consequencies podien tenir. Valorava acuradament els guanys i les perdues que comportaven. A l’altra banda de la taula, l’Aomame l’observava amb un profund interes.

– ?Ja ho has decidit? -va preguntar l’Aomame.

– Mes o menys -va dir l’Ayumi.

– ?Que demanaras, doncs?

– Sopa de musclos, amanida de tres porros i cervell de vedella d’Iwate al vi de Bordeus. ?I tu?

– Sopa de llenties, assortit tebi de verdures de primavera i rap a la papillota amb acompanyament de polenta. Potser no lliga gaire amb el vi negre, pero com que ens l’han regalat, no em puc queixar.

– Ens ho deixarem tastar, ?oi?

– Es clar -va dir l’Aomame-. I, si et va be, d’entrant podem compartir unes gambes arrebossades.

– Fantastic -va dir l’Ayumi.

– Si ja has decidit que vols, es millor que tanquis la carta -va dir l’Aomame-, perque, si no, el cambrer no vindra mai.

– Tens rao -va dir l’Ayumi, tancant la carta amb recanca i deixant-la damunt la taula. Al cap de poc va venir el cambrer i els va prendre nota.

– Als restaurants, quan acabo de demanar, sempre tinc la sensacio que m’he equivocat -va dir l’Ayumi quan el cambrer va haver marxat-. ?A tu no et passa?

– Encara que t’equivoquis, nomes es menjar. Si ho compares amb els errors que fas a la vida, no te gaire importancia.

– Tens rao, es clar -va dir l’Ayumi-. Pero per a mi es forca important. Sempre m’ha passat, des que era petita. Sempre, pero es que sempre, despres de demanar, pensava: «Ostres! En lloc d’una hamburguesa, hauria hagut de demanar croquetes de gamba!». ?Tu sempre has estat tan tranquil·la, a l’hora de demanar?

– Jo vaig pujar en una casa on, per diverses histories, no hi havia el costum d’anar a menjar a fora. Mai. Des que tinc us de rao no recordo que anessim ni una sola vegada a cap restaurant de cap mena, i fins que no vaig ser forca gran no vaig saber que era, mirar una carta, triar els plats que t’agradaven i demanar-los. Un dia si i l’altre tambe m’havia de menjar el que em posaven sense dir res. No em podia queixar encara que fos dolent, que me’n posessin poc o que no m’agrades. Si et dic la veritat, ni tan sols ara, no m’importa gaire.

– ?Ah, si? No m’ho acabo d’imaginar, quina era la teva situacio, pero no fa pas aquest efecte. Sembla que estiguis acostumada a venir a aquesta mena de restaurants des de petita.

Havia estat la Tamaki Oostuka, que les dominava a la perfeccio, qui l’havia introduida en totes aquestes coses: li havia ensenyat pacientment, fins a l’ultim detall, com t’has de comportar quan entres en un restaurant elegant, com has de triar els plats perque no et mirin malament, com has de demanar el vi, quines postres has d’escollir, com has de tractar el cambrer, quina es la manera correcta de fer servir els coberts. L’Aomame tambe havia apres de la Tamaki com havia d’escollir la roba, quins accessoris calia posar-se i com s’havia de maquillar; per a ella, tot aixo era un descobriment. La Tamaki era d’una familia rica de Yamanote, i la seva mare, que feia molta vida en societat, era extremament exigent en questio de vestit i maneres. Per aquest motiu, quan encara anava a l’institut, la Tamaki tenia un coneixement molt solid d’aquestes questions mundanes, i entrava als ambients propis dels adults sense gens de timidesa. L’Aomame havia absorbit aquest savoir faire amb avidesa; segurament, si no hagues tingut la sort de tenir una professora tan bona com la Tamaki, hauria acabat sent una persona ben diferent de com era ara, fins al punt que de vegades tenia la sensacio que la Tamaki encara vivia, i que s’amagava dins seu.

Al comencament, l’Ayumi estava forca nerviosa, pero es va anar relaxant a poc a poc, a mesura que prenien el vi.

– Escolta, Aomame, et volia fer una pregunta -va dir l’Ayumi-. Si no em vols contestar, no em contestis, pero tinc ganes de preguntar-t’ho. No t’enfadaras, ?oi?

– No m’enfadare.

– Encara que et pregunti una cosa estrambotica, no ho faig amb mala intencio. Aixo que quedi clar, ?eh? Es que tinc molta curiositat. Pero hi ha gent que s’enfada moltissim, quan li fas aquesta pregunta.

– No et preocupis, que jo no m’enfadare.

– ?Segur? Tots diuen el mateix, pero despres s’enfaden.

– Jo soc diferent. O sigui que no pateixis.

– ?Et va passar, de petita, que algun home et fes alguna cosa rara?

L’Aomame va fer que no.

– Nomes t’ho volia preguntar. Millor, que no et passes -va dir l’Ayumi. Despres va canviar de tema.- Escolta: ?has tingut mai xicot? Vull dir, algu amb qui hagis sortit seriosament.

– No.

– ?Ni un de sol?

– Ni un de sol -va dir l’Aomame. Despres de dubtar una mica va continuar:- La veritat es que fins als vint-i-sis anys vaig ser verge.

L’Ayumi es va quedar un moment sense paraules. Va deixar la forquilla i el ganivet, es va fregar els llavis amb el tovallo i es va quedar mirant la cara de l’Aomame amb els ulls mig tancats.

– ?Una dona tan guapa com tu? No m’ho crec.

– Es que no hi tenia gens ni mica d’interes.

– ?En els homes, no hi tenies interes?

– Nomes hi ha hagut una persona, que m’hagi agradat -va dir l’Aomame-. Quan tenia deu anys me’n vaig enamorar i li vaig agafar la ma.

– Et vas enamorar d’un nen quan tenies deu anys. ?I ja esta?

– Ja esta.

L’Ayumi va agafar la forquilla i el ganivet i va fer les gambes a talls ben petits mentre rumiava.

– ?I ara on es, aquest noi? ?Que fa?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No ho se. Quan feiem tercer i quart de primaria anavem a la mateixa classe d’una escola d’Ichikawa, a la prefectura de Chiba, pero a cinque jo vaig venir a estudiar a una escola de Toquio, i des de llavors no l’he tornat a veure, ni hi he parlat. L’unic que se, d’ell, es que, si encara es viu, ara ha de tenir vint-i-nou anys; potser en fara trenta a la tardor.

– ?O sigui que mai no has intentat esbrinar on es, ara, aquest noi, i que fa? No crec que fos gaire dificil, descobrir-ho.

L’Aomame va tornar a fer que no amb decisio.

– Mai no he tingut ganes d’intentar esbrinar-ho.

– Es molt estrany. Jo segur que faria servir tots els mitjans possibles per descobrir on viu. Si t’agrada tant, nomes l’has de trobar i dir-li en persona que l’estimes.

– No ho vull fer, aixo -va dir l’Aomame-. El que vull es trobar-me’l un dia, en algun lloc, per casualitat. Per exemple, creuar-me amb ell al carrer o pujar al mateix autobus.

– Una trobada del desti.

– Si, mes o menys -va dir l’Aomame, i va fer un glop de vi-. Aquell dia li dire clarament el que sento: que ell es l’unica persona de qui m’he enamorat en tota la meva vida.

– Trobo que es increiblement romantic, aixo -va dir l’Ayumi amb aire fastiguejat-, pero em fa l’efecte que la probabilitat que realment us trobeu es forca petita. A mes a mes, si fa vint anys que no l’has vist, pot ser que li hagi canviat la cara. Encara que te’l trobessis pel carrer, potser no el reconeixeries.

L’Aomame va fer que no.

– Per molt que li hagi canviat la cara, el reconeixeria a primer cop d’ull. Es impossible que m’equivoqui.

– Si n’estas segura…

– N’estic segura.

– I tu creus que aquesta trobada casual es produira i l’unic que fas es esperar-la.

– Per aixo sempre estic a l’aguait, quan vaig pel carrer.

– Vaja… -va dir l’Ayumi-. Pero, encara que n’estiguis tan enamorada, no et fa res anar-te’n al llit amb altres homes. Vull dir, des dels vint-i-sis anys.

L’Aomame hi va pensar un moment, i despres va continuar.

– Nomes son coses puntuals, aixo. Despres no en queda res.