procurava combinar-les de la manera mes equilibrada possible. Es creava menus personalitzats, i fins i tot quan menjava al club d’esports explicava que volia menjar, exactament. «Oblideu-vos del calcul de les calories» era una de les frases que repetia mes sovint. Si triaves els aliments correctes i en menjaves la quantitat adequada, no t’havies de preocupar de comptar res.
Tanmateix, tampoc no era questio de seguir sempre aquesta dieta tan estoica, i quan li venien moltes ganes de menjar-ne, corria a algun restaurant i demanava un bistec ben gruixut o unes costelles de xai, perque pensava que quan no et podies aguantar les ganes de menjar un aliment determinat era perque per alguna rao el cos el necessitava i t’enviava un senyal. En aquests casos seguia la veu de la natura.
Li agradava beure vi i sake, pero, per cuidar el fetge i controlar els nivells de sucre, nomes en bevia amb moderacio, per la qual cosa havia fixat tres dies sense alcohol a la setmana. L’Aomame creia que el cos era el santuari de la persona i que s’havia de cuidar perque sempre estigues sa i bonic. Sense gens de pols, immaculat. Que s’hi venerava, alli, era una questio diferent, que es podia deixar per a mes tard.
Al seu cos, de moment, no hi havia gens de greix sobrer: tot era muscul. Cada dia es despullava completament davant del mirall i ho comprovava amb molta atencio. No es pas que estigues fascinada pel seu cos, sino mes aviat al contrari: tenia els pits massa petits, i a mes a mes no eren iguals, i el pel public semblava un herbassar arrasat pel pas d’un exercit d’infanteria. Quan se’l mirava no podia deixar de fer una ganyota. Pero, tot i aixi, de greix no en tenia: no hi havia cap tou de carn sobrera que es pogues pessigar.
L’Aomame vivia d’una manera modesta. Allo en que es gastava d’una manera mes deliberada els diners era el menjar. No li sabia greu gastar en alimentacio, i nomes bevia vi de bona qualitat. Quan alguna vegada menjava a fora, escollia un restaurant on prestaven molta atencio i molta cura a la cuina. Tanmateix, gairebe no hi tenia cap interes, en les altres coses.
No li interessaven gaire la roba, el maquillatge o els accessoris. Per anar a treballar al club esportiu en tenia prou de vestir-se de manera informal, amb uns texans i un jersei, i un cop a dins del club es passava el dia en xandall; evidentment, no es posava accessoris. Gairebe mai no tenia compromisos que l’obliguessin a empolainar-se per sortir: no tenia xicot, ni quedava per sortir amb ningu. Des que la Tamaki Ootsuka s’havia casat no tenia cap amiga amb qui quedar per menjar juntes. Quan buscava algu per passar-hi la nit es maquillava i es vestia be, pero aixo passava una vegada al mes, com a maxim. No necessitava gaire roba.
Quan calia anava a les botigues d’Aoyama i es comprava un vestit nou de femme fatale, un o dos accessoris que hi combinessin i un parell de sabates de talo alt, i amb aixo ja feia. Normalment portava sabates planes i els cabells recollits al darrere. Es rentava be la cara amb sabo i en tenia prou amb la base de maquillatge perque li quedes molt lluminosa. Si tenies un cos sa i net, no et calia res mes.
Ja de petita s’havia acostumat a fer una vida senzilla i sense ostentacions. Des que tenia us de rao havia tingut l’ordre i l’austeritat gravats al cervell. A casa no tenien cap mena de luxe; la paraula que s’hi sentia mes sovint era «malaguanyat». No tenien televisor ni rebien el diari. A casa seva, fins i tot la informacio es considerava «innecessaria». Molt poques vegades hi havia carn o peix a taula, i l’Aomame va obtenir els nutrients indispensables per creixer del menjar de l’escola, principalment. Tots els estudiants en deixaven, queixant-se que era molt dolent, pero ella fins i tot s’hauria menjat el dinar dels altres.
Sempre portava roba que els havia donat algu. Entre els creients es feien trobades per intercanviar la roba que ja no necessitaven. Per aixo, a part de l’uniforme de gimnastica de l’escola i coses per l’estil, mai no li van comprar roba nova, ni recordava haver portat mai roba o sabates que fossin exactament de la seva talla. Les combinacions de colors i de dissenys tambe era horrible. Si a casa haguessin estat tan pobres que no haguessin pogut viure d’altra manera, s’hi hauria resignat, pero la seva familia no era pobra en absolut. El seu pare feia d’enginyer i tenia un sou i uns estalvis com els de tothom. Havien escollit viure una vida tan extremament modesta per una questio de principis.
Fos com fos, la seva vida era molt diferent de la que feien els nens del seu voltant, i per aquesta rao no va tenir cap amiga durant molt de temps. No tenia roba per posar-se si sortia amb alguna amiga, ni tampoc la possibilitat d’anar enlloc. No li donaven diners per gastar, i encara que l’haguessin convidada a alguna festa d’aniversari -cosa que, per sort o per desgracia, no va passar mai-, no hauria pogut comprar ni un petit regal.
Per aixo odiava els seus pares i odiava profundament el mon dels seus pares i les idees que hi imperaven. El que ella volia era tenir una vida normal, com la de tots els altres. No demanava luxes: en tenia prou amb una vida ben normal i modesta. Si tingues aixo, ja no demanaria res mes, pensava. Volia fer-se gran tan aviat com fos possible, deixar els seus pares i viure sola fent la vida que ella tries: menjar nomes el que volgues menjar, gastar lliurement els diners que tingues a la cartera, posar-se roba nova que li agrades, portar sabates de la seva mida, anar on volgues, tenir un munt d’amigues i intercanviar amb elles regals molt ben embolicats.
Tanmateix, en fer-se gran, l’Aomame va descobrir que per estar be, a ella li convenia fer una vida austera i ordenada. El que buscava no era posar-se ben guapa per anar a algun lloc amb algu, sino posar-se un xandall i passar l’estona sola a casa seva.
Despres de la mort de la Tamaki, l’Aomame havia deixat la feina a l’empresa de begudes esportives i la residencia on havia viscut fins aleshores i s’havia traslladat a un apartament de lloguer amb una habitacio i cuina americana a Jiyugaoka. No es podia dir que fos gaire espaios, pero hi havia pocs trastos. Malgrat que la cuina estava totalment equipada, hi havia nomes els mobles indispensables i molt pocs objectes personals. Li agradava llegir llibres, pero quan els havia acabat els venia a llibreries de segona ma. Tambe li agradava escoltar musica, pero tampoc no col·leccionava discos. Li resultava doloros veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perque es preguntava si realment la necessitava. Cada vegada que veia la roba i les sabates ben endrecades a dins de l’armari sentia un dolor al pit i li costava respirar. Aquella imatge de llibertat i benestar li recordava, per paradoxal que fos, la manca de llibertat i la pobresa de quan era petita.
Sovint es preguntava que devia voler dir, que algu arribes a ser lliure. Encara que aconseguis escapar-se d’una gabia, ?no era nomes per trobar-se en una altra de mes grossa?
Cada vegada que enviava a l’altre mon l’home que li havia indicat, la mestressa de la mansio d’Azabu li lliurava una recompensa: un feix de bitllets molt ben embolicat amb paper, sense el nom del remitent o del destinatari i sense adreca, que trobava en un apartat de correus. L’Aomame rebia la clau de l’apartat d’en Tamaru, n’agafava el que hi havia i l’hi tornava. Dipositava els diners tal com estaven embolicats, sense comprovar-ne el contingut, en una caixa forta del banc, com qui amaga els diners entre dos totxos de casa seva.
L’Aomame no es podia gastar ni tan sols el sou de cada mes i, en consequencia, tenia forca diners estalviats. Per aixo no tenia cap necessitat d’aquells diners, tal com va dir a la mestressa d’Azabu la primera vegada que en va rebre una recompensa.
– Es nomes una formalitat -li havia dit la mestressa amb veu baixa i tranquil·la, com si la volgues convencer-: pensa-hi com si fos un pas mes del proces. Per tant, has d’acceptar-la. Si els diners no et fan falta, te’ls guardes i ja esta. I si no els vols de cap manera, els pots donar anonimament a alguna organitzacio. Ets lliure de fer-ne el que vulguis. Pero si em vols fer cas, el millor seria que no els toquessis durant una temporada i els guardessis en un lloc segur.
– Pero jo no vull rebre diners, per fer una cosa com aquesta -va dir l’Aomame.
– Entenc el que sents. Pero, gracies al fet que tu fas desapareixer aquests desgraciats, les seves dones no han de passar pel trangol del judici per divorciar-se ni han de lluitar per la custodia dels seus fills. I tampoc han de viure mes amb la por que el marit les vagi a trobar i les pegui fins que ningu no les reconegui. Poden cobrar l’asseguranca de vida i rebre una pensio. Pensa en aquests diners que et donen com en una forma d’agrair-te el que has fet. Has fet el correcte, sense cap mena de dubte. Pero no es pot fer de franc. ?Saps per que?
– No, no ho se -va respondre l’Aomame amb tota sinceritat.
– Doncs, perque tu no ets cap angel, ni cap deu. Se perfectament que els teus actes sorgeixen d’uns sentiments purs, i per aixo mateix puc entendre que no vulguis rebre diners a canvi. Tanmateix, els sentiments massa purs, massa immaculats, tambe tenen el seu perill. No es gens facil, per a una persona de carn i ossos, alimentar un sentiment d’aquesta mena. Per aixo cal que el mantinguis ben a prop de terra, amb fermesa, com si posessis llast a un globus. Es per a aixo, la recompensa. Per correcte que sigui el que fas, i per purs que siguin els teus sentiments, aixo no vol dir que puguis fer qualsevol cosa. ?M’entens, ara?
Despres de pensar-hi un moment, l’Aomame va fer que si amb el cap.
– No ho acabo d’entendre, pero de moment fare el que em diu.
