ruta de cobrament que tenia assignada: feia un mapa de la zona, el marcava amb boligrafs de diferents colors i quan tenia un moment lliure se l’estudiava, com un bioleg que intentes dividir els cromosomes.
En canvi, des de petit, en Tengo havia estat conegut com el nen prodigi de les matematiques, i sempre havia tret molt bones notes en aquesta assignatura. Quan feia tercer de primaria era capac de resoldre problemes de secundaria superior. En les altres assignatures treia unes notes molt superiors a la mitjana sense haver-se d’esforcar realment. I quan tenia temps lliure, devorava llibres. Tenia una gran curiositat, i absorbia coneixements de totes les disciplines possibles amb la mateixa eficiencia que una pala mecanica extreu terra. Per aixo, cada vegada que veia el seu pare era incapac d’empassar-se que la meitat de gens que s’hereten del pare biologic li vinguessin d’aquell home tan estret de mires i tan poc interessat a aprendre res.
La conclusio a que va arribar en Tengo quan encara era un nen era que el seu pare autentic devia parar en un altre lloc. Alguna circumstancia que no coneixia havia fet que anomenes pare aquell home, pero en realitat el criava algu que no tenia cap relacio de sang amb ell, tal com els passava als nens dissortats de les novel·les de Dickens.
Per a en Tengo, quan era un nen, aquesta possibilitat era alhora un malson i un desig molt intens. Va devorar els llibres de Dickens. Primer havia llegit Oliver Twist, i despres es va obsessionar amb aquest escriptor. N’havia llegit gairebe totes les obres que hi havia a la biblioteca, i, mentre descobria el mon que presentaven, no parava d’imaginar-se tot de coses sobre si mateix. Les histories que imaginava -o els deliris que tenia- es feien cada vegada mes llargues i mes complicades. El patro basic era sempre el mateix, pero el nombre de variacions era incomptable. Per la rao que fos, allo no era casa seva, es deia a si mateix: estava engabiat per error en un lloc que no li corresponia, i de ben segur els seus pares el trobarien algun dia, gracies a una casualitat afortunada. I a la fi el traurien d’aquella gabia estreta i horrible i el tornarien al lloc que li corresponia, i podria gaudir lliurement d’uns diumenges bells i tranquils.
El seu pare estava content que les seves notes fossin tan excepcionals. N’estava fins i tot orgullos, i en presumia amb la gent del barri. Alhora, pero, es notava que en el fons no li acabava d’agradar del tot, que el seu fill fos tan intel·ligent i capac. Quan en Tengo estudiava al seu escriptori el destorbava de tant en tant, potser expressament: l’enviava a fer algun encarrec, o trobava alguna excusa qualsevol per renyar-lo amb severitat. Sempre el renyava pel mateix: ell treballava cobrant l’impost de l’NHK i s’havia d’estar tot el dia caminant sense parar, cansant-se com un ruc i de tant en tant aguantar que l’insultessin, mentre que en Tengo, en canvi, tenia una vida facil i afortunada. Ell, quan tenia mes o menys l’edat d’en Tengo, havia de treballar a casa, i de vegades el seu pare o els seus germans l’amenacaven amb rifles. No li donaven prou menjar, i el tractaven com si fos un animal de carrega. Que no es penses que era algu, en Tengo, nomes perque a l’escola tragues bones notes. Mai no parava de repetir el mateix.
A partir d’un cert moment, en Tengo va comencar a pensar que potser l’odiava, aquell home, que potser li tenia enveja per la manera com era, o per la situacio en que es trobava. Pero, ?podia passar, realment, que un home tingues enveja del seu propi fill? Evidentment, en Tengo, que era tan sols un nen, no ho podia saber. Tanmateix, no podia deixar de notar aquella mena de «mesquinesa» que sorgia del que deia i del que feia, i de sentir una repulsio fisica. Pero no, no era tan sols enveja: de tant en tant en Tengo sentia que aquell home odiava alguna cosa que hi havia a dins del seu fill. El seu pare odiava alguna cosa que formava part d’ell; no la podia consentir.
Per a en Tengo, les matematiques es van convertir en una bona via d’escapament. Refugiant-se al mon de les formules trobava una manera de fugir dels problemes de la realitat. Des de ben petit es va adonar que en tenia prou, d’encendre l’interruptor que tenia dins del cap, per traslladar-se a aquest altre mon sense cap esforc, i que mentre viatjava per aquest mon coherent i sense fi era totalment lliure. Recorria les giragonses del passadis d’un edifici enorme i obria sense parar les portes que hi havia, totes amb un numero escrit. Cada vegada que descobria una habitacio nova, els rastres horribles de la realitat que havia deixat enrere es feien mes subtils i desapareixien completament. Per a ell, aquell mon regit per formules era un amagatall ordenat i completament segur. N’entenia les regles mes be que ningu i hi sabia escollir les rutes mes adients. Ningu no el podia seguir. Mentre era en aquell mon es podia oblidar per complet de les regles i les obligacions que li imposava la realitat.
Si les matematiques, per a en Tengo, eren com un meravellos edifici fantastic, el mon que presentaven les histories de Dickens era com un espes bosc encantat. Mentre que les matematiques s’alcaven enlaire sense parar, el bosc s’engrandia sense dir res sota la seva mirada, alhora que les fosques arrels dels arbres s’enfonsaven obstinadament dins la terra. Alla no hi havia mapes, ni portes amb numeros escrits.
Des de la primaria fins a la secundaria obligatoria havia viscut immers en el mon de les matematiques, perque se sentia fascinat per aquella llibertat tan absoluta i clarament definida, i perque la necessitava per viure. Pero des que havia entrat a l’adolescencia, la sensacio que potser amb allo no n’hi havia prou s’havia anat fent cada vegada mes forta. Mentre era al mon de les matematiques no hi havia cap problema: tot anava tal com estava previst. Res no li impedia entrar-hi. Pero quan en sortia i tornava al mon de la realitat -no podia deixar de tornar-hi-, es trobava en la mateixa gabia miserable que abans. Res no s’havia arreglat, sino que, ben al contrari, sentia que les cadenes s’havien fet mes pesades. Aixi, doncs, ?per a que servien, les matematiques? ?Eren solament un mecanisme d’evasio transitori? ?No servien solament per empitjorar la realitat?
A mesura que creixien aquells dubtes, en Tengo havia anat posant una distancia mental entre ell i el mon de les matematiques. Alhora, el bosc de les histories l’atreia cada vegada mes. Obviament, llegir novel·les tambe era una manera de fugir, i quan tancava el llibre, havia de tornar a la realitat. Tanmateix, havia arribat un punt que es va adonar que la frustracio que sentia quan tornava del mon de les novel·les a la realitat no era tan intensa com quan tornava del de les matematiques. ?Per que devia ser? Despres de pensar-hi molt havia arribat a una conclusio: era evident que al bosc de les histories tot estava interrelacionat, i per tant era impossible, per principi, trobar-hi respostes clares. Aquesta era la diferencia amb les matematiques. El que feien les histories, molt en general, era parlar d’un problema per mitja d’uns continguts diferents. Era gracies a la naturalesa i la direccio d’aquella transferencia que se suggeria, narrativament, una solucio possible. Despres, en Tengo tornava a la realitat amb aquestes indicacions suggerides, que eren com un tros de paper on hi ha escrita una formula magica inintel·ligible. De vegades no eren coherents i no es podien posar en practica immediatament, pero potser es podria fer en el futur. Potser algun dia seria capac de treure’n l’entrellat, i aquesta possibilitat el reconfortava profundament.
A mesura que s’havia anat fent gran, en Tengo es va anar sentint cada vegada mes interessat per la naturalesa d’aquestes indicacions narratives. Fins i tot ara, que ja era gran, les formules eren una de les coses que li donaven mes alegries, a la vida. Quan ensenyava matematiques als alumnes de l’academia, no s’havia d’esforcar gens perque les formules li produissin la mateixa felicitat que quan era un nen. Volia fer entendre a tothom l’alegria que proporcionava aquella llibertat intel·lectual, perque era una cosa meravellosa. Ara, pero, ja no podia entrar sense reserves en aquell mon regit per les formules, perque sabia que, per molt que s’hi endinses, no hi trobaria la resposta que buscava, en realitat.
Quan feia cinque de primaria, en Tengo, despres de pensar-hi molt, havia dit una cosa al seu pare.
Que volia deixar d’anar amb ell a cobrar els impostos de l’NHK, tal com havia fet fins llavors. Que volia aprofitar aquelles hores per estudiar, llegir o anar a jugar. Igual que el seu pare havia de fer la seva feina, ell n’havia de fer unes altres. Que volia viure d’una manera normal, com tothom.
En Tengo nomes havia dit aixo: amb poques paraules, pero anant al gra.
El seu pare, evidentment, s’havia enfadat moltissim. Li havia dit que tant era, el que fessin les altres families, que allo no tenia res a veure amb la seva: ells tenien la seva propia manera de funcionar. Que no es fes l’important. ?Que era, una vida normal? Ell no en tenia ni idea, de que era una vida normal. En Tengo s’havia limitat a callar i no l’havia contradit. Ja sabia d’entrada que tant era, el que digues, perque el seu pare no se l’escoltaria. Molt be, doncs, havia dit el pare: no podia continuar mantenint un ganapia que no creia. Ja podia marxar de casa immediatament.
Tal com li havia dit el seu pare, en Tengo havia fet la bossa i se n’havia anat de casa. Ja ho tenia decidit, i no li feia gens ni mica de por que el seu pare s’enfades, l’escridasses o es dones per vencut -encara que, en realitat, no s’hi va donar-. Ben al contrari: s’havia sentit alleujat, quan va veure que el seu pare li donava permis per fugir de la gabia.
Tanmateix, un nen de deu anys no te mitjans per mantenir-se sol. Com que no tenia cap mes remei, aquell dia, despres de l’escola, havia exposat amb tota sinceritat les circumstancies en que es trobava a la tutora de la seva classe. Li havia explicat que no tenia on dormir, aquella nit, i la carrega que representava per a ell haver de fer la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK amb el seu pare cada diumenge. La tutora era una dona soltera
