– Em faran preguntes -va demanar la Fukaeri.

– Ells et faran preguntes i tu hauras de respondre.

– Quines preguntes.

– Preguntes de tota mena. Sobre l’obra, sobre tu mateixa, la teva vida, les teves aficions, el que vols fer a partir d’ara… Potser seria millor que preparessim les respostes a aquestes preguntes abans de la roda de premsa.

– Per que.

– Per anar sobre segur. Perque no et quedis encallada quan responguis, o perque no diguis res que pogues crear confusio. No hi podem perdre res, per preparar-les una mica. Farem una mena d’assaig.

La Fukaeri va beure cacau, sense dir res. Despres va mirar en Tengo amb ulls de «jo no hi tinc cap interes, pero si a tu et sembla que cal…». De vegades, els seus ulls deien mes que no les seves paraules; o, com a minim, deien mes frases. Pero no es podia fer pas una roda de premsa nomes amb mirades.

En Tengo va treure uns papers de la cartera i els va estendre damunt la taula. Hi havia escrit les preguntes que suposava que podien sortir a la roda de premsa. La nit anterior havia dedicat unes quantes hores, i tots els seus coneixements, a preparar-les.

– Jo et faig preguntes i tu t’imagines que jo soc els periodistes i respons, ?d’acord?

La Fukaeri va assentir.

– ?Has escrit gaires novel·les, fins ara?

– Moltes -va respondre la Fukaeri.

– ?Quan vas comencar a escriure’n?

– Fa molt de temps.

– Molt be -va dir en Tengo-. Esta be, que donis respostes curtes. No cal que diguis res que no faci falta. Aixo esta be. El que vols dir es que l’Azami les ha escrit per tu, ?oi?

La Fukaeri va fer que si.

– Aixo no cal que ho diguis. Es un secret entre tu i jo.

– Aixo no ho dic -va dir la Fukaeri.

– Quan vas participar al concurs de nous autors, ?pensaves que podies guanyar?

La Fukaeri va somriure, pero no va badar boca. Hi va haver un moment de silenci.

– No vols respondre, ?oi?

– No.

– Molt be. Quan no vulguis respondre, calles i somrius. De fet, es una pregunta espantosa.

La Fukaeri va tornar a fer que si.

– ?Com se’t va acudir, la historia de Crisalide d’aire?

– Vaig comencar amb la cabra tarada.

– «Tarada», no -va dir en Tengo-. Es millor que diguis «la cabra cega».

– Per que.

– Perque «tarada» es una paraula discriminatoria. Si la dius, potser a algun periodista li agafara un atac de cor.

– Discriminatoria.

– Es una mica llarg d’explicar. En tot cas, ?pots parlar de «la cabra cega», en lloc de «la cabra tarada»?

La Fukaeri va fer una pausa i despres va tornar a parlar.

– Vaig comencar amb la cabra cega.

– Molt be -va dir en Tengo.

– No puc dir «tarada» -va voler confirmar la Fukaeri.

– Aixo mateix. Pero aquesta resposta no esta gens malament.

En Tengo va continuar amb les preguntes.

– ?Que t’han dit, els companys de l’institut, quan han sabut que has guanyat el premi?

– No vaig a l’institut.

– ?I com es, que no hi vas?

No hi va haver resposta.

– ?Penses escriure mes novel·les?

Silenci, com era d’esperar.

En Tengo es va acabar el cafe i va tornar la tassa al platet. Als altaveus encastats al sostre de la cafeteria sonava, en un volum baix, una versio orquestral d’una canco de Somriures i llagrimes: gotes de pluja, roses, gatets amb bigotis…

– No responc be -va preguntar la Fukaeri.

– Si, es clar -va respondre en Tengo-. No ho fas gens malament. Aixi esta be.

– Que be -va dir la Fukaeri.

En Tengo li havia dit el que pensava. Encara que nomes digues una frase cada cop i que parles sense signes de puntuacio, en cert sentit les seves respostes eren impecables. El millor de tot era que responia a l’instant, sense deixar temps ni per respirar, i que mirava directament als ulls de qui li feia la pregunta, sense parpellejar ni una sola vegada. Aixo demostrava que responia amb sincerat. No feia pas l’efecte que es rigues de l’interlocutor donant-li respostes massa curtes. Gracies a la brevetat ningu no podia saber exactament que era, el que havia volgut dir. Aixo era precisament el que volia en Tengo: que fes impressio de sinceritat alhora que envoltava el qui preguntava amb una cortina de fum.

– ?Quina es la teva obra literaria preferida?

– El conte dels Heike.

En Tengo va pensar que era una resposta extraordinaria.

– ?I quina part t’agrada mes, d’El conte dels Heike?

– Totes.

– ?Quines altres obres t’agraden?

– Els Contes del passat.

– ?Que no llegeixes literatura actual?

La Fukaeri hi va pensar un moment.

– L’intendent Shansho.

Increible. A en Tengo li semblava recordar que Ogai Mori havia escrit L’intendent Sansho al principi de l’era Taisho. Allo era el que la Fukaeri considerava literatura actual.

– ?Quines aficions tens?

– Escoltar musica.

– ?Quina mena de musica?

– M’agrada Bach.

– ?Hi ha alguna obra, que te n’agradi especialment?

– De la BWV 846 a la BWV 893.

En Tengo hi va pensar un moment, abans de parlar.

– El primer i el segon volum d’El claveci ben temperat.

– Si.

– ?Com es, que respons amb els numeros de cataleg?

– Perque son mes facils de recordar.

Per als matematics, El claveci ben temperat era musica celestial. Hi havia un preludi i una fuga en els modes major i menor de cadascun dels dotze sons de l’escala. Vint-i-quatre peces en total; quaranta-vuit, sumant les de tots dos volums. Formaven un cicle complet.

– ?I te n’agrada alguna altra?

– La BWV 244.

En Tengo no va recordar immediatament quina peca era, la BWV 244. El nombre li sonava, pero el nom de l’obra no li venia al cap.

La Fukaeri es va posar a cantar: