Hi va haver una estona de silenci durant el qual totes dues es van concentrar en el menjar. Despres va parlar l’Ayumi.

– Potser em fico on no em demanen, pero, ?et va passar alguna cosa, quan tenies vint-i-sis anys?

L’Aomame va fer que si.

– Em va passar una cosa que em va fer canviar molt. Pero no es questio de parlar-ne ara, aqui. Perdona.

– No, i ara -va dir l’Ayumi-. Espero no haver-te molestat, amb aquesta especie d’interrogatori.

– Gens ni mica -va dir l’Aomame.

Van arribar les sopes i se les van prendre en silenci. Mentrestant, la conversa va quedar interrompuda. La van reprendre despres de deixar les culleres i que el cambrer els retires els plats.

– Pero, ?no tens por, Aomame?

– ?Por de que, per exemple?

– Doncs, de no trobar-te mai de la vida aquest home, posem per cas. Evidentment, no son impossibles, les trobades casuals. Me n’alegraria molt, que et passes. I t’ho desitjo de debo. Pero la questio es que la possibilitat que no us acabeu trobant es forca gran. I, encara que us trobessiu, podria ser que ell ja estigues casat, i que tingues dos fills i tot. ?Tinc rao, no? Si passes aixo, tu potser t’hauries de passar la resta de la vida sola, sense poder-te unir amb l’unic home que estimes. ?No et fa por, pensar aixo?

L’Aomame va observar el vi negre de la seva copa.

– Potser si, que em fa por. Pero, com a minim, estimo algu.

– ?Encara que potser ell no t’estimi a tu?

– Encara que sigui nomes una sola persona, si ets capac d’estimar algu amb tot el cor tens una esperanca de salvacio. Encara que potser no puguis estar amb aquesta persona.

L’Ayumi s’ho va rumiar una estona. El cambrer va venir a omplir-los les copes de vi. L’Aomame en va beure un glop i va tornar a pensar que l’Ayumi tenia rao: ?qui es podia queixar d’un vi tan magnific com aquell?

– Aomame, es increible, que t’ho prenguis amb aquesta filosofia.

– No m’ho prenc amb filosofia. Senzillament crec que es aixi.

– Jo tambe vaig estar enamorada -va dir l’Ayumi, en to de confessio-. Del noi amb qui vaig tenir la primera relacio sexual, poc despres d’acabar l’institut. Tenia tres anys mes que jo. Pero aviat se’n va anar amb una altra. Despres vaig estar forca malament, jo. Va ser bastant dur. Ja hi he renunciat, a estar amb ell, pero encara no me n’he recuperat del tot, del mal que em va fer. Era un paio bastant poca-solta, que jugava a dues bandes, i que anava de qui sap que. Pero, tot i saber-ho, me’n vaig enamorar.

L’Aomame va fer que si amb el cap. L’Ayumi va agafar la copa i va beure una mica de vi.

– Ara encara em truca, de vegades, i em diu de quedar. Evidentment, l’unic que vol es fer-s’ho amb mi. Jo ja ho se, i per aixo no hi quedo. Si el torno a veure, m’ho tornare a passar horrorosament. Pero tot i que el cap em digui que no, el meu cos encara en te ganes. Em moro de ganes que m’abraci. I aixo es va acumulant i de tant en tant em venen ganes d’esbravar-me. No ho se, si entens que vull dir.

– Si, que ho entenc -va dir l’Aomame.

– De debo que no val la pena, aquest paio. Es un egoista, i no es que fos gaire bo, al llit. Pero, com a minim, jo no li feia por, i quan estavem junts em tractava increiblement be.

– No els podem triar, aquesta mena de sentiments -va dir l’Aomame-, perque son ells els que ens envaeixen quan volen. No es com quan tries els plats de la carta.

– Pero quan t’equivoques i despres et sap greu, si, que es igual.

Van riure totes dues. Despres va parlar l’Aomame.

– Tant amb les cartes, com amb els homes, com amb el que sigui, ens pensem que som nosaltres, qui tria, pero en realitat potser no triem nosaltres. Potser ja esta decidit des del principi, i nosaltres nomes fem veure que triem. Potser aixo del lliure albir nomes es una fantasia que ens hem cregut. De vegades ho penso.

– Si nomes fos una fantasia, la vida seria forca depriment.

– Potser si.

– Pero si som capacos d’estimar algu amb tot el cor, encara que sigui una persona terrible, encara que no aconseguim que ens estimi a nosaltres, la vida, com a minim, no sera un infern, per molt depriment que sigui.

– Exactament.

– Pero, escolta, Aomame -va dir l’Ayumi-: a mi em fa l’efecte que el mon no es gens logic, i que no es pas gaire amable, amb nosaltres.

– Potser tens rao -va dir l’Aomame-. Pero ara ja no el podem tornar.

– Ja ens ha passat, el termini de devolucio -va dir l’Ayumi.

– I hem llencat el rebut.

– Ja ho pots ben dir.

– Pero no cal patir-hi. Aquest mon s’acabara en un tres i no res -va dir l’Aomame.

– Sera molt divertit.

– I llavors vindra el Regne del Cel.

– Me’n moro de ganes -va dir l’Ayumi.

Van menjar postres, van prendre un cafe i van pagar el compte a mitges -els va sortir increiblement barat-. Despres van anar a un bar de la vora a prendre un coctel.

– Ei, aquell home d’alla potser es del tipus que t’agrada a tu, Aomame.

L’Aomame li va fer un cop d’ull. Hi havia un home alt de mitjana edat assegut sol a la barra, prenent-se un martini. Era el tipus d’home de mitjana edat que a l’institut treia bones notes i era bon esportista, i que ha anat fent anys sense canviar gaire. Se li comencaven a esclarissar els cabells, pero tenia un rostre molt juvenil.

– Potser si, pero avui no em ve de gust, un home -va dir l’Aomame categoricament-. A mes a mes, aixo es un bar elegant.

– Ja ho se. Nomes t’ho deia.

– Un altre dia.

L’Ayumi va mirar l’Aomame.

– ?Amb aixo vols dir que un altre dia sortiras amb mi? Vull dir, per anar a buscar homes.

– Es clar -va dir l’Aomame-. Podem sortir juntes.

– Que be! Em sembla que si anem juntes, podem aconseguir el que vulguem.

L’Aomame bevia un daiquiri; l’Ayumi, un Tom Collins.

– Per cert, l’altre dia, per telefon, em vas dir que haviem fet un numero lesbic -va dir l’Aomame-. ?Quina mena de coses vam fer, si es pot saber?

– Ah, si -va dir l’Ayumi-. No gran cosa. Nomes vam fer veure una mica que erem lesbianes, per animar la festa. ?No em diguis que no et recordes de res? Perque estaves forca animada, tu.

– No recordo absolutament res, ni poc ni molt.

– Doncs ens vam despullar i ens vam tocar una mica els pits l’una a l’altra, i ens vam llepar alla baix…

– ?Ens vam llepar alla baix?! -va dir l’Aomame, i despres va mirar espantada al seu voltant, perque la seva veu havia sonat massa forta en el silenci del bar. Per sort, semblava que ningu no havia sentit el que acabava de dir.

– Nomes ho vam fer veure, dona. No vam fer servir la llengua.

– Quin desastre -va sospirar l’Aomame, mentre es premia els polsos amb els dits-. Quines coses de fer, tambe!

– Em sap greu -va dir l’Ayumi.

– No passa res, no et preocupis. La culpa es meva, per emborratxar-me d’aquella manera.

– Pero ho tenies molt maco, tu, allo d’alla baix. Semblava nou de trinca.

– Es que es com si fos nou de trinca.

– ?Perque nomes ho fas servir de tant en tant?

L’Aomame va fer que si amb el cap.

– Aixo mateix. Escolta, ?per casualitat no tens pas una veta lesbiana, tu?

L’Ayumi va negar amb el cap.

– Va ser la primera vegada a la vida que feia aixo. De debo. Pero jo tambe estava forca beguda, i vaig pensar que amb tu no m’importaria fer-ho. Nomes fer-ho veure, per divertir-nos una estona. ?I tu, Aomame? ?Que me’n