La mestressa va somriure. Despres va fer un glop d’infusio.

– No els ingressis al compte. Si els de l’oficina de recaptacio d’impostos ho veuen, es preguntaran d’on han sortit. Guarda’ls en metal·lic, en una caixa forta del banc. Algun dia et faran servei.

L’Aomame va dir que aixi ho faria.

Mentre preparava el sopar, despres de tornar del club, va sonar el timbre del telefon.

– ?Aomame? -va dir una veu de dona una mica ronca. Era l’Ayumi.

L’Aomame es va posar l’auricular a l’orella i va abaixar els fogons mentre parlava.

– ?Que, t’ha anat be, la feina de policia?

– He posat multes d’aparcament a tort i a dret i ara tothom m’odia. Jo no faig com els homes, i vaig per feina.

– Com ha de ser.

– ?Que estas fent?

– Preparo el sopar.

– ?Estas lliure, dema passat? ?A la nit, vull dir?

– Si, que estic lliure, pero no vull fer com l’altre dia. Vull reposar una mica, en aquest sentit.

– Si, a mi tambe em va be, reposar una mica, d’aixo. Pero fa dies que no ens veiem i m’agradaria veure’t per parlar una mica amb tu, si pot ser.

L’Aomame hi va pensar un moment, pero no es va poder acabar de decidir, tan de sobte.

– Perdona, pero es que m’has agafat amb coses al foc -va dir l’Aomame-, i ara no puc estar per tu. ?Et fa res, tornar-me a trucar d’aqui a trenta minuts?

– D’acord, d’aqui a trenta minuts et truco.

L’Aomame va penjar i va acabar de fregir el peix. Despres va fer sopa de miso amb brots de soia i s’ho va menjar amb arros integral. Va veure mitja llauna de cervesa i la resta la va llencar a la pica. Va rentar els plats, va seure al sofa a descansar un moment i llavors l’Ayumi va tornar a trucar.

– Havia pensat que, si pot ser, podiem sopar juntes -va dir l’Ayumi-. Es molt avorrit, menjar sempre sola.

– ?Sempre menges sola?

– Com que visc en una residencia que inclou els menjars sempre xerro amb la gent, durant els apats, pero de tant en tant em venen ganes de menjar be, en un lloc tranquil i amb calma. Si pot ser, en un lloc una mica elegant. Pero no hi vull anar sola. Suposo que m’entens, ?no?

– Es clar que si.

– Pero no tinc amb qui anar-hi, ni home ni dona. Tothom que conec es mes d’anar de taverna. I he pensat que potser tu hi vindries amb mi, si es que no et molesta.

– No em molesta gens -va dir l’Aomame-. Molt be, anirem a sopar a un lloc elegant. Fa temps que no ho faig, jo, tampoc.

– ?De debo? -va fer l’Ayumi-. Que contenta que estic!

– Dema passat et va be, ?oi?

– Si, dema passat estic lliure. ?Coneixes algun bon restaurant?

L’Aomame li va dir el nom d’un restaurant frances de Nogizaka. En sentir-lo, l’Ayumi va empassar aire.

– Aomame, ?que no es aquell restaurant tan famos, aquest? Deu ser carissim, i en alguna revista vaig llegir que havies de reservar amb dos mesos d’antelacio, per tenir taula. Amb el meu sou, em sembla que no me’l puc permetre.

– No et preocupis: el xef, que n’es el propietari, es soci del club on treballo, i li faig d’entrenadora personal. Tambe li faig una mica d’assessora de nutricio, a l’hora de fer els menus. Si l’hi demano, ens colara davant d’altres reserves i ens fara un bon preu. Encara que, a canvi, potser no ens donara una taula gaire bona.

– Per mi, com si hem de sopar dins d’un armari.

– Posa’t ben elegant, ?eh?

Despres de penjar, l’Aomame es va sorprendre una mica del fet que sentis una simpatia tan espontania per aquella policia jove. No havia sentit mai res aixi des que la Tamaki Ootsuka havia mort. Evidentment, el d’ara era un sentiment molt diferent del que havia tingut envers la Tamaki, pero, tot i aixi, feia molt temps que no menjava a soles amb algu, o que no li molestava la idea d’anar a menjar amb companyia. A mes a mes, era amb una noia que treballava a la policia. L’Aomame va sospirar: el mon era una capsa de sorpreses.

L’Aomame portava un vestit d’una sola peca de mitja maniga d’un color blau grisenc, un petit cardigan blanc a les espatlles i unes sabates de talo de Ferragamo. S’havia posat arracades i un bracalet prim d’or. Havia deixat a casa la bandolera -i, evidentment, el picador de gel- que duia normalment i portava un petit moneder de La Bagagerie. L’Ayumi duia una jaqueta negra de disseny simple de Comme des Garcons, una samarreta beix amb un gran escot, una faldilla evasee amb estampat de flors, la bossa de Gucci de l’altra vegada, unes petites arracades de perles i sabates de talo baix de color beix. Estava molt mes bonica i elegant que el dia que s’havien conegut. I, sobretot, no semblava pas que fos policia.

Van quedar al bar, on van prendre un coctel mimosa, i despres van seguir el cambrer fins a la taula, que no estava gens mal situada. El xef va venir a saludar-les i va parlar amb l’Aomame. Els va dir que el vi era regal de la casa.

– Em sap greu, pero ja esta oberta i en falta la quantitat del tast. Ahir se me’n van queixar i en vaig haver de treure una altra, pero, de fet, no hi ha cap problema amb aquest vi. El client era un politic molt conegut que als seus ambients te fama de ser un entes en vins, pero que en realitat no en sap gran cosa. El que passa es que davant de la gent se’n queixa, per fer veure que hi enten. Em va dir que potser era una mica massa aspre, aquest borgonya. I jo, com que era qui era, vaig haver de fer el paperot de dir-li: «Si, te rao. Potser si, que es massa aspre. Segur que els importadors no l’han mantingut en les condicions adequades. Ara mateix els canvio l’ampolla. Es increible, com hi enten. Com se n’ha adonat!», i fer portar una altra ampolla. No el podia pas ofendre. Be, no es que ho pugui anar explicant gaire a tothom, pero nomes vam haver d’inflar una mica el compte, per quedar en paus. Total, ells ho passen com a despeses de representacio. Pero, igualment, el que no pot fer, el restaurant, es servir a un client una ampolla que ens ha rebutjat un altre client.

– I has pensat que a nosaltres no ens importaria.

El xef va picar l’ullet.

– Segur que no us fa res, ?oi?

– Es clar, que no ens fa res -va dir l’Aomame.

– Res de res -va dir l’Ayumi.

– ?Que es la teva germana petita, aquesta noia tan guapa? -va preguntar el xef a l’Aomame.

– ?Ho sembla? -va preguntar l’Aomame.

– No us assembleu, pero feu una mica aquesta impressio -va dir el xef.

– Es una amiga -va dir l’Aomame-. Fa de policia.

– ?De debo? -va dir el xef, tornant a mirar l’Ayumi amb cara de no creure-s’ho-. ?Dels que porten pistola i patrullen pels carrers?

– Encara no he disparat mai a ningu, pero -va dir l’Ayumi.

– Suposo que no he dit res que no hagues de dir, ?oi? -va dir el xef.

L’Ayumi va fer que no.

– Res de res.

El xef va somriure i es va agafar les mans davant del pit.

– Aquest borgonya es excel·lent, i el puc recomanar sense por a qualsevol client, sigui qui sigui. Es d’una zona que te molta tradicio, i d’un bon any, i si me’l demana un client normal li surt per uns quants bitllets de cinc mil iens.

Va venir un cambrer i els va omplir les copes amb el vi. L’Aomame i l’Ayumi van brindar. En xocar suaument, les copes van fer un so que semblava el de les llunyanes campanes del paradis.

– Ei, no havia begut mai un vi tan delicios com aquest -va dir l’Ayumi despres de fer-ne un glop, amb els ulls mig tancats-.Pero, ?qui es pot queixar, d’aquest vi?

– Hi ha gent que es queixa per tot -va dir l’Aomame.

Despres totes dues van examinar el menu a fons. L’Ayumi en va llegir els plats dues vegades de dalt a baix, amb la mirada penetrant d’un advocat eficient que llegis un contracte important i procures que no se li escapes res o no contingues cap trampa enginyosa. En considerava totes les clausules i condicions i reflexionava sobre quines