Tanmateix, l’Aomame i la Tamaki no havien trigat gaire a reconciliar-se. Molt poc despres de tornar del viatge de noces, la Tamaki, sense avisar, s’havia presentat a la residencia de l’Aomame per disculpar-se. Li havia demanat que oblides tot el que li havia dit l’ultima vegada. No sabia que li havia passat: havia estat pensant en ella durant tot el viatge de noces. L’Aomame li havia respost que no es preocupes, per aixo, que estava tot oblidat. I despres s’havien abracat molt fort, i havien fet broma, i havien rigut.

Tot i aixi, despres del casament, les oportunitats que tenien de veure’s havien disminuit molt. S’escrivien sovint, i tambe parlaven per telefon, pero a la Tamaki semblava que li costava molt trobar moments lliures per poder quedar. Posava l’excusa que estava molt enfeinada, portant la casa, que aixo de ser mestressa de casa a temps complet era forca dur. Pero l’efecte que feia, el to de veu amb que ho deia, era que al seu marit no li agradava gaire, que quedes amb gent de fora de casa. A mes a mes, la Tamaki vivia amb els seus sogres, i no podia sortir quan volia. A l’Aomame tampoc no l’havia convidada mai, a anar a la seva nova casa.

De tant en tant, la Tamaki deia a l’Aomame que la seva vida de casada anava be: el marit la tractava be i els seus sogres eren molt amables. Tambe vivia amb tota llibertat. De vegades, els caps de setmana, anaven a Enoshima a navegar amb iot. No li sabia greu, especialment, haver deixat els estudis de dret, perque la pressio que han de suportar els advocats es forca gran. Al capdavall, potser aquella vida tan corrent era la mes adequada, per a ella. En algun moment tindrien fills i es convertiria en una mare avorrida qualsevol. ?I l’Aomame, que no es buscava parella? La veu de la Tamaki sempre era alegre, i no hi havia cap rao per dubtar del que deia. «Doncs, quina sort», li deia l’Aomame, i se n’alegrava de debo: s’estimava molt mes haver-se equivocat, en la questio del casament, que no pas haver-la encertada. Potser la Tamaki havia trobat el seu lloc a la vida, pensava. O be s’esforcava a pensar-ho.

Com que no tenia ningu mes que pogues considerar amic, en comencar a veure menys la Tamaki, l’Aomame s’havia trobat amb mes hores per omplir, durant el dia. Ja no era capac de concentrar-se tant en el softbol com abans; quan la vida de la Tamaki es va anar allunyant de la competicio, ella no hi va poder mantenir el mateix grau d’interes. L’Aomame tenia vint-i-cinc anys, pero encara era verge. De vegades, quan no aconseguia calmar- se, es masturbava. No es trobava especialment sola: per a ella era doloros, mantenir una relacio gaire estreta amb una altra persona. S’estimava mes estar sola que no pas aixo.

La Tamaki s’havia suicidat tres dies abans de fer vint-i-sis anys, un vespre de tardor que bufava molt de vent. S’havia penjat a casa seva. L’havia trobat el seu marit la nit del dia seguent, en tornar d’un viatge de feina.

– A casa no teniem cap problema, i ella no s’havia queixat de res. No se m’acut, per que es pot haver suicidat -havia dit el marit a la policia. Els pares del marit havien dit el mateix.

Pero era mentida. Tant fisicament com psicologicament, la Tamaki estava plena de ferides que li havia causat el sadisme violent i incessant del seu marit. El comportament del marit era molt proper a la paranoia, i els seus pares ho sabien, mes o menys. La policia tambe ho havia suposat en fer l’autopsia i comprovar l’estat del cos, pero, formalment, no havia obert cap cas. Havien cridat el marit i l’havien interrogat, pero la causa de la mort era clarament el suicidi, i quan ella havia mort el marit era a Hokkaido en un viatge de feina. No l’havien acusat de res. Tot aixo ho havia explicat el germa de la Tamaki a l’Aomame uns dies despres, en privat.

Hi havia hagut violencia des del comencament, i amb el temps aquesta violencia s’havia anat fent mes terrible i continua. La Tamaki, pero, no podia escapar del malson on s’havia ficat. No n’havia dit ni una sola paraula a l’Aomame, perque ja sabia d’entrada que li hauria dit, ella, si li hagues demanat consell: que fugis immediatament d’aquella casa. Pero aixo no ho podia fer.

Just abans del suicidi, al final de tot, la Tamaki havia enviat una llarga carta a l’Aomame. Al comencament de la carta deia que ella havia estat equivocada des del comencament, i que l’Aomame sempre havia tingut rao. La carta acabava de la manera seguent:

El dia a dia es un infern. Pero jo, d’aquest infern, no tinc manera de fugir-ne, perque no se on podria anar. M’empresona un terrible sentiment d’impotencia. M’hi vaig ficar jo mateixa, m’hi vaig tancar amb clau i la vaig llancar molt lluny. Evidentment, aquest casament va ser un error, tal com deies tu. Pero el problema mes greu no es el meu marit, ni la meva vida de casada, sino jo mateixa. Em mereixo tot el dolor que sento; no en puc donar la culpa a ningu mes. Tu ets l’unica amiga que tinc, l’unica persona del mon en qui puc confiar. Pero ja no tinc salvacio. Recorda’m sempre, si pots. Tant de bo haguessim pogut continuar jugant a softbol per sempre, totes dues juntes.

Mentre llegia la carta, l’Aomame s’havia sentit molt malament. No podia deixar de tremolar. Havia trucat un munt de vegades a casa de la Tamaki, pero ningu no agafava el telefon: nomes sortia el missatge gravat. Havia agafat el tren i havia anat fins a casa seva, al barri d’Okuzawa, a Setagaya. Era una mansio molt gran, envoltada per un mur altissim. Havia trucat a l’interfon, pero, tal com s’esperava, no li havia respost ningu; nomes se sentia un gos bordant a dins. L’unic que podia fer era rendir-se i tornar a casa. Evidentment, l’Aomame no ho podia saber, pero en aquell moment la Tamaki ja havia deixat de respirar. Estava sola, penjant d’una corda que havia lligat a la barana de l’escala, en una casa on regnava el silenci, nomes trencat pels trucs del telefon i el timbre inutil de la porta.

L’Aomame gairebe no s’havia sorpres gens, quan li van dir que la Tamaki havia mort; de ben segur que ja s’ho esperava, en el fons. Tampoc no havia sentit tristesa. El que havia sentit, mes aviat, despres de donar una resposta escaient, penjar l’auricular, seure en una cadira i deixar passar forca temps, havia estat com si se li vessessin tots els fluids del cos. Durant molta estona no s’havia pogut alcar de la cadira. Havia trucat a la feina per dir que no es trobava be, havia agafat uns quants dies lliures i s’havia tancat a casa sense fer res. No menjava, no dormia, gairebe no bevia ni aigua. Tampoc no havia anat al funeral. Li feia l’efecte que a dintre seu alguna cosa s’havia capgirat de sobte, amb un so sec, i sentia amb molta intensitat que a partir d’aquell moment ja no tornaria a ser la d’abans.

Llavors havia determinat que havia de castigar aquell home, que passes el que passes l’havia de fer fora del mon, perque, si no, de ben segur que trobaria alguna altra dona per repetir el que ja havia fet.

L’Aomame havia invertit molt temps preparant un pla calculat fins a l’ultim detall. Sabia en quin punt exacte del clatell calia una agulla molt llarga per provocar una mort instantania. Es clar que no tothom era capac de fer- ho, pero ella si, que n’era. El que necessitava era entrenar els dits per trobar en poc temps aquell punt tan extremament precis i aconseguir un estri adequat per dur-ho a terme. Havia reunit diverses eines i s’havia passat moltes hores ideant-ne una d’especial que semblava un petit picador de gel amb una agulla molt llarga i prima, amb una punta tan fina, freda i esmolada com un determini despietat. Despres s’hi havia entrenat a consciencia, de diverses maneres. I quan va creure que estava preparada, havia posat en practica el seu pla. Havia enviat aquell home de cap al Regne del Cel sense vacil·lar, amb fredor i precisio. Despres fins i tot havia dit una pregaria, una pregaria que li havia sortit gairebe automaticament.