forma diferent. La mestressa en va donar un a la Tsubasa i un altre a l’Aomame, i es va posar el seu a la boca. L’Aomame tambe se’l va posar a la boca. Despres de veure-les a totes dues, la Tsubasa es va menjar el seu.
Totes tres van quedar callades un moment, menjant els bombons.
– ?Te’n recordes, de quan tu tenies deu anys? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.
– Me’n recordo molt be -va dir l’Aomame. A aquella edat va estrenyer la ma d’un nen i es va jurar que el continuaria estimant tota la vida. Al cap d’uns mesos va tenir la primera regla. En aquella epoca estaven canviant moltes coses, a l’interior de l’Aomame. Es va apartar de la religio i va decidir tallar el vincle amb els seus pares.
– Jo tambe me’n recordo molt be -va dir la mestressa-. Quan tenia deu anys vaig anar a Paris amb el meu pare i hi vaig viure durant un any. En aquella epoca el meu pare treballava al cos diplomatic. Viviem en un pis vell que hi havia a prop dels jardins de Luxemburg. Era al final de la Primera Guerra Mundial i l’estacio de tren era plena de soldats ferits. Hi havia soldats que encara eren nens, practicament, i altres que eren practicament vells. A totes les estacions de l’any, Paris es una ciutat que talla la respiracio, de tan bonica que es, pero a mi nomes me n’ha quedat la impressio de veure sang pertot arreu. La lluita al front havia estat molt acarnissada i els carrers eren plens de persones que havien perdut un brac, o una cama, o un ull, i que vagaven com fantasmes abandonats. Els ulls se t’omplien de les benes blanques que cobrien les ferides dels soldats i dels bracalets negres de dol de les dones. Es veien molts carros que transportaven tauts nous cap als cementiris. Cada vegada que passava un carro pel carrer, els vianants n’apartaven els ulls i callaven.
La mestressa va obrir les mans damunt la taula. La nena, despres de pensar-s’ho un moment, va alcar les mans que tenia sobre els genolls i les va posar damunt de les de la mestressa. La mestressa les hi va estrenyer; potser a ella tambe les hi estrenyien aixi, ben fort, el seu pare o la seva mare, quan era una nena i es trobaven algun carro ple de tauts nous apilats en alguna cantonada de Paris. I tambe la devien animar, dient-li que no havia de tenir por; que estigues tranquil·la, perque es trobava en un lloc segur i no s’havia de preocupar de res.
– Els homes produeixen desenes de milions d’espermatozous cada dia -va dir la mestressa a l’Aomame-. ?Ho sabies, aixo?
– No en sabia la xifra exacta -va dir l’Aomame.
– Jo tampoc no la se, es clar, la xifra exacta. Pero, igualment, es un gran nombre. I els expulsen tots d’una vegada. En canvi, el nombre d’ovuls que una dona pot fer madurar i alliberar es limitat. ?Saps quants son?
– No ho se, amb exactitud.
– No son mes que uns quatre-cents en tota la vida -va dir la mestressa-. No en fabriquen un de nou cada mes, sino que quan neixen ja els tenen tots emmagatzemats al cos. A partir de la primera regla cada mes en fan madurar un i el deixen anar. Dins d’aquesta nena tambe hi ha aquests ovuls guardats. Com que encara no ha tingut la regla, els deu tenir practicament tots, ben guardats en un calaix. No cal dir que l’objectiu d’aquests ovuls es rebre els espermatozous per ser fecundats.
L’Aomame va fer que si amb el cap.
– Sembla que gran part de la diferencia entre la mentalitat dels homes i la de les dones sorgeix d’aquesta diferencia entre els aparells reproductors. Dient-ho d’una manera simple, en termes psicologics, nosaltres, les dones, vivim sobretot amb la prioritat de protegir aquest nombre limitat d’ovuls. Tant tu, com jo, com aquesta nena. -Aqui, els llavis de la mestressa van esbossar un somriure apagat.- Tot i que, en el meu cas, hauria de dir «vivia», en passat.
L’Aomame va calcular rapidament, dins del cap, que ella, fins aleshores, ja en devia haver expulsat uns dos- cents. A dins, li’n devien quedar mes o menys la meitat, potser amb la targeta de «reservat» enganxada.
– Tanmateix, els ovuls d’aquesta nena no seran fecundats -va dir la mestressa-. La setmana passada la va examinar un metge conegut meu. Te l’uter esquincat.
L’Aomame va contreure la cara i va mirar la mestressa. Despres va desviar una mica el cap i va mirar la nena. No li sortien les paraules.
– ?Esquincat?
– Aixo mateix: esquincat -va dir la mestressa-. Encara que l’operessin, no l’hi podrien arreglar.
– Pero, ?qui li ha fet una cosa com aquesta?
– Encara no ho sabem, exactament.
– La gent petita -va dir la nena.
18
Despres de la roda de premsa en Komatsu va trucar a en Tengo i li va dir que no havien tingut cap entrebanc i tot havia anat com una seda.
– Ha estat increible -va dir en Komatsu amb un to emocionat gens habitual en ell-. No m’ho pensava, que se’n pogues sortir tan be. Les respostes que ha donat eren molt intel·ligents, i ha fet molt bona impressio a tothom.
En Tengo no es va sorprendre gens de sentir el que li deia en Komatsu. Tot i que no tenia cap rao especialment bona per estar tranquil, no havia estat gaire preocupat per la roda de premsa. Preveia que la Fukaeri se’n sortiria prou be, tota sola. Tanmateix, l’expressio «fer molt bona impressio» no li acabava d’encaixar, amb la Fukaeri.
– No se’ns ha vist el llauto, ?oi? -va preguntar en Tengo, per si de cas.
– No. Ha anat tan de pressa com ha pogut i ha trampejat molt be les preguntes incomodes. I, a mes a mes, la veritat es que no li han fet gaires preguntes compromeses. Com que al davant hi tenien una noia espectacular de disset anys, cap periodista no ha volgut fer el paper de dolent, tot i que, es clar, cal dir que es «de moment», aixo. No se com anira, mes endavant. En aquest mon, el vent pot canviar de direccio en qualsevol moment.
En Tengo es va imaginar en Komatsu serios, dret dalt d’un penya-segat, llepant-se el dit i comprovant la direccio d’on bufava el vent.
– Sigui com sigui: si ens n’hem sortit tan be, d’aixo, tambe es perque vas preparar molt be la Fukaeri. Te n’estic molt agrait. La informacio sobre el premi i els articles sobre la roda de premsa suposo que sortiran als diaris de dema al vespre.
– ?Com anava vestida, la Fukaeri?
– ?Com anava vestida? Doncs, amb roba molt normal. Un jersei prim que li anava a la mida i uns texans.
– ?Un jersei que li marcava els pits?
– Si, es veritat, ara que ho dius. Se li marcaven forca, els pits. Se li veien molt bonics; semblaven nous de trinca, i calentets -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: se’n parlara molt, d’aquesta noia, com a jove escriptora prodigi. Es molt bonica, i, encara que parli d’una manera una mica estrambotica, es nota que es molt intel·ligent. Sobretot, fa l’efecte de no ser una persona normal i corrent. Jo he vist molts debuts literaris, fins ara, pero aquesta noia es especial. I si jo dic que es especial, es que es especial de debo. D’aqui a una setmana sera a les llibreries la revista amb la primera part de Crisalide d’aire, i m’hi jugo el que vulguis, la ma esquerra i la cama dreta, si cal, que s’esgotara en tres dies.
En Tengo va agrair a en Komatsu que li hagues trucat expressament per informar-lo i va penjar. Es va sentir alleujat: el mes important era que, de moment, ja havien superat la primera prova, tot i que no hauria sabut dir quantes mes els n’esperaven.
Els articles sobre la roda de premsa van sortir als diaris del vespre de l’endema. En tornar de treballar a l’academia en Tengo en va comprar quatre al quiosc de l’estacio i els va comparar en arribar a casa. Tots deien mes o menys el mateix. No hi havia cap article gaire llarg, pero el tractament que feien de la informacio relativa al lliurament del premi per a nous autors de la revista era forca insolit: gairebe tots la liquidaven en les cinc primeres linies. Tal com havia previst en Tengo, els mitjans havien corregut a anunciar que la guanyadora del premi era una noia de disset anys. Tambe deien que els quatre membres del jurat havien coincidit a l’hora d’escollir guanyadora l’obra Crisalide d’aire. No hi havia hagut cap mena de discussio, i la deliberacio s’havia acabat al cap
