proposta que em va fer en Komatsu, al principi.

– Ja ho veig.

– Pero despres la historia ha anat canviant a poc a poc, quan ja hi estava ficat -va dir en Tengo-. Aixo, ?no deu pas haver passat perque voste ha introduit canvis al projecte inicial d’en Komatsu?

– No, jo no tinc intencio d’introduir-hi cap canvi. En Komatsu te els seus objectius i jo tinc els meus. I ara tots dos objectius avancen en la mateixa direccio.

– O sigui que es com si els seus objectius compartissin un vehicle per arribar al mateix lloc, i que per aixo el pla tira endavant.

– Potser es podria dir aixi.

– Dues persones que van a llocs diferents pugen al mateix cotxe i van avancant. Fins a un punt determinat han de seguir el mateix cami, pero quan hi arribin, no se sap, que pot passar.

– Es nota, que ets escriptor, perque t’expresses molt be.

En Tengo va sospirar.

– Jo no diria que la perspectiva sigui gaire optimista. Pero, sigui com sigui, arribara un moment que no podrem fer marxa enrere.

– I encara que puguem fer marxa enrere, segurament sera molt dificil tornar al punt de sortida -va dir el Professor.

La conversa es va acabar aqui; a en Tengo no se li va acudir res mes per dir.

El professor Ebisuno va marxar abans, tot dient que havia quedat amb algu a prop d’alli. La Fukaeri es va quedar, i ella i en Tengo es van estar una estona l’un davant de l’altra sense dir res.

– ?No tens gana? -va preguntar en Tengo.

– No especialment -va dir la Fukaeri.

La cafeteria es va omplir de gent, i en van sortir sense que cap de tots dos ho hagues de proposar. Despres van passejar una mica pels carrers de Shinjuku, sense anar enlloc en concret. Ja eren gairebe les sis i havia molta gent que caminava de pressa cap a l’estacio, pero al cel encara hi havia llum. El sol de principi d’estiu embolcallava la ciutat. Sortint de la cafeteria, que es trobava en un local subterrani, es tenia l’estranya sensacio que la llum que hi havia al carrer era artificial.

– ?Vas a algun lloc, ara? -va preguntar en Tengo.

– No he d’anar enlloc -va dir la Fukaeri.

– ?Vols que t’acompanyi a casa? -li va proposar en Tengo-. Vull dir al pis de Shinanomachi. Avui et quedes a dormir alla, ?no?

– No hi anire, alla -va dir la Fukaeri.

– ?Per que, no?

Ella no va respondre.

– ?Perque et sembla que avui es millor que no hi vagis? -va preguntar, temptativament, en Tengo.

La Fukaeri va assentir sense dir res.

En Tengo va tenir ganes de preguntar-li per que li semblava que era millor que no hi anes, pero va pensar que tampoc no li respondria, i ho va deixar correr.

– Doncs, ?te’n vas a casa del Professor?

– Futamatao es massa lluny.

– ?Tens algun altre lloc, per anar?

– Em quedare a casa teva -va dir la Fukaeri.

– No ho se, si t’hi hauries de quedar -va dir en Tengo, escollint les paraules amb molt de compte-. El meu apartament es petit, i jo visc sol, i segur que el professor Ebisuno no deixaria que t’hi quedessis.

– Al Professor no li fa res -va dir la Fukaeri. Despres va fer el gest d’arronsar les espatlles.- A mi tampoc no em fa res.

– Pero potser a mi si, que em fa res -va dir en Tengo.

– Per que.

– Doncs perque… -va comencar a dir, pero no li va sortir res mes. No va aconseguir recordar que era, el que havia volgut dir. De vegades li passava, quan parlava amb la Fukaeri: de sobte, s’oblidava de que estaven parlant, com si d’un plegat un cop de vent se li hagues endut els fulls de la partitura a mig concert.

La Fukaeri va allargar la ma dreta i va agafar suaument l’esquerra d’en Tengo com si volgues consolar- lo.

– Tu no ho entens -va dir la noia.

– ?Que es, el que no entenc?

– Nosaltres dos som una sola persona.

– ?Una sola persona? -es va sorprendre en Tengo.

– Vam escriure el llibre junts.

En Tengo va sentir la forca dels dits de la Fukaeri al palmell de la ma. No l’hi agafava amb forca, pero si amb una fermesa constant.

– Es veritat. Vam escriure Crisalide d’aire tots dos junts. I segurament tambe estarem junts, quan se’ns mengi el tigre.

– No sortira cap tigre -va dir la Fukaeri amb un to insolitament serios.

– Que be -va dir en Tengo, pero no es que el fes gaire content, sentir aixo. Potser no en sortiria cap, de tigre, pero tampoc no sabien que sortiria, en lloc seu.

Es van quedar drets davant de les maquines dels bitllets de l’estacio de Shinjuku. La Fukaeri mirava en Tengo a la cara, agafant-li encara la ma. Al seu voltant la gent caminava de pressa, avancant com les aigues d’un riu.

– Molt be, doncs. Si et vols quedar a dormir a casa, t’hi pots quedar -es va rendir en Tengo-. Jo puc dormir al sofa.

– Gracies -va dir la Fukaeri.

En Tengo va pensar que aquella era la primera vegada que li havia sentit donar les gracies per res. O no, potser no era la primera vegada. Tanmateix, no va aconseguir recordar quan l’hi havia sentit, abans.