de mes bon humor de l’habitual i tenia els llavis entreoberts en forma de lluna creixent.

En Tengo es va limitar a assentir sense dir res.

– Perdona que t’hagi fet correr. Deu n’hi do, la feinada que has tingut -va dir en Komatsu, mentre seia davant seu.

– No es que vulgui exagerar, pero durant aquests deu dies no he sabut si era viu o mort -va dir en Tengo.

– Pero te n’has sortit. Vas aconseguir que el tutor de la Fukaeri te’n dones permis i has reescrit la novel·la de cap a peus. No esta gens malament. Es tot un exit, per a algu que viu tan fora del mon com tu. M’has deixat parat.

En Tengo va passar per alt aquest elogi.

– ?Has llegit aquella mena d’informe que et vaig fer sobre la historia de la Fukaeri? ?Aquell text llarg?

– Si, que l’he llegit, es clar. L’he llegit amb molta atencio. I mira que n’arriba a ser, de complicada, la historia! Sembla una part d’una novel·la riu. I a mes a mes, no ho hauria dit mai, que el tutor de la Fukaeri fos aquell professor Ebisuno tan famos. Que n’es, de petit, el mon! ?I va dir res, el Professor, sobre mi?

– ?Sobre tu?

– Si, sobre mi.

– No res, especialment.

– Doncs, es estrany -va dir en Komatsu, forca sorpres-. El professor Ebisuno i jo haviem col·laborat, fa temps. Li havia anat a buscar algun original al despatx de la universitat. Fa molt temps, quan jo encara era un jove editor.

– Potser es que ja no se’n recorda, si fa tant de temps. Fins i tot em va preguntar quina mena de persona era, en Komatsu.

– Apa! -va dir amb una ganyota, i fent que no amb el cap-. No pot ser. Es totalment impossible. No oblida absolutament res, aquest home. Te una memoria prodigiosa, i en aquella epoca vam parlar d’un munt de coses. Pero be, tant es: es molt dificil de tractar. Per cert, segons el teu informe, ens podria portar complicacions, la situacio en que es troba la Fukaeri.

– No es que ens podria portar complicacions: es que tenim, literalment, una bomba a les mans. La Fukaeri no es una noia corrent, en tots els sentits de la paraula. No es nomes una noia bonica de disset anys. Te dislexia i no pot llegir cap llibre, a la practica. Tampoc pot escriure com cal. Tambe va tenir alguna mena de trauma i sembla que ha perdut els records que hi tenen a veure. Va creixer en una especie de comuna i gairebe no ha anat a l’escola. El seu pare era el lider d’una organitzacio revolucionaria d’extrema esquerra i va estar relacionat directament amb aquell enfrontament armat que va provocar el grup Akebono. L’home que la va acollir havia estat forca famos com a antropoleg cultural. Si la novel·la es converteix en noticia, els mitjans de comunicacio en bloc comencaran a revelar fets forca «sucosos». Hi haura un rebombori sensacional.

– Si que podria ser que destapessim la capsa dels trons -va dir en Komatsu. Tanmateix, el somriure encara no li havia desaparegut dels llavis.

– Aixi, doncs, ?aturem el pla?

– ?Que aturem el pla?

– Aixo s’ha fet massa gros. Es massa perillos. Hem de tornar a canviar el manuscrit per l’original.

– No es tan facil, aixo. Ja he enviat el text de Crisalide d’aire tal com l’has deixat tu a la impremta i n’estan fent les galerades. I aixi que les tinguin les enviaran immediatament a l’editor, al cap de publicacions i als quatre membres del jurat. Ara ja no els puc anar a dir: «Perdoneu, m’he equivocat. Feu veure que no heu vist res i torneu-me el text».

En Tengo va sospirar.

– Que vols: el temps no es pot fer tornar enrere -va dir en Komatsu. Es va posar un Marlboro a la boca, va tancar una mica els ulls i el va encendre amb un llumi de la cafeteria.- Ja hi pensare jo, en que hem de fer a partir d’ara; tu no cal que pensis res. Encara que Crisalide d’aire guanyi el premi, intentarem que la Fukaeri surti tan poc com sigui possible, en primer pla. Ens inventem una bona historia de l’estil de «la jove novel·lista misteriosa que no vol apareixer en public». I jo fare d’editor que porta la questio i actua com a portaveu. No et preocupis, que ja ho tinc tot pensat.

– No es que posi en dubte la teva capacitat, pero la Fukaeri no es com les altres noies. No es de la mena que callen i fan el que els diu la gent. Un cop ha decidit fer una cosa, la fa, independentment del que li diguin. El que no li interessa, li entra per una orella i li surt per una altra. No et sera tan facil.

En Komatsu, sense dir res, va fer girar unes quantes vegades la capsa de llumins al palmell de la ma.

– Pero, escolta, Tengo: sigui com sigui, arribats a aquest punt, tots dos hem de fer el cor fort. En primer lloc, tu has reescrit Crisalide d’aire d’una manera esplendida. Es molt millor que el que jo m’esperava. Gairebe perfecta. Sens dubte, ara guanyara el premi i se’n parlara. A hores d’ara no la podem amagar en un calaix. Per a mi, aixo, seria un crim. I, tal com t’acabo de dir, el nostre pla va endavant.

– ?Un crim? -va dir en Tengo, mirant en Komatsu.

– ?Coneixes aquesta maxima? -va dir en Komatsu-: «Tota art, tota recerca, com tambe tota accio i tot proposit tendeixen, pel que sembla, vers algun be. Per aquest motiu, hom ha fet veure encertadament que el be es allo vers el que tot tendeix».

– ?Que es, aixo?

– Aristotil: l’Etica Nicomaquea. ?Has llegit Aristotil?

– Gairebe gens.

– L’hauries de llegir. Segur que t’agradaria, a tu. Jo, quan em quedo sense llibres per llegir, torno als filosofs grecs. No te’n canses mai; sempre hi aprens alguna cosa.

– ?I que em vols dir, amb aquesta citacio?

– Que les coses condueixen al be. Que el be es la conclusio de totes les coses. Que els dubtes val mes deixar-los per dema -va dir en Komatsu-. Aixo, es el que et vull dir.

– ?I que en diu, Aristotil, sobre l’holocaust?

En Komatsu va fer resplendir encara mes la lluna creixent dels seus llavis.

– Aqui, Aristotil parla principalment de les arts, el coneixement i la tecnica.

Ja feia uns anys que en Tengo es tractava amb en Komatsu, i durant aquell temps n’havia pogut veure totes dues cares. Al mon de l’edicio, en Komatsu vivia com un llop solitari i semblava que pogues fer el que volgues. A molta gent l’enganyava, aquesta aparenca, pero, si s’observaven atentament les circumstancies que l’envoltaven, es feia evident que el seus moviments eren molt precisos i calculats. Expressant-ho en termes d’escacs, despres de llegir la partida s’avancava uns quants moviments. Era veritat, que li agradaven les intrigues, pero, quan en tramava alguna, tracava una linia molt clara i anava molt amb compte a no traspassar-la en cap moment. Fins i tot es podria dir que era una mica aprensiu. La major part dels estirabots que deia nomes eren comedia de cara a la galeria.

En Komatsu anava amb molt de compte a cobrir-se les espatlles de diverses maneres. Per exemple, cada setmana escrivia una columna sobre literatura a l’edicio vespertina d’un diari en la qual lloava o criticava diversos novel·listes. Les columnes critiques son forca enceses, i ell n’era especialista, a escriure aquesta mena de textos. La columna era anonima, pero tots els del ram sabien qui n’era l’autor. No cal dir que a ningu no li agrada, que el critiquin en un diari. Per aixo, els novel·listes anaven amb compte de no estar-hi malament. Quan la revista els demanava un text, intentaven no haver de dir que no. Com a minim, acceptaven algun encarrec de tant en tant. Si no, no sabien que hi podia apareixer escrit, a la columna.

A en Tengo no li agradava gaire, aquella faceta calculadora d’en Komatsu. Si d’una banda es reia del mon literari, de l’altra n’aprofitava el funcionament en benefici propi. Tenia un instint excepcional, com a editor, i havia tractat molt be en Tengo. En general, els consells que li donava sobre com escriure narrativa eren molt valuosos. Tanmateix, en Tengo intentava mantenir una certa distancia amb en Komatsu. No volia acostar-s’hi massa i acabar-se ofegant amb ell, si de sobte falles alguna cosa i es trobessin amb l’aigua al coll. En aquest sentit, en Tengo tambe era de prendre moltes precaucions.

– Tal com t’acabo de dir, la reescriptura que has fet de Crisalide d’aire es gairebe perfecta. Es impressionant -va continuar dient en Komatsu-. Pero hi ha una part, solament una, que voldria que canviessis. No cal que sigui ara. Ja esta prou be, de moment, per guanyar el premi. Ho pots fer quan ja hagi guanyat i s’hagi de publicar a la revista.

– ?Quina part es?