Despres d’estar-se treballant deu dies en Crisalide d’aire per convertir-la en una obra nova i lliurar-la a en Komatsu, en Tengo va poder gaudir d’uns dies tranquils com la mar en calma. Anava a fer classes a l’academia tres dies a la setmana i quedava amb la seva amiga casada. La resta del temps s’estava a casa, sortia a passejar o escrivia les seves propies histories. D’aquesta manera va passar l’abril. Van florir els cirerers, van sortir els brots nous, les flors de les magnolies es van descloure i l’estacio va anar avancant pas a pas. Els dies transcorrien ordenadament, placidament, sense incidents. Aquesta, precisament, era la vida a la qual aspirava en Tengo: cada setmana conduia automaticament a la seguent sense entrebancs.

Tanmateix, en aquesta vida s’havia manifestat un canvi. Un canvi positiu. Mentre escrivia, en Tengo es va adonar que a dins seu havia sorgit una mena de deu nova. No es que en sortis un doll d’aigua gaire gran, sino mes aviat una petita font entre les pedres. Tanmateix, per poca que fos, l’aigua en sorgia sense parar, sense pressa, sense nervis; n’hi havia prou de quedar-se esperant que s’acumules entre les pedres. Quan n’hi hagues prou, la podria recollir amb les mans, i despres nomes s’hauria d’asseure davant de l’escriptori i anar posant per escrit el que havia recollit. D’aquesta manera la historia aniria progressant tota sola.

Potser era concentrar-se exclusivament en la reescriptura de Crisalide d’aire el que li havia permes enretirar la roca que impedia que brolles aquesta font. En Tengo no n’acabava d’entendre el perque, pero sens dubte s’havia produit l’efecte de «llevar aquella tapa tan pesada». Sentia com si tingues el cos mes lleuger i hagues sortit d’un lloc estret, i ara pogues estirar amb tota llibertat bracos i cames. Potser Crisalide d’aire havia aconseguit desvetllar alguna cosa que sempre havia tingut a dins.

Tambe es va adonar que al seu interior havia sorgit una mena d’ambicio. Era una cosa que en Tengo no recordava haver sentit mai gaire, des de petit. A l’institut i a la universitat l’hi havien dit sovint, els entrenadors de judo i els companys d’equip mes grans: «Tu tens qualitats, ets fort i t’entrenes molt, pero no tens ambicio». I potser era veritat: per alguna rao, en Tengo no tenia aquell sentiment intents de «vull guanyar, sigui com sigui». Per aixo, moltes vegades arribava a les semifinals o a la final, tal com s’esperava d’ell, pero llavors perdia clarament el combat decisiu. I aixo no li passava solament amb el judo, sino en tots els aspectes de la vida. Potser estava massa tranquil, o no tenia l’actitud de voler aguantar fins al final. Amb les novel·les li passava el mateix. No escrivia malament, i era capac d’inventar histories forca interessants, pero no tenien la forca de l’autor que posa la seva vida en risc per atreure l’atencio del lector. En acabar-les de llegir, tothom en treia la impressio que hi faltava alguna cosa. Per aixo, tal com li havia dit en Komatsu, sempre quedava entre els finalistes del concurs de nous autors pero no havia guanyat mai.

Tanmateix, despres de reescriure Crisalide d’aire en Tengo es va enrabiar amb si mateix per primera vegada a la vida. Mentre hi havia treballat s’havia concentrat totalment en la feina; es limitava a picar pedra sense pensar en res. Pero despres d’acabar-la i donar-la a en Komatsu l’havia envait un profund sentiment d’impotencia. Quan aquest sentiment es va fer encara mes profund, del fons de l’estomac li va sorgir una mena de rabia, una rabia que anava dirigida contra ell mateix. Havia agafat una historia d’una altra persona i l’havia reescrit per cometre un frau. I, a mes a mes, hi havia treballat amb molta mes passio que no pas en les seves propies obres. Quan hi pensava, sentia vergonya d’ell mateix. ?Que no havia de descobrir les histories que duia a dintre i explicar-les amb les paraules adequades, un novel·lista? ?No li feia vergonya? Segur que podria escriure alguna cosa igual de bona, ell, tambe, si s’hi poses de veritat. ?O no?

Tanmateix, aixo ho havia de demostrar.

En Tengo va decidir llencar d’un plegat tots els textos que tenia comencats i es va posar a treballar en histories completament noves. Va tancar els ulls i va parar detingudament l’orella al borbolleig de la petita font que hi havia dintre seu. A la fi les paraules van comencar a sorgir de manera natural, i, a poc a poc, prenent-se tot el temps del mon, en Tengo les anava aplegant als seus textos.

Va arribar el maig i en Komatsu li va trucar despres de temps de no fer-ho. Era al vespre, abans de les nou.

– Ja esta -li va dir l’editor. Hi havia un lleu to d’entusiasme, en la seva veu, cosa forca estranya en ell.

D’entrada, en Tengo no va entendre a que es referia, en Komatsu.

– ?De que parles?

– ?Com, que de que parlo? De Crisalide d’aire: fa un moment que li han donat el premi per a nous autors. Tots els membres del jurat hi han estat d’acord; ni tan sols han hagut de discutir. Es normal, de fet, amb una obra amb tanta forca com aquesta. Be, la questio es que tot tira endavant. La gloria ens espera. A veure si estem a l’altura.

En Tengo va mirar el calendari de la paret. Era veritat, que aquell era el dia que es reunia el jurat del concurs. Estava tan immers en l’escriptura de les seves histories que no sabia ni a quin dia eren.

– ?I ara que passara? Vull dir, ?quines son, les dates?

– Dema sortira als diaris. Hi haura articles a tots els diaris nacionals. Potser tambe hi haura alguna foto. Ja nomes per aixo sera noticia, amb una noia de disset anys tan guapa. Potser no esta be, que ho digui, pero l’impacte informatiu sera molt diferent, de si el premi l’hagues guanyat un professor de matematiques d’una academia que no s’ha despertat com a novel·lista fins als trenta anys.

– Com de la nit al dia -va dir en Tengo.

– La cerimonia de lliurament sera el 16 de maig, en un hotel de Shimbashi. Aquell dia tambe hi hauria una roda de premsa.

– ?I hi sera, la Fukaeri?

– Hi haura de ser. Nomes aquesta vegada. No pot ser, que el guanyador del concurs de nous autors no vagi a la cerimonia de lliurament. Si aquesta vegada no l’espifiem, despres adoptarem una estrategia totalment criptica; farem callar els periodistes dient que ho sentim, pero que a l’autora no li agrada apareixer en public. Aixi no se’ns veura el llauto.

En Tengo va mirar d’imaginar-se la Fukaeri fent una roda de premsa al salo d’un hotel: la filera de microfons, els flaixos de les cameres. No se’n va acabar de sortir.

– Komatsu, ?de debo que li vols fer fer una roda de premsa?

– Si no en fa una, no s’empassaran la historia.

– Segur que sera un desastre.

– Doncs, tu ets el responsable d’evitar que sigui un desastre.

En Tengo va quedar callat al telefon. Tenia un mal pressentiment, sinistre com un estol de nuvols foscos que s’apleguessin a l’horitzo.

– Ei, ?que encara hi ets?

– Si que hi soc -va dir en Tengo-. Pero, ?es pot saber que vols dir, amb aixo que jo en soc el responsable?

– Doncs, que has de preparar la Fukaeri perque sapiga exactament com s’ha de presentar i com ha de reaccionar durant la roda de premsa. Explicar-li quina mena de preguntes li poden fer, i aquesta mena de coses. Li has de fer una llista de les respostes que ha de donar a les preguntes que li poden fer i aconseguir que se les aprengui de memoria. Tu ets professor en una academia, i deus saber com fer-ho.

– ?I ho he de fer jo, aixo?

– Si. No se per que, pero la Fukaeri confia molt en tu. Si l’hi expliques tu, t’escoltara. No serviria de res, que ho intentes jo; ni tan sols m’ha volgut veure, encara.

En Tengo va fer un sospir. Si depengues d’ell, s’estimaria mes no tenir res mes a veure amb tota la questio de Crisalide d’aire. Ja havia fet el que li havien demanat i ara es volia concentrar en la seva propia obra, pero