dius?
– A mi tampoc no em va, aixo. Pero una vegada, nomes, quan anava a l’institut superior, ho vaig fer amb una bona amiga meva. No es que ho volguessim fer, pero entre una cosa i l’altra, vam acabar al llit.
– Si, segurament passen, aquestes coses. ?I t’ho vas passar be?
– Si, em sembla que si -va dir l’Aomame amb sinceritat-. Pero nomes ho vam fer aquella vegada. Vaig pensar que no havia de ser aixi, i no ho vaig tornar a repetir.
– ?Vols dir que no havies de ser lesbiana?
– No, aixo no. No es que ser lesbiana em sembles una cosa dolenta, o bruta, ni res d’aixo. El que vull dir es que em va semblar que no havia de tenir aquesta mena de relacio amb aquella noia. Aquella amistat era molt important, per a mi, i no volia que canvies per una cosa com aquesta.
– Ah -va dir l’Ayumi-. Aomame: si no et fa res, ?que em podria quedar a dormir a casa teva, aquesta nit? No me’n vull anar a la residencia, ara. Quan hi torni, desapareixera a l’instant, aquesta atmosfera d’elegancia que hem aconseguit crear durant tot el vespre.
L’Aomame va fer l’ultim glop del daiquiri i va deixar la copa damunt de la barra.
– Et pots quedar a dormir, pero no vull coses rares, ?eh?
– Si, es clar. No vull venir per aixo. Nomes tinc ganes d’estar una mica mes amb tu. Tant me fa, on hagi de dormir, perque jo soc de les que dormen a terra, si cal. I a mes a mes, dema no treballo, i em puc llevar tard.
Van tornar a l’apartament de Jiyugaoka en metro. El rellotge marcava que eren poc abans de les onze. Totes dues havien agafat un puntet agradable i tenien son. Van preparar el sofa per dormir-hi i l’Aomame va deixar un pijama a l’Ayumi.
– ?Puc quedar-me una estona al llit? Vull estar una estona mes amb tu. No fare res, t’ho prometo -va dir l’Ayumi.
– Molt be -va dir l’Aomame. Es va sorprendre en pensar que una dona que fins al moment havia matat tres homes i una policia en actiu es fiquessin al mateix llit. El mon era ben boig.
L’Ayumi es va posar al llit i va passar tots dos bracos al voltant de l’Aomame. Els seus mugrons ferms premien amb forca el brac de l’Aomame. L’ale li feia olor d’alcohol i de pasta de dents.
– Aomame, ?no et sembla que tinc els pits massa grossos?
– No m’ho sembla pas. Els tens molt bonics.
– Pero sembla que hagis de ser una mica curta, si tens els pits grossos. I quan corro, em van amunt i avall. I quan els estenc a l’estenedor, els sostenidors, es com si hi penges dos bols d’amanida, un al costat de l’altre.
– Es veu que als homes els agraden, aixi.
– I a mes a mes, tinc els mugrons massa grossos.
L’Ayumi es va descordar un boto del pijama, es va treure un pit i en va ensenyar el mugro a l’Aomame.
– Mira, que grossos que els tinc. ?No son estranys?
L’Aomame li va mirar el mugro. Era veritat, que no era petit, pero tampoc no n’hi havia per atabalar-s’hi. Era una mica mes gros que els de la Tamaki.
– Els tens molt bonics. ?Qui t’ho ha dit, que els tens massa grossos?
– Un home. Em va dir que no havia vist mai uns mugrons tan grossos.
– No havia vist gaires mugrons, aquest home. Es normal, aquesta mida. El que passa es que jo els tinc massa petits.
– Doncs jo penso que tu tens uns pits molt bonics. Son molt elegants, i et fan semblar intel·ligent.
– Apa! Els tinc massa petits, i tenen formes diferents. Es un pal, quan he d’anar a comprar sostenidors, perque cada pit es d’una talla diferent.
– Vaja. A tots ens amoinen coses diferents, a la vida.
– Exactament -va dir l’Aomame-. O sigui que ja pots dormir.
L’Ayumi va allargar la ma cap avall i va intentar ficar els dits dins el pijama de l’Aomame. Ella li va agafar la ma i la va apartar.
– No. M’ho has promes, ?oi?, que no faries coses rares?
– Perdona -va dir l’Ayumi, i va enretirar la ma-. Si, es veritat, que t’ho he promes. Dec estar borratxa. Pero es que jo t’admiro molt, Aomame; soc com una pobra estudiant d’institut que va al darrere d’una companya mes gran.
L’Aomame callava.
– Escolta, segur que tu guardes el que penses que es el mes important que tens per a aquell noi, ?no? -va dir l’Ayumi en veu baixa, com si mormoles-. Em fa molta enveja, aixo. Que tinguis algu per a qui et puguis reservar.
Potser si, va pensar l’Aomame. Pero, ?que devia ser, per a ella, el mes important que tenia?
– Va, dorm -va dir l’Aomame-. T’abracare fins que t’adormis.
– Gracies -va dir l’Ayumi-. Em sap greu molestar.
– No cal que et disculpis -va dir l’Aomame-; no em molestes pas.
L’Aomame sentia la respiracio calida de l’Ayumi al costat del seu cos. Va bordar un gos al lluny, i algu va tancar una finestra de cop. Durant tota aquella estona, l’Aomame va estar amanyagant els cabells de l’Ayumi.
L’Aomame va sortir del llit i hi va deixar l’Ayumi adormida. Semblava que li tocaria a ella, dormir al sofa aquella nit. Va treure una ampolla d’aigua mineral de la nevera i se’n va beure dos gots. Despres va sortir a l’estreta terrassa de l’apartament, es va asseure en una de les cadires d’alumini i va observar la ciutat. Era una nit tranquil·la de primavera. La brisa portava el so llunya de la carretera, que semblava la remor d’un mar artificial. Passava de mitjanit i ja no hi havia tants neons encesos.
Realment sentia molt d’afecte per l’Ayumi, i volia estar al seu costat. Durant molt temps, des de la mort de la Tamaki, havia evitat establir cap relacio estreta amb ningu. No havia tingut ganes de tenir noves amigues. Per alguna rao, pero, amb l’Ayumi es podia obrir amb tota naturalitat. Fins a cert punt tambe li podia explicar com se sentia. «Pero ella no te res a veure amb tu, es clar», va dir l’Aomame dirigint-se a la Tamaki que hi havia dins seu; «tu ets especial, perque ens vam fer grans totes dues juntes. Ningu no es pot comparar amb tu».
L’Aomame es va asseure de manera que pogues tirar el cap enrere i va mirar el cel. Encara que els seus ulls observessin el cel, la seva atencio vagava entre records llunyans: el temps que havia passat amb la Tamaki, les coses de que havien parlat, la vegada que es van acariciar el cos l’una a l’altra… Pero, mentre pensava, es va adonar que el cel d’aquella nit no era del tot igual que el de les altres nits. Hi havia alguna cosa diferent; algun detall, petit pero innegable, fora de lloc.
Va trigar una estona a descobrir on era, el detall que havia canviat, i un cop el va haver descobert li va caldre fer un gran esforc per admetre’l. La seva ment no donava credit a allo que li mostrava la vista.
Al cel hi havia dues llunes, una de petita i una de grossa. El recorrien una al costat de l’altra. La grossa era la de sempre, gairebe plena, de color groc. Al seu costat, pero, n’hi havia una altra de diferent, una lluna de forma insolita, irregular. Era d’un to verdos, com si estigues coberta de molsa. Allo era el que li mostrava la vista.
L’Aomame va tancar una mica els ulls i va mirar fixament les dues llunes. Despres va tancar els ulls, va respirar fondo durant una estona i els va tornar a obrir. Esperava que tot tornes a ser com sempre i hi hagues una sola lluna, pero tot era exactament com abans. No era una il·lusio optica, ni un problema de visio seu. Sense cap dubte, ni cap possibilitat d’error, hi havia dues llunes perfectament visibles al cel: una de groga i una de verda.
Va pensar a despertar l’Ayumi per preguntar-li si realment hi havia o no dues llunes, alla, pero s’hi va repensar. Potser li diria: «Pero, ?que t’esperaves, si no? Tenim dues llunes, des de l’any passat». O be: «Pero, ?que dius, Aomame? Nomes n’hi ha una, de lluna. ?Vols dir que no hi tens algun problema, a la vista?». Li digues el que li digues, la seva resposta no li resoldria el problema; nomes serviria per complicar-lo.
Es va cobrir la part inferior de la cara amb totes dues mans i va continuar observant les dues llunes fixament. No hi havia dubte que passava alguna cosa, va pensar. El cor li bategava de pressa. O be passava alguna cosa al mon o be li passava alguna cosa a ella: o una cosa o l’altra. ?El problema era el pot, o be la tapa?
Va tornar a dintre, va tancar la porta de vidre amb el passador i va correr la cortina. Va treure una ampolla de brandi de l’armari i se’n va posar una copa. Se sentia la respiracio de l’Ayumi, que dormia de gust al llit. L’Aomame es va anar prenent el brandi xarrupant-lo mentre la mirava, amb els dos colzes damunt la taula de la cuina i esforcant-se a no pensar en el que hi havia al darrere de la cortina.
