d’uns trenta-cinc anys. No es podia dir que fos gaire bonica, i portava unes ulleres de cul de got, pero era una persona bona i sensible. Era menuda i tenia un caracter reservat i afectuos, pero, tot i el seu aspecte, de vegades mostrava cops de geni, i quan s’enfadava es convertia de sobte en una altra persona que era impossible d’aturar. Ningu no se’n sabia avenir, que tingues dues cares tan diferents. A en Tengo, pero, li agradava forca, aquella professora, i no li feia por ni quan s’enfadava.

La dona havia escoltat les explicacions d’en Tengo, havia entes com se sentia i se n’havia compadit. Aquella nit l’havia acollit a casa seva. Havia posat una manta al sofa de la sala d’estar i havia fet que hi dormis. L’endema, tambe li havia preparat l’esmorzar. I al vespre seguent havia acompanyat en Tengo a casa seva i havia mantingut una llarga conversa amb el seu pare.

En Tengo no sabia quin havia estat el contingut d’aquella conversa perque l’havien fet sortir de l’habitacio, pero, al final, el seu pare va haver d’enterrar la destral de guerra. Per molt enfadat que estigues, no podia treure de casa el seu fill de deu anys. La llei establia que els pares estaven obligats a mantenir els seus fills.

El resultat de la conversa havia estat que en Tengo seria lliure de passar els diumenges com li vingues de gust. Durant el mati hauria de fer les feines de casa, pero despres podria fer el que volgues. Aquell va ser el primer dret definit que en Tengo va obligar el seu pare a concedir-li des que havia nascut. El seu pare s’havia enfadat i no li havia dirigit la paraula durant un temps, pero a en Tengo no li feia ni fred ni calor. Havia aconseguit una cosa molt mes important: fer el primer pas cap a la llibertat i la independencia.

Despres d’acabar la primaria, en Tengo havia estat molt de temps sense veure la seva tutora. La podria haver vista si hagues assistit a alguna de les trobades d’antics alumnes de que de tant en tant l’avisaven, pero en Tengo no tenia cap intencio d’anar a aquella mena d’actes. Gairebe no en tenia ni un sol record agradable, de la seva estada en aquella escola. Tot i aixi, pero, de vegades pensava en aquella professora que, a mes d’acollir-lo una nit a casa seva, havia aconseguit convencer una persona tan tossuda com el seu pare. No la podia oblidar tan facilment.

L’havia tornat a veure quan anava a segon curs de secundaria superior. En aquella epoca en Tengo formava part de l’equip de judo, pero s’havia fet mal al tou de la cama i durant dos mesos no va poder competir. Mentrestant, l’havien posat, temporalment, de percussionista de la banda de l’institut. Faltava molt poc per al concurs de bandes, pero dels dos percussionistes, un havia canviat de sobte d’institut i l’altre havia agafat una grip molt virulenta, i els de la banda de metall l’havien posat en aquell compromis dient-li que qualsevol que sabes agafar les banquetes ho podia fer. El professor de musica s’havia adonat que en Tengo s’havia lesionat la cama i tenia forca temps lliure, i l’havia fet assistir als assajos amb la condicio que li donaria molt menjar i que faria els ulls grossos amb el treball de final de semestre.

En Tengo no tenia ni la mes minima experiencia en el camp de la percussio, ni tampoc s’hi havia interessat mai, pero quan ho va provar va quedar ben parat de fins a quin punt s’adeia amb el funcionament del seu cervell. Sentia una alegria espontania en subdividir els temps, anar-los assemblant i convertir-los en una successio de sons efectiva. Veia mentalment l’esquema que dibuixaven els sons, i absorbia els diversos patrons ritmics de la mateixa manera que una esponja xucla l’aigua. El professor de musica li va presentar algu que feia de percussionista en una orquestra i va anar a casa seva perque li ensenyes una mica a tocar la timbala. Amb unes quantes hores de classe va aprendre quina era l’estructura general de l’instrument i la manera de tocar-lo. Com que les partitures s’assemblaven a les formules matematiques no li va costar gaire aprendre a llegir-les.

El professor de musica havia quedat entusiasmat amb el gran talent musical d’en Tengo. Li va dir que tenia un talent innat per als ritmes complexos, i una oida tambe excel·lent, i que, si s’hi dedicava, potser podria convertir- se en music professional.

La timbala era un instrument dificil de tocar, pero tenia una profunditat i una forca especials, i oferia unes possibilitats infinites a l’hora de combinar-hi sons. Aquells mesos assajaven fragments dels diversos moviments de la Sinfonietta de Janacek, arranjats per a banda de metalls, amb la intencio d’interpretar-los a la seccio de peces lliures del concurs de bandes. La Sinfonietta de Janacek era una peca complicada d’interpretar, per als alumnes d’institut. I al comencament de la fanfara la timbala sonava sense parar ni un moment. El professor de musica, que era el director de la banda, havia triat aquesta peca perque comptava que podria disposar dels excel·lents percussionistes que tenien. Tanmateix, per les raons ja esmentades, s’havia trobat de sobte sense percussionistes i es va desesperar. Per aquest motiu, la tasca que havia de dur a terme en Tengo, que nomes era un substitut, era molt important. En Tengo, pero, no havia sentit cap pressio i va fruir de la interpretacio de tot cor.

Un cop acabada la seva intervencio al concurs sense cap entrebanc -no van resultar guanyadors pero van aconseguir una distincio-, la professora l’havia anat a trobar i l’havia felicitat dient-li que havia tocat meravellosament.

– T’he reconegut aixi que t’he vist -va dir aquella professora menuda (en Tengo no va aconseguir recordar-ne el nom)-. He pensat que l’interpret de la timbala ho feia molt be, i quan he alcat la vista he descobert que eres tu. Ets molt mes alt que abans, pero t’he reconegut immediatament, per la cara. ?Quant fa, que vas comencar amb la musica?

En Tengo li va fer cinc centims de com havia anat tot. Ella, en sentir-lo, va quedar admirada.

– Quin munt de talents que tens!

– Es molt mes facil el judo -va dir en Tengo, rient.

– Per cert, ?com esta, el teu pare? -li va preguntar ella.

– Esta molt be -va dir en Tengo, pero nomes era un formulisme. No era cosa seva, si el seu pare estava be o no, i tampoc no era una questio en la qual volgues pensar gaire. En aquella epoca en Tengo ja vivia en una residencia d’estudiants i feia temps que no havia parlat amb el seu pare.

– ?Com es, que ha vingut aqui? -va preguntar en Tengo.

– La meva neboda toca el clarinet a la banda d’un altre institut, i m’ha demanat que vingues perque feia un solo -va dir ella-. ?Que continuaras amb la musica?

– Quan tingui be la cama, tornare al club de judo, perque aixi segur que no passare gana. Al meu institut hi donen molta importancia, al judo. T’ofereixen un lloc a la residencia i et paguen tres menjars al dia. Si estigues a la banda, no ho tindria, tot aixo.

– Intentes dependre el minim del teu pare, ?oi?

– Es que es com es -va dir en Tengo.

La dona va somriure.

– Es una llastima, pero, amb aquest talent tan gran que tens.

En Tengo va tornar a mirar aquella professora menuda, i va recordar el dia que l’havia deixat dormir a casa seva. Li va venir al cap la imatge de l’apartament endrecat i funcional on vivia: les cortines amb puntes i els testos amb plantes; la taula de planxar i els llibres a mig llegir; el petit vestit d’una sola peca, de color rosa, penjat a la paret; l’olor del sofa on havia dormit. Despres es va adonar que la dona que tenia dreta davant seu estava nerviosa com una noieta. Es va tornar a adonar que ja no era un nen indefens de deu anys, sino un jove alt i fort de disset. Se li havia eixamplat el pit, li havia sortit barba i tenia desig sexual per donar i per vendre. I quan estava amb una dona mes gran que ell se sentia curiosament relaxat.

– M’ha agradat molt, veure’t -va dir la professora.

– Jo tambe he estat molt content, de veure-la -va dir en Tengo. I era el que sentia realment, pero per molt que s’hi esforces no va aconseguir recordar-ne el nom.