tenia el pressentiment que no li seria tan facil. I els mals pressentiments tenen un index d’encert molt mes alt que no pas els bons.

– ?Que estas lliure, dema passat al vespre?

– Si, estic lliure.

– A les sis, a la cafeteria de Shinjuku de sempre, doncs. La Fukaeri hi sera.

– Escolta, Komatsu: jo, aixo, no ho puc fer. No se gaire com van, les rodes de premsa; no n’he vist mai cap.

– Tu vols ser novel·lista, ?no? Doncs, imagina-t’ho. ?Que no es la feina dels novel·listes, imaginar-se coses que no han vist mai?

– Pero, ?no vas ser tu, qui em va dir que quan hagues acabat de refer Crisalide d’aire ja no hauria de fer res mes, que em podria quedar a la banqueta mirant tranquil·lament el partit?

– Tengo: si ho pogues fer jo, ho faria amb molt de gust. A mi no m’agrada, haver de demanar coses a la gent. Pero com que jo no ho puc fer, et truco i et demano per favor que ho facis tu. Si ho comparessim amb una barca que baixa pels rapids d’un riu, jo, ara, estic massa ocupat amb el timo, i no me’n puc apartar. Per aixo et passo els rems. Si tu em dius que no ho pots fer, la barca es capgirara i potser acabarem tots al fons del riu, ofegats. La Fukaeri i tot. I aixo no vols que passi, ?no?

En Tengo va tornar a sospirar. ?Com era, que tot, sempre, es conjurava per embolicar-lo a ell?

– Molt be. Mirare de fer-hi el que pugui, pero no et puc assegurar que vagi be.

– Moltes gracies. Te n’estic molt agrait. Perque sembla que la Fukaeri te decidit que nomes vol parlar amb tu -va dir en Komatsu-. I una altra cosa. Crearem una empresa nova.

– ?Una empresa?

– Una empresa, una oficina, una agencia… Digues-ho com vulguis. Una empresa per portar la carrera literaria de la Fukaeri. Sera una societat ficticia, es clar. Oficialment sera aquesta empresa qui pagara el premi a la Fukaeri. El seu representant sera el professor Ebisuno. Tu tambe treballaras per a aquesta empresa. Hi tindras un carrec, el que sigui, i tambe cobraras d’alla. Jo tambe en formare part, sense que el meu nom es faci public, perque si es descobreix que hi estic ficat, podriem tenir problemes. D’aquesta manera repartirem els beneficis. Tu nomes hauras de signar uns quants documents. De tota la resta ja me n’encarregare jo, perque tinc un conegut que es molt bon advocat.

En Tengo hi va pensar un moment.

– Escolta, Komatsu: ?no me’n pots mantenir al marge, a mi, d’aquesta empresa? No vull els diners. M’ho vaig passar molt be, reescrivint Crisalide d’aire. Hi vaig aprendre moltes coses. El mes important era que la Fukaeri guanyes el premi, i ara la preparare tan be com pugui perque la roda de premsa vagi be. Fins aqui, fare el que pugui. Pero no m’hi vull enredar, amb aquesta empresa. Ara si, que tot aixo es converteix en un frau organitzat.

– Ja no ens en podem fer enrere, Tengo -va dir en Komatsu-. ?Un frau organitzat? Potser es veritat, ara que ho dius; potser en pots dir aixi. Pero aixo, tu, ho sabies des del comencament. ?Que no era reescriure aquesta historia mig fantastica de la Fukaeri i presentar-la al mon com si fos solament seva, l’objectiu que teniem des de bon comencament? Tinc rao, ?no? Es normal que hi hagi diners pel mig, i necessitem un sistema per administrar- los. Aixo no es un joc de criatures. Ara ja no et serveix, l’excusa de dir que tens por, que no hi vols tenir res a veure, i que ens podem quedar els diners. Si volies baixar de la barca, hauries d’haver-ne baixat abans, quan el corrent encara era tranquil. Ara ja has fet tard. Per crear l’empresa hem de ser un minim de persones, i no hi podem ficar ningu que no sapiga de que va, tot aixo. Hi has de ser tant si com no, a l’empresa. La cosa tira endavant, i tu hi estas ficat fins al coll.

En Tengo va pensar un moment, pero no va tenir ni una sola bona idea.

– Tinc una pregunta -va dir en Tengo-. Tal com ho expliques, sembla que el professor Ebisuno te la intencio de participar de ple en aquest projecte, i que ja ha acceptat crear la societat ficticia i ser-ne el representant.

– El Professor, com a tutor de la Fukaeri, esta informat de tot, ho ha acceptat i m’ha donat llum verda. Despres de parlar amb tu, l’altra vegada, li vaig trucar immediatament. Si que es recordava de mi, es clar. El que passa es que volia que tu li expliquessis que en pensaves, de mi. Estava impressionat, de fins a quin punt ets capac de veure com son, les persones. ?Es pot saber que li vas dir, sobre mi?

– ?Que en treu, el professor Ebisuno, de participar en aquest projecte? No crec que ho faci pels diners.

– Jo no ho se, tampoc. No tinc ni idea de que vol, aquest home.

– Doncs, si no ho saps tu, que no se sap mai que vols, deu ser ben dificil d’endevinar.

– Be -va dir en Komatsu-. Pel que en se, no crec que estigui interessat en els diners, ell, pero es un home molt estrany.

– ?I fins a quin punt ho sap, tot aixo, la Fukaeri?

– Del que no es public, no en sap res de res, i tampoc no n’hi ha cap necessitat. La Fukaeri confia en el professor Ebisuno, i tu tambe li caus be. Es per aixo, que et demano que ens donis un cop de ma.

En Tengo es va canviar l’auricular de ma. Semblava que havia de continuar implicat en els esdeveniments.

– Per cert, el professor Ebisuno ja no forma part del mon academic, ?no? Va deixar la universitat, i ja no escriu llibres, tampoc.

– Si, va tallar completament amb el mon academic. Era un investigador excel·lent, pero aquest ambit no li interessava especialment. Per comencar, no li agradaven gaire les institucions ni l’autoritat, i mes aviat havia estat sempre un heterodox.

– ?I ara, treballa en alguna cosa?

– Es veu que es accionista -va dir en Komatsu-. O, si la paraula «accionista» et sembla antiquada, assessor d’inversions. Reuneix grans quantitats de diners i les mou per obtenir-ne un marge ampli de beneficis. Des del cim de la muntanya on viu reclos dona ordres per comprar i per vendre accions. Te una intuicio extraordinaria. Fa temps que analitza dades i ha creat el seu propi sistema. Al comencament nomes ho feia com a aficio, pero al final s’ha convertit en la seva feina. Aixo es el que en se. Es veu que en aquest ambit es forca famos. El que et puc assegurar es que no va curt de diners.

– No entenc quina relacio hi ha entre l’antropologia cultural i les accions.

– En principi no n’hi ha cap. Pero per a ell, si.

– I no saps que vol.

– No.

En Tengo es va premer un moment les temples amb els dits. Es va donar per vencut.

– Dema passat, a les sis de la tarda, em trobare amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku de sempre i parlarem de la roda de premsa que ha de fer. ?Es aixo, oi?

– Si, l’hauries de preparar -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: no t’hi escalfis gaire el cap. Deixa’t portar i prou. Una oportunitat com aquesta no es presenta gaires vegades, a la vida. Som a dins d’una esplendida novel·la picaresca. Fes-te’n a la idea i gaudeix a fons d’aquest aire viciat. Divertim-nos baixant pels rapids d’aquest riu. I quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res.

Dos dies despres, a la tarda, en Tengo es va trobar amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku. Ella portava un jersei prim d’estiu que li marcava els pits i uns texans estrets. Tenia els cabells llargs i llisos, i la pell radiant. Els homes del voltant se la miraven tot sovint; en Tengo en sentia les mirades, pero semblava que la Fukaeri ni se n’adones. Segurament hi hauria un bon esvalot, quan una noia com aquella rebes el premi per a nous autors de la revista.

A la Fukaeri ja li havien fet saber que Crisalide d’aire havia guanyat el premi, pero no se la veia especialment contenta o entusiasmada: tant li feia guanyar-lo com no guanyar-lo. El dia feia pensar en l’estiu que s’acostava, pero ella havia demanat un cacau calent: aguantava la tassa amb totes dues mans i se’l bevia amb la maxima concentracio. No li havien dit que hi hauria una roda de premsa, pero quan ho va saber no va reaccionar.

– ?Saps que es, oi, una roda de premsa?

– Una roda de premsa -va repetir la Fukaeri.

– Vindran periodistes dels diaris i les revistes i tu hauras de pujar a una tarima i respondre a les preguntes que et facin. Tambe et faran fotos. I tambe podria ser que vingues la televisio. Les respostes que els donis es publicaran a tot el pais. Es molt insolit, que una noia de disset anys guanyi el premi per a nous autors d’una revista literaria, i la noticia tindra molta repercussio. Tambe se’n parlara, del fet que tots els membres del jurat van estar totalment d’acord a premiar aquesta obra, perque aixo no passa gaire.