– Quan la gent petita acaba de fer la crisalide d’aire, apareixen dues llunes. La noia mira al cel i veu que n’hi ha dues. ?Te’n recordes, d’aquesta part?

– Es clar, que me’n recordo.

– Si em deixes dir el que penso, jo trobo que no n’hi ha prou, amb aquesta referencia. No queda prou ben explicat. Voldria que ho descrivissis mes concretament, amb mes detalls. Aixo es l’unic que et demanaria.

– Potser si, que la descripcio es massa simple. El que a mi em feia por era posar-hi massa explicacions i fer que el text de la Fukaeri perdes ritme.

En Komatsu va alcar la ma en que tenia el cigarret.

– Mira-t’ho aixi, Tengo. Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ?Oi que si? Pero hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una historia introduim una cosa que gairebe cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant detall i tanta precisio com sigui possible. Les descripcions que poden ser insuficients, o be que han de ser insuficients, son les que presenten coses que gairebe tots els lectors si que han vist.

– Ja t’entenc -va dir en Tengo. Era veritat, el que deia en Komatsu.- Tornare a escriure amb mes detall la part en que apareixen les dues llunes.

– Molt be. Aixi estara perfecte -va fer en Komatsu. Despres va apagar el cigarret.- A part d’aixo, no hi tinc res mes a dir.

– M’alegra molt, que m’alabis el que he escrit, pero aquesta vegada no puc dir que me n’alegri gaire, sincerament -va dir en Tengo.

– Tu millores molt de pressa -va afirmar en Komatsu a poc a poc, com si volgues fer ressaltar cada paraula-. Millores com a escriptor, com a novel·lista. D’aixo, te n’hauries d’alegrar sincerament. Has d’haver apres moltes coses, sobre en que consisteix narrar una historia, reescrivint Crisalide d’aire. I aixo segur que et servira molt, quan escriguis la teva proxima novel·la.

– Tant de bo hi hagi una proxima novel·la.

En Komatsu va fer un gran somriure.

– No et preocupis: has fet el que havies de fer. La proxima vegada et toca a tu. Ara, el que has de fer, es seure a la banqueta i observar tranquil·lament com va el joc.

Va venir la cambrera i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo se’n va beure la meitat. Despres es va adonar que no en tenia gens de ganes, de beure aigua.

– ?Va ser Aristotil, qui va dir que era la logica, la voluntat i el desig, que creaven l’anima de les persones? -va preguntar en Tengo.

– Aixo ho va dir Plato. La diferencia entre Aristotil i Plato es tan gran, per exemple, com la que hi ha entre Mel Torme i Bing Crosby. Sigui com sigui, antigament les coses eren mes senzilles -va dir en Komatsu-. ?No ho trobes divertit, imaginar-te que la logica, la voluntat i el desig es troben al voltant d’una taula i comencen a discutir acaloradament?

– Suposo que cap dels tres no convenceria els altres, pero.

– Es aixo, el que m’agrada de tu -va dir en Komatsu, aixecant l’index enlaire-: aquest sentit de l’humor que tens.

«No en te res, aixo, d’humor», va pensar en Tengo, pero no va dir res.

Despres de deixar en Komatsu, en Tengo va entrar a la llibreria Kinokuniya, es va comprar uns quants llibres, va anar a un bar d’alla al costat i es va posar a llegir els llibres que havia comprat. Era en aquests moments, quan es relaxava mes: anava a una llibreria a comprar llibres que acabaven de sortir, entrava en un local de la zona i els obria amb una beguda a la ma.

Per alguna rao, pero, aquell vespre no es podia concentrar en la lectura. Veia vagament la imatge de la seva mare davant seu, tal com apareixia a la visio que tenia durant els atacs, i no se n’anava. S’abaixava els tirants blancs, treia uns pits molt ben formats i deixava que un home li xucles els mugrons. L’home no era el seu pare. Era mes alt i mes jove, i tambe forca guapo. Al llit infantil, en Tengo, encara un nen, tancava els ulls i dormia respirant profundament. Mentre deixava que l’home li xucles els mugrons, la mare tenia una expressio d’extasi. Aquella expressio s’assemblava una mica a la que feia l’amiga d’en Tengo quan arribava a l’orgasme.

Una vegada, en Tengo, per curiositat, li havia demanat si no es posaria un conjunt de roba interior blanc, alguna vegada.

– D’acord -havia dit ella, rient-; la proxima vegada me’n posare un, si t’agraden aquestes coses. ?Tens alguna peticio mes? Fare tot el que em diguis, o sigui que no siguis vergonyos i demana’m tot el que vulguis.

– M’agradaria que et posessis una brusa blanca, quan vinguis; com mes senzilla, millor.

La setmana seguent, ella havia vingut amb una brusa blanca i un conjunt de roba interior blanc. Ell li havia demanat que es tragues la brusa i que s’abaixes els tirants dels sostenidors, i li havia xuclat els mugrons, de la mateixa manera i en la mateixa posicio que l’home de la seva visio. En aquell moment havia tingut una mena de mareig, com si se li instal·les una boirina al cap i perdes la nocio del que l’envoltava. A la meitat inferior del cos li havia sorgit una sensacio terbola que se li havia escampat molt rapidament per tot el cos, i quan se’n va adonar tremolava i tenia una ejaculacio molt intensa.

– ?Ei, que passa? ?Ja t’has escorregut? -li havia preguntat ella, sorpresa.

En Tengo no acabava d’entendre que havia passat, pero havia ejaculat damunt del conjunt de roba interior, a la zona dels malucs.

– Perdona -s’havia disculpat-; no tenia intencio de fer-ho.

– No cal que em demanis perdo -li havia dit ella, com si volgues animar-lo-; aixo ho rento amb una mica d’aigua i ja esta. Es el mateix de sempre, ?no? Si fos salsa de soia o vi negre, potser si, que em costaria de netejar-ho.

S’havia tret la combinacio, havia anat al lavabo i havia netejat les parts tacades d’esperma amb aigua, fregant una mica. Despres l’havia penjat a la barra de la dutxa perque s’eixugues.

– Potser t’has excitat massa -havia dit amb un somriure afectuos. Despres havia acariciat la panxa d’en Tengo amb el palmell de la ma.- T’agraden, els conjunts blancs, ?oi, Tengo?

– No es aixo -havia respost ell, pero no li podia explicar pas, l’autentic motiu pel qual li havia demanat allo.

– Si tens alguna altra fantasia, me la pots confessar, sigui la que sigui, perque t’ajudare a fer-la realitat. A mi tambe m’agraden, les fantasies. Qui mes qui menys, tothom necessita tenir fantasies per viure. ?No t’ho sembla? ?I que, doncs? ?Vols que torni a venir amb el conjunt blanc, la proxima vegada?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No cal. Amb una vegada ja n’hi ha prou. Moltes gracies.

En Tengo pensava sovint si l’home jove que en aquella visio li xuclava els mugrons a la seva mare devia ser el seu pare biologic, perque l’eficient cobrador de l’impost de l’NHK que se suposava que era el seu pare no s’assemblava amb ell en cap sentit. En Tengo era alt i cepat i tenia el front ample, el nas estret i les orelles rodones i arrugades. El seu pare, en canvi, no tenia gaire presencia: era baix i grassonet, tenia el front estret, el nas xato i les orelles punxegudes com les d’un cavall. La seva expressio de cara i la d’en Tengo tambe eren practicament oposades en tot: la d’en Tengo era tranquil·la i afable, mentre que la del seu pare era nerviosa i plena d’avaricia. La majoria de la gent, quan els veia junts, feien el comentari que no semblaven pas pare i fill.

Tanmateix, era mes per una questio d’inclinacions i taranna que no pas d’aspecte fisic que en Tengo sentia una certa incomoditat amb el seu pare. No hi havia res en ell que indiques que tenia algun interes intel·lectual. Sens dubte, el seu pare havia rebut una educacio insuficient: era d’una familia pobra i no havia tingut el temps de formar-se un marc intel·lectual propi i coherent. Fins a cert punt en Tengo se’n compadia, per les circumstancies que li havien tocat de viure. Tot i aixi, pero, el desig basic d’assolir un cert nivell de cultura general -desig que en Tengo considerava mes o menys natural en les persones- era practicament absent, en el cas del seu pare. Fins a cert punt dominava els coneixements practics que necessitava per viure, pero no mostrava cap indici, ni un, de voler-se esforcar per millorar com a persona, de tenir una visio mes amplia i mes profunda del mon en general.

Tot i viure treballant tot el dia en un mon tan reduit, seguint unes regles tan estrictes, no semblava que aquella estretor i aquell aire corromput li provoquessin cap dolor. Mai no l’havia vist amb un llibre a les mans, quan era a casa; ni tan sols amb un diari -deia que ja n’hi havia prou de mirar els informatius de l’NHK-. Tampoc li interessaven gens la musica i les pel·licules. Ni tan sols anava de viatge. L’unic que li interessava una mica era la