voluntat.

L’Aomame va col·locar el colze dret com a punt de recolzament per fer palanca i li va tornar a torcar la cuixa. Es va sentir un espetec sord i l’articulacio es va moure de lloc. La mestressa va empassar aire, pero no va dir res.

– Ara ja estara be -va dir l’Aomame-; no li fara tant de mal.

La mestressa va fer un gran sospir. Tenia el front ple de perles de suor.

– Gracies -li va dir amb un fil de veu.

L’Aomame es va passar tota una hora estirant tot el cos de la mestressa, estimulant-li els musculs, estirant- los, relaxant-ne les articulacions. Aixo comportava haver-li de fer forca mal, pero sense dolor no s’arreglava res. Ho sabia l’Aomame i ho sabia la mestressa, i per aixo totes dues van passar aquella hora sense dir-se gairebe res. En algun moment es va acabar la sonata per a flauta de bec i el reproductor de discos compactes va quedar en silenci. No se sentia res, a banda dels cants dels ocells que s’acostaven al jardi.

– Tinc la sensacio que el cos se m’ha tornat molt mes lleuger -va dir la mestressa al cap d’una estona. Estava de bocaterrosa, esgotada. La tovallola grossa que hi havia damunt de la llitera s’havia enfosquit amb la suor.

– Me n’alegro -va dir l’Aomame.

– Es una sort, tenir-te. Segur que m’ho passaria molt malament, si desapareguessis.

– No es preocupi, que de moment no tinc cap intencio de desapareixer.

La mestressa va fer un petit silenci, com si dubtes, i despres li va preguntar:

– Em fico on no em demanen, pero, ?t’agrada algu?

– Si, que m’agrada algu -va dir l’Aomame.

– Es una sort.

– Pero, per desgracia, a aquesta persona, jo no li agrado.

– Potser es una pregunta una mica estranya -va dir la mestressa-, pero, ?com es, que tu no li agrades, a aquesta persona? Objectivament, penso que tu ets una jove molt atractiva.

– Perque aquesta persona ni tan sols sap que jo existeixo.

La mestressa va estar-se una estona cavil·lant sobre el que havia dit l’Aomame.

– ?I, per part teva, no tens ganes de fer-li saber que existeixes?

– De moment, no -va dir l’Aomame.

– ?I hi ha alguna rao? Vull dir perque tu no t’hi vulguis aproximar.

– N’hi ha unes quantes, de raons. Pero la principal te a veure amb com em sento jo.

La mestressa va mirar l’Aomame a la cara, com si estigues admirada.

– He conegut forca gent estranya, fins ara, pero potser tu ets la que ho ets mes.

L’Aomame va relaxar una mica els llavis.

– No soc especialment estranya, jo. Nomes soc honesta amb els meus sentiments.

– Un cop has decidit el que vols fer, ho mantens.

– Exactament.

– I ets forca tossuda, i t’enfades facilment.

– Potser aixo tambe es veritat.

– Pero ahir et vas deixar anar, ?oi?

L’Aomame es va posar vermella.

– ?Se n’ha adonat?

– Se’t veu a la pell. I se sent per l’olor. Et queden rastres d’home al cos. Amb els anys aprens moltes coses.

L’Aomame va arrufar molt lleument el front.

– Ho necessito, de tant en tant. Encara que se que no es per estar-ne gaire orgullosa.

La mestressa va estirar el brac i va posar suaument la seva ma damunt la de l’Aomame.

– Es clar. De vegades cal, aixo. No t’hi has d’amoinar. No t’estic pas renyant. Pero em fa l’efecte que podries ser felic d’una manera mes «normal»; aixo d’unir-te amb la persona que estimes i acabar amb un final felic.

– Tant de bo anes aixi. Pero es molt dificil, ?no?

– ?Per que?

L’Aomame no va contestar. No era facil d’explicar.

– Si tinguessis ganes de parlar amb algu sobre questions personals, parla amb mi, sisplau -va dir la mestressa. Va treure la ma de damunt de la de l’Aomame i es va eixugar la suor amb una tovallola de ma.- Sigui el que sigui. Potser podria fer alguna cosa, per ajudar-te.

– Moltes gracies -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que no pots solucionar, deixant-te anar de tant en tant.

– Te tota la rao.

– Tu no has fet res, que et faci ser pitjor -va dir la mestressa-. Absolutament res. Aixo ho saps, ?oi?

– Si que ho se -va dir l’Aomame. Aixo era el que pensava: no havia fet res que la fes ser pitjor. Pero igualment despres, en quedava un rastre silencios. Com el posit al fons d’una ampolla de vi.

Fins i tot ara l’Aomame se’n recordava sovint, de que va passar despres de la mort de la Tamaki Ootsuka. I quan recordava que ja no hi podria tornar a parlar sentia un dolor intens, com si la partissin en dues. La Tamaki havia estat la primera amiga intima que havia tingut mai. Es podien explicar qualsevol cosa, sense amagar-se res. Abans de la Tamaki no havia tingut cap amiga com aquesta, i despres d’ella no en va trobar cap mes. Ningu no la podia substituir. Si no l’hagues coneguda, la seva vida hauria estat molt mes miserable, molt mes trista, que no pas ara.

Tenien la mateixa edat i jugaven juntes a l’equip de softbol de l’institut municipal on estudiaven. L’Aomame s’havia dedicat amb passio al softbol durant la secundaria obligatoria i la superior. Al principi ho havia fet amb recanca, nomes per acabar de completar l’equip perque faltaven jugadores, pero despres es va convertir en la seva rao de viure. S’aferrava a aquest esport tal com algu s’aferra a un pal de la llum perque no se l’endugui una ventada molt forta. Necessitava alguna cosa com aquella, per viure. I, a mes, encara que ella mateixa no se n’hagues adonat, tenia unes qualitats excepcionals, com a esportista. Tant a la secundaria obligatoria com a la superior va ser la jugadora mes important de l’institut, i gracies a ella el seu equip es divertia i aconseguia bones classificacions als campionats. Aixo li va donar una mena de confianca en si mateixa -no exactament confianca, pero si una cosa semblant-. A dins de l’equip ella tenia una existencia no gens insignificant, i, per petit que fos aquest mon, hi ocupava una posicio ben definida, cosa que la feia mes felic que cap altra, perque algu la necessitava.

L’Aomame era llancadora i quarta batedora, i era literalment la principal llancadora i batedora que tenien. La Tamaki jugava com a segona base i era un puntal de l’equip, del qual tambe era capitana. Era de constitucio petita, pero tenia uns reflexos excel·lents i una gran intel·ligencia. Llegia les situacions molt de pressa i en tota la seva complexitat. Cada vegada que es llancava la pilota sabia cap on havia d’encarar el cos, i aixi que el batedor la picava veia perfectament la direccio en que anava i corria a cobrir la posicio. Hi ha molt pocs jugadors capacos de fer aixo. Van ser incomptables les vegades que l’equip va salvar una situacio adversa gracies al seu discerniment. No era capac de batre la pilota tan lluny com l’Aomame, pero la seva batada era precisa i segura, i corria molt de pressa. A mes a mes, tenia uns grans dots de lider. Mantenia l’equip unit, planificava estrategies, donava consells utils a totes les jugadores i animava tothom. Era molt exigent amb les jugadores, pero tenia la seva confianca. Gracies a ella, l’equip millorava dia a dia i havia arribat a la final del torneig de Toquio. Tambe havia participat a la lliga nacional. Tant l’Aomame com la Tamaki havien estat seleccionades com a jugadores de l’equip de la regio de Kanto.

L’Aomame i la Tamaki es reconeixien mutuament les virtuts i es van anar fent amigues amb tota naturalitat, sense que cap fes el primer pas, fins a esdevenir inseparables. Quan l’equip feia una sortida passaven molta estona juntes. S’explicaven les coses sense amagar-se res. Quan feia cinque de primaria, l’Aomame havia decidit separar-se dels seus pares per anar a viure amb un oncle matern. A casa de l’oncle s’havien fet carrec de la situacio i l’havien acollit com un membre mes de la familia, per be que, igualment, no ho era pas, de la familia. L’Aomame se sentia sola i tenia necessitat d’afecte. Vivia sense res on agafar-se, sense saber on havia d’anar a buscar un sentit a la vida, o un objectiu per viure-la. La familia de la Tamaki era benestant i tenia una bona posicio social, pero la relacio entre els pares era nefasta, i l’ambient a casa, desolador. El pare gairebe no hi anava mai, i de tant en tant la mare patia deliris, i de vegades tambe tenia mals de cap molt forts i s’estava dies seguits al llit, sense poder-se llevar. Era gairebe com si la Tamaki i el seu germa petit haguessin estat abandonats. Els dos nois