– Futamatao es massa lluny.
Igual que l’altra vegada, la Fukaeri va agafar la ma esquerra d’en Tengo mentre caminaven cap a l’estacio, tal com una nena petita s’agafaria a la ma d’una persona gran. Tanmateix, a ell se li accelerava el cor, estant agafat de la ma d’una noia tan bonica com ella.
Quan van arribar a l’estacio, la Fukaeri va deixar anar la ma d’en Tengo i va comprar un bitllet fins a Shinanomachi a la maquina.
– No et preocupis per la roda de premsa -va dir la Fukaeri.
– No estic gens preocupat.
– No cal que et preocupis perque ho fare be.
– Ja ho se -va dir en Tengo-. No estic preocupat. Segur que anira be.
Sense dir res, la Fukaeri es va dirigir a l’entrada de la zona de vies i va desapareixer entre la gent.
Despres de separar-se de la Fukaeri, en Tengo va entrar en un petit bar de prop de la llibreria Kinokuniya i va demanar un gintonic. Era un bar on anava de vegades. La decoracio tenia un aire antic, i li agradava que no hi hagues musica. Assegut sol a la barra, es va mirar un moment, sense pensar res, la ma esquerra, la que li havia agafat la Fukaeri feia una estona. Encara hi notava els dits de la noia. Despres en va recordar la forma del pit, d’aquell pit tan bonic; era tan bella i tan perfecta que practicament no li produia cap atraccio sexual.
Mentre pensava aixo li van venir ganes de trucar a la seva amiga casada. Tant era, de que parlessin: dels problemes que li provocaven les nenes, de l’index de popularitat del govern de Nakasone o del que fos. Nomes volia sentir-li la veu dient alguna cosa. Si hagues pogut, hauria volgut quedar amb ella a qualsevol lloc per anar- se’n al llit. Pero no li podia trucar a casa: podia ser que el telefon l’agafes el seu marit, o les seves filles. Ell no li trucava mai: havien fet aquest tracte.
En Tengo va demanar un altre gintonic i mentre l’esperava es va imaginar a si mateix en una barqueta, baixant pels rapids d’un riu. «Quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res», li havia dit en Komatsu per telefon. Pero no sabia si podia confiar en les seves paraules. ?No saltaria sol a una roca de la vora, en Komatsu, quan tinguessin la cascada just al davant, tot dient-li: «Perdona, Tengo, em sap greu, pero acabo de recordar que havia de fer una cosa; et deixo encarregat de tot, eh»? I al final no tindria escapatoria i seria nomes ell, qui cauria per la cascada sense estar-se de res. No era pas impossible. No: era forca probable.
En tornar a casa i adormir-se va tenir un somni, un somni clar com feia temps que no havia tingut. Al somni, ell era una petita peca entre totes les que formaven un trencaclosques gegant. Pero no era una peca determinada, sino que anava canviant de forma de tant en tant. Com es natural, no encaixava enlloc. Aixo feia que proves diverses maneres de trobar el seu lloc, i que, en el temps de que disposava, hagues d’aplegar les pagines d’una partitura per a timbala. El fort vent que bufava s’havia endut la partitura i les pagines estaven escampades pertot arreu. Les havia d’anar reunint d’una en una, i despres n’havia de comprovar el numero de pagina i posar-les en ordre. Mentre ho feia, el seu cos continuava canviant de forma, com si fos una ameba. La situacio se li havia escapat de les mans. A la fi apareixia la Fukaeri i li agafava la ma esquerra. Llavors en Tengo deixava de canviar de forma. El vent tambe s’aturava de sobte i deixava d’esbarriar les pagines de la partitura. Quina sort, pensava en Tengo, pero el temps de que disposava s’acabava llavors mateix. «S’ha acabat», li deia la Fukaeri en veu baixa. Amb una sola frase, es clar. El temps s’aturava per complet i s’acabava el mon. A poc a poc, la Terra deixava de girar i la llum i els sons desapareixien.
L’endema, quan es va despertar, el mon continuava existint sense novetat i tot ja estava en moviment, avancant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia india.
17
L’endema a la nit hi continuava havent, efectivament, dues llunes. La mes grossa era la de sempre. Tota ella era d’un color increiblement blanc, com si acabes de passar a traves d’una muntanya de cendres, pero, a banda d’aixo, era la lluna que des de sempre s’havia vist al cel, la lluna en la qual un dia caloros de l’estiu del 1969 es va fer un petit gran pas. I al seu costat hi havia una lluna petita de forma irregular i tonalitat verdosa, que acompanyava timidament la grossa, com si fos un nen nascut amb una malformacio.
L’Aomame va pensar que segur que el seu cap no acabava de rutllar. De lluna, des de sempre, n’hi havia hagut nomes una, i ara tambe n’hi havia d’haver una de sola. Si de sobte hi hagues dues llunes, aixo hauria d’influir de diverses maneres en la vida de la gent. Per exemple, el moviment de les marees hauria quedat totalment alterat, i se n’hauria parlat molt ampliament a tot arreu. Era impossible, que ella no se n’hagues adonat, que per alguna rao no n’hagues llegit cap article al diari.
Pero, ?devia ser aixi, realment? ?En podia estar segura al cent per cent?
L’Aomame va arrufar el front durant un moment. Al seu voltant continuaven passant coses estranyes. El mon seguia un curs propi en zones que ella no coneixia, com si juguessin a un joc en el qual tot es pogues moure, nomes, quan ella tenia els ulls tancats. En aquest cas, potser el fet que hi hagues dues llunes al cel no s’havia de considerar pas tan estrany. Potser la segona lluna havia aparegut a l’espai de sobte, sense que ella en fos conscient, com una mena de cosi llunya de la primera lluna que s’havia presentat i havia decidit quedar-se al seu camp gravitatori.
La policia havia renovat els uniformes i les armes, i a les muntanyes de Yamanashi hi havia hagut un enfrontament armat molt violent entre les forces policials i un grup extremista. I tot aixo s’havia produit sense que ella en sabes res. Tambe havia aparegut la noticia que els Estats Units i la Unio Sovietica col·laboraven per construir una base permanent a la superficie de la lluna. ?Hi devia haver alguna relacio entre aquests fets i l’aparicio de la segona lluna? Va intentar recordar si a les microformes dels diaris que havia llegit a la biblioteca hi havia algun article que tingues relacio amb l’aparicio d’una segona lluna, pero no en tenia cap de present.
Tant de bo ho pogues preguntar a algu. Pero no se li acudia a qui, ni de quina manera ho podia preguntar. ?Havia de demanar, per exemple: «Ei, em sembla que hi ha dues llunes al cel; ?que ho podries anar a mirar?»? Pero, ben pensat, era una peticio totalment absurda. Si era veritat que ara hi havia una lluna mes, seria molt estrany que ella no en sabes res, i si, en canvi, hi continues havent nomes l’unica lluna de sempre, de ben segur que la prendrien per boja.
L’Aomame es va arrepapar a la cadira d’alumini, va posar tots dos peus a la barana i va pensar deu maneres diferents de formular la pregunta. Tambe les va pronunciar en veu alta. Totes, pero, sonaven igual d’estupides. No hi havia res a fer: era la situacio mateixa, que era absurda, i per tant era evident que no podia pretendre fer-ne cap pregunta amb solta.
Va decidir que de moment deixaria de banda la questio de la segona lluna. Ja se la tornaria a mirar mes endavant, perque de moment, a la practica, no li causava cap inconvenient. I, a mes a mes, tambe podia ser que quan se n’adones ja hagues desaparegut.
L’endema a primera hora de la tarda va anar al club esportiu de Hiroo i va dirigir dues classes d’arts marcials i una sessio d’entrenament personal. Quan va passar pel taulell de recepcio va descobrir que hi tenia un missatge de la mestressa d’Azabu, cosa insolita. Hi havia escrit que fes el favor de trucar-li aixi que tingues un moment.
Com sempre, va ser en Tamaru qui li va agafar la trucada.
Li va demanar si li aniria be d’anar a la mansio l’endema, que la mestressa volia fer el programa de sempre i despres sopar una mica totes dues juntes.
L’Aomame va respondre que hi podia anar passades les quatre, i que soparia amb la mestressa amb molt de gust.
– Molt be -va dir en Tamaru-. Aixi, doncs, dema passades les quatre.
– Escolta, Tamaru: ?has mirat la lluna, ultimament? -li va preguntar l’Aomame.
