespre vaig mirar la lluna -va ser el primer que li va dir.

– ?Ah, si? -va dir l’Aomame.

– Com que m’ho vas preguntar, hi vaig estar pensant. Despres de tant de temps de no veure-la, vaig trobar que esta molt be, la lluna. T’omple de calma, quan la mires.

– ?La vas mirar amb el teu xicot?

– Es clar -va dir en Tamaru. Despres es va posar un dit damunt l’aleta del nas.- I, ?que deies que passava amb la lluna?

– No res, no passa -va dir l’Aomame. Despres, va escollir be les paraules.- Nomes que ultimament hi penso forca.

– ?Sense cap motiu?

– Sense cap motiu especial -va respondre l’Aomame.

En Tamaru va assentir sense dir res. Semblava que volgues esbrinar alguna cosa. Aquell home desconfiava de les coses que es feien sense cap motiu. Pero no hi va insistir i, com sempre, va conduir l’Aomame cap al solarium caminant davant seu. La mestressa, vestida amb roba d’esport, estava asseguda en una butaca de lectura i llegia un llibre mentre escoltava les Lachrimae de John Dowland. Aquelles peces instrumentals eren unes de les seves preferides, i l’Aomame se n’havia apres la melodia despres d’haver-les sentit alli diverses vegades.

– Perdona que et demanes ahir que vinguessis avui -li va dir la mestressa-. M’hauria agradat poder haver quedat amb mes antelacio, pero resulta que avui tenia unes hores lliures.

– No s’ha de preocupar, per mi -va dir l’Aomame.

En Tamaru va portar una safata amb una tetera amb infusio i la va servir en dues tasses molt elegants. Quan va haver sortit de la sala i tancat la porta, la mestressa i l’Aomame es van prendre la infusio sense dir res, escoltant la musica de Dowland i guaitant les azalees, que havien esclatat com una foguera al jardi. L’Aomame va pensar que sempre que anava a aquell lloc sentia com si es trobes en un altre mon. L’aire hi pesava, i el temps transcorria d’una manera especial.

– De vegades, quan sento aquesta musica, penso en el pas del temps i m’envaeix un sentiment molt curios - va dir la mestressa, com si li hagues llegit el pensament a l’Aomame-. Penso que fa quatre-cents anys la gent sentia aquesta mateixa musica que ara sentim nosaltres. ?No tens una sensacio estranya, si penses aixo?

– Be, si -va dir l’Aomame-. Pero, ara que ho diu, fa quatre-cents anys la gent tambe veia la mateixa lluna que veiem nosaltres.

La mestressa va mirar l’Aomame amb una expressio una mica sorpresa. Despres va assentir.

– Si, tens rao; es tal com dius. Si ho mires aixi, potser no te res d’estrany, escoltar la mateixa musica que fa quatre segles.

– Pero potser hauria hagut de dir «gairebe» la mateixa lluna.

En dir aixo, l’Aomame va mirar la mestressa, pero semblava que el que li havia dit no li havia fet cap efecte.

– La musica d’aquest compacte esta interpretada amb instruments antics, tambe -va dir la mestressa-. Fan servir instruments de l’epoca i toquen la partitura tal com es tocava llavors. Per tant, el so de la musica es mes o menys igual que el d’aquella epoca. Igual com passa amb la lluna.

– El que passa -va dir l’Aomame- es que encara que la «cosa» fos la mateixa, la manera com ells la percebien devia ser forca diferent de la d’ara. En aquella epoca, la foscor de la nit devia ser mes densa i mes profunda, i, per tant, la lluna es devia veure mes brillant i mes grossa. I la gent, no cal dir-ho, no tenia discos, ni cassets, ni compactes, ni la possibilitat d’escoltar musica quan volguessin, ni en les condicions tan bones en que ho podem fer avui dia. Escoltar musica devia ser una experiencia completament diferent.

– Si, tens rao -va reconeixer la mestressa-. Com que vivim en un mon tan ple de comoditats, se’ns deu haver esmussat forca la sensibilitat. Encara que la lluna que hi ha el cel sigui la mateixa, potser el que veiem es una cosa diferent. Potser fa quatre segles teniem una anima mes plena, mes propera a la natura.

– Igualment, pero, aquell mon era molt cruel. Mes de la meitat dels nens es morien abans d’arribar a l’edat adulta a causa de les epidemies frequents o de la malnutricio. La gent es moria com si res de poliomielitis, tuberculosi, verola o galteres. Les dones tenien un munt de fills, i abans d’arribar als quaranta anys els queien les dents i ja eren velles. De tant en tant s’havia de recorrer a la violencia, per poder sobreviure. Els nens, des de ben petits, havien de fer feines tan pesades que els ossos se’ls deformaven, i la prostitucio de nenes era una cosa habitual; i de nens, tambe. La majoria de gent vivia en unes condicions terribles, que no tenien res a veure amb el mon de la sensibilitat i la riquesa espiritual. Els carrers de les ciutats eren plens a vessar de gent que estava privada de llibertat, de pidolaires i de delinquents. Nomes devia ser una minoria molt reduida, la de gent capac d’emocionar-se mirant la lluna, d’admirar una obra de Shakespeare o d’escoltar aquesta musica tan bella de Dowland.

La mestressa va somriure.

– Ets una persona molt interessant.

– Soc una persona ben normal -va dir l’Aomame-; el que passa es que m’agrada llegir, sobretot llibres d’historia.

– A mi tambe m’agrada llegir llibres d’historia. El que ens ensenya la historia es que continuem essent basicament iguals, ara que abans. Encara que hi hagi hagut molts canvis en la roba i l’estil de vida, les coses que pensem i que fem no han canviat gaire. Al final, les persones no som res mes que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d’unes persones a unes altres de generacio en generacio, com si muntessin cavalls que abandonessin per uns altres quan ja no poguessin correr mes. Als gens no els importa, que es bo i que es dolent; tant els fa, si nosaltres som felicos o infelicos, perque per a ells nomes som un instrument. L’unic que tenen en compte es que es, el mes util per a si mateixos.

– La qual cosa no vol dir, pero, que nosaltres no haguem de pensar que es bo i que es dolent, ?oi?

La mestressa va fer que si amb el cap.

– Exactament. Les persones no podem deixar de pensar-hi, en aixo. Igualment, pero, son els gens els qui constitueixen la base de la nostra manera de viure. Es normal, que sigui aixi, pero aixo genera una contradiccio - va dir, somrient.

Aqui va acabar la conversa sobre historia. Les dues dones es van beure la infusio i van passar a la classe d’arts marcials.

Aquell dia van fer un sopar senzill a la mansio.

– Nomes et puc oferir un sopar molt modest. Espero que no t’importi -va dir la mestressa.