solucionaven la majoria dels apats anant a buscar menus per emportar-se a restaurants o establiments de menjar rapid del barri. Tant l’Aomame com la Tamaki tenien raons diferents per dedicar-se apassionadament al softbol.
Aquelles dues noies solitaries i amb problemes tenien un munt de coses per explicar-se. Un estiu, a les vacances, havien fet un viatge totes dues soles. I un vespre que se’ls havien esgotat els temes de conversa s’havien ficat al llit de l’habitacio de l’hotel i s’havien acariciat mutuament els cossos despullats. Havia estat un fet inesperat que tan sols va passar una vegada; no es va tornar a repetir, ni tampoc en van parlar mai. Tanmateix, el fet que hagues passat va fer que la seva relacio es fes mes profunda, mes plena de complicitat.
Despres d’acabar l’institut i comencar a estudiar educacio fisica a la universitat, l’Aomame havia continuat practicant el softbol. Gracies a ser coneguda a tot el pais, havia estat reclutada per una universitat privada que oferia estudis d’educacio fisica i havia rebut una beca d’estudis especial. I, naturalment, tambe s’havia convertit en una jugadora fonamental per a l’equip. Mentre jugava a softbol s’havia interessat per la medicina esportiva i havia comencat a estudiar-ne seriosament. Tambe li interessaven les arts marcials: volia absorbir tots els coneixements i les habilitats tecniques que pogues mentre estava matriculada a la universitat. No tenia temps per passar-se el dia sense fer res.
La Tamaki havia entrat a la facultat de dret d’una de les universitats privades de mes prestigi del pais. En acabar l’institut s’havia apartat de les competicions de softbol. Per a ella, que treia molt bones notes, el softbol no havia passat de ser una simple dedicacio provisional. La seva intencio era aprovar l’examen oficial de jurisprudencia i convertir-se en advocada. Tanmateix, encara que totes dues seguissin camins diferents, l’Aomame i ella havien continuat sent amigues inseparables. L’Aomame vivia en una residencia d’estudiants on no havia de pagar res perque la universitat la n’havia eximit, i la Tamaki anava cada dia a la facultat des de la mateixa casa desolada -pero comoda, des del punt de vista economic- on havia viscut sempre. Menjaven juntes una vegada a la setmana, i durant l’apat no paraven de xerrar. Per molt que parlessin, mai no se’ls acabaven els temes de conversa.
La Tamaki havia perdut la virginitat la tardor que feia primer. Havia estat amb un estudiant que feia un curs mes i era membre del mateix club de tenis que ella. Despres d’una trobada del club ell l’havia convidat a anar a casa seva i practicament l’havia violada. No es que el noi no li agrades. Precisament per aixo havia acceptat la seva invitacio i havia anat sola a casa seva. Pero per a ella havia estat un xoc que ell la forces a mantenir-hi relacions sexuals, i que mostres una actitud tan rude i egoista. A causa d’aixo, havia deixat el club de tenis i durant un temps havia caigut en una depressio. Aparentment, aquell incident li havia generat un intens sentiment d’impotencia. Va perdre la gana i es va aprimar sis quilos en un mes. El que la Tamaki havia esperat d’aquell noi era comprensio i delicadesa. Si almenys l’hi hagues demanat, si almenys li hagues deixat temps per preparar-se, per a ella no hauria estat cap problema, lliurar-li el seu cos. La Tamaki no ho podia entendre de cap manera. Pero, ?per que s’havia hagut de posar tan violent? No en tenia cap necessitat, de fer una cosa com aquesta.
L’Aomame l’havia consolat i li havia aconsellat que el castigues d’alguna manera. La Tamaki, pero, no hi havia estat d’acord: deia que la culpa havia estat seva, perque no havia anat prou amb compte, i que ja era massa tard, per anar-lo a acusar de res. Ella tambe tenia part de culpa, per haver accedit a anar a casa seva. Potser l’unic que podia fer era oblidar-ho, va dir. Pero l’Aomame entenia fins a un punt doloros el greu impacte emocional que aquest incident havia tingut en la seva amiga. No es tractava d’una questio superficial, com la d’haver perdut la virginitat: era un problema que afectava la part mes profunda i sagrada de la seva anima, que ningu no tenia dret a trepitjar. I el sentiment d’impotencia podia malmetre una persona fins a limits insospitats.
Per aixo l’Aomame havia decidit castigar-lo ella mateixa. Havia fet que la Tamaki li dones l’adreca del noi, havia ficat un bat de softbol en un tub gros de plastic per guardar planols i havia anat cap alli. Aquell dia, la Tamaki havia anat a Kanazawa per assistir a un servei religios en memoria d’un parent, o una cosa per l’estil, i aixo li serviria de coartada. Havia comprovat amb antelacio que el noi no seria a casa. Va trencar el pany amb un tornavis i un martell i hi va entrar. A continuacio, va embolicar el bat amb unes quantes voltes de tovallola i, fent tan poc soroll com va poder, va comencar a destrossar tot el que hi havia a la casa: el televisor, el llum de peu, el rellotge, els discos, la torradora, els gerros, tot el que es podia trencar, sense deixar-hi res. Va tallar el fil del telefon amb unes tisores. Va arrencar les tapes dels llibres i els va escampar per terra, i va buidar el tub de pasta de dents i el pot de crema d’afaitar damunt la catifa. Va llancar salsa damunt el llit. Va estripar les llibretes que hi havia als calaixos. Va partir els llapis i els boligrafs. Va trencar totes les bombetes. Va fer forats a les cortines i als coixins amb unes tisores. Tambe va tallar amb les tisores totes les camises que hi havia dins de l’armari. Va tirar un munt de quetxup damunt dels calcotets i els mitjons dels calaixos. Va treure els fusibles de la nevera i els va llencar per la finestra. Va treure el topall de la cisterna del vater i el va trencar. Tambe va trencar el telefon de la dutxa. La destruccio que va fer va ser meticulosa, exhaustiva i a consciencia. Quan va acabar, l’habitacio s’assemblava molt a una fotografia que havia vist al diari feia un temps del centre de Beirut despres de ser bombardejat.
La Tamaki era una noia intel·ligent -les notes de l’Aomame no es podien ni comparar amb les seves- i una jugadora de softbol que als partits jugava amb molta concentracio, sense abaixar mai la guardia. Quan l’Aomame es trobava en un mal pas, la Tamaki s’acostava al monticle immediatament i li donava consells utils, li somreia animadament, li feia un cop al cul amb el guant i se’n tornava a defensar la seva posicio. Tenia una visio molt amplia, un cor molt calid i un bon sentit de l’humor. En els estudis tambe era molt treballadora i s’expressava molt be. Si hagues continuat estudiant, de ben segur que hauria estat una advocada excel·lent.
Tanmateix, amb els homes el seu discerniment perdia pistonada fins a un extrem dificil de creure. A la Tamaki li agradaven els homes guapos: li entraven pels ulls. Des del punt de vista de l’Aomame, aquesta tendencia era gairebe malaltissa. Per meravellos que fos el caracter d’un home, per excel·lents que fossin les seves capacitats, i per molt que aquest home se li acostes, si no li n’agradava l’aspecte, la Tamaki no s’hi sentia gens atreta. Per alguna rao, els homes que li interessaven sempre eren guapos de cara i buits per dintre. I quan es tractava d’homes, la Tamaki era terriblement tossuda i no escoltava el que li deia l’Aomame. Normalment parava atencio als consells de la seva amiga i els tenia en compte, pero quan li criticava el noi amb qui sortia, no se l’escoltava gens. Havia arribat un moment que l’Aomame s’havia rendit i havia deixat de donar-li consells, perque no volia discutir per aquest motiu i acabar perdent la seva amistat. Al capdavall, es tractava de la vida de la Tamaki: no podia sino deixar-li fer el que volgues. Fos com fos, mentre havia estat a la universitat, la Tamaki havia sortit amb molts nois, i sempre hi havia acabat havent algun problema: la traien, la ferien i, al final, la deixaven. I ella, cada vegada, es posava histerica. Havia avortat dues vegades. En les relacions amb l’altre sexe, la Tamaki era una victima nata.
L’Aomame no sortia amb ningu fix. De vegades la convidaven i ella acceptava, i entre aquells nois n’hi havia alguns que no estaven malament, pero aquelles relacions mai no arribaven a ser gaire estretes.
– ?Penses continuar sola i ser verge per sempre? -li havia preguntat la Tamaki.
– Es que estic molt ocupada -havia respost l’Aomame-. Amb prou feines si puc acabar tot el que he de fer, cada dia. No tinc temps per sortir amb un noi.
En acabar a la facultat de dret, la Tamaki havia continuat a la universitat per preparar l’examen de jurisprudencia. L’Aomame havia trobat feina en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietetics, i havia continuat jugant al softbol a l’equip de l’empresa. La Tamaki, naturalment, anava cada dia a la universitat des de casa seva, i l’Aomame vivia en una residencia que la seva empresa tenia a Yoyogi-Yahata. Menjaven juntes una vegada a la setmana, com quan estudiaven, i parlaven de tot sense cansar-se’n mai.
Als vint-i-quatre anys la Tamaki s’havia casat amb un home dos anys mes gran que ella. Quan es va prometre havia deixat d’assistir a les classes de postgrau i havia renunciat a continuar els estudis de dret, perque el seu marit no l’hi permetia. L’Aomame nomes l’havia vist una vegada. Era fill d’un home molt ric i, com era d’esperar, tenia una cara bonica pero mancada de profunditat. Era aficionat als iots. Sabia parlar i se’l veia prou intel·ligent, pero no era una persona considerada, i les seves paraules eren buides. Era la mena d’home que sempre havia atret la Tamaki. Fins i tot feia l’efecte de tenir una part sinistra. A l’Aomame ja no li havia agradat de bon comencament; potser a ell tampoc no li havia agradat gaire, l’Aomame.
– No pot pas anar be, aquest casament -havia dit l’Aomame a la Tamaki. No volia parlar mes del compte, pero es que ara es tractava d’un casament, i no d’un joc d’enamorats qualsevol. No podia quedar callada i fer veure que no s’adonava del que feia la que durant tant de temps havia estat la seva millor amiga. Aquella va ser la primera vegada que discutien violentament. La Tamaki s’havia posat histerica, en veure que l’Aomame era contraria al seu casament, i li havia deixat anar unes quantes frases molt dures, entre les quals algunes de les que ella tenia menys ganes de sentir. L’Aomame no havia assistit al casament.
