Tambe era forca estrany que en Komatsu es disculpes.
– No passa res, en aquestes circumstancies -va dir en Tengo.
– Si pogues, no t’hi hauria embolicat, en tots aquests problemes practics; la teva feina era reescriure la novel·la, i ja la vas fer molt be. Pero les coses no sempre van com voldries, i, tal com et vaig dir, som a la mateixa barca, baixant pels rapids d’un riu.
– Directes al paradis -va afegir en Tengo mecanicament.
– Exactament.
– Pero, escolta, Komatsu: si la desaparicio de la Fukaeri sortis a les noticies, ?no es vendria encara mes, Crisalide d’aire?
– Ja es ven prou -va dir en Komatsu, amb veu derrotada-. Ja no ens cal mes publicitat. Un escandol nomes ens portaria complicacions. Ara, del que ens hem de preocupar, es d’aterrar sense prendre mal.
– Aterrar sense prendre mal -va repetir en Tengo.
En Komatsu va fer un soroll com si s’hagues ennuegat amb alguna cosa imaginaria. Despres va tossir fluixet, una sola vegada.
– D’aixo ja en parlarem amb calma algun altre dia, menjant alguna cosa, quan hagim arreglat aquest daltabaix. Bona nit, Tengo. Que dormis be.
En Komatsu va penjar el telefon despres de dir aixo, pero en Tengo no va poder dormir, com si li hagues llancat una malediccio. Tenia son, pero no aconseguia adormir-se.
«Que dormis be», va pensar en Tengo. Va decidir seure a la taula de la cuina i mirar d’escriure alguna cosa, pero no se li acudia res. Va treure una ampolla de whisky de l’armari, se’n va posar una mica en un got i se’l va beure sol, a petits glops.
Potser la Fukaeri havia funcionat com a esquer i els de Sakigake l’havien segrestada. A en Tengo li semblava que aquella possibilitat no era pas petita. Potser tenien vigilat el pis de Shinanomachi i quan va apareixer la Fukaeri la van obligar a pujar a un cotxe entre uns quants i se la van endur; si ho feien de pressa i triaven be el moment, no era pas impossible. Potser quan havia dit que era millor que no tornes al pis de Shinanomachi, la Fukaeri pressentia alguna cosa.
Havia dit a en Tengo que la gent petita i la crisalide d’aire existien de debo. Havia descobert la gent petita quan vivia a la comuna de Sakigake, i havia estat castigada per haver deixat morir, en un descuit, la cabra cega. Cada nit havia fet la crisalide d’aire amb ells, i, en consequencia, havia experimentat una transformacio molt important. Despres, havia donat forma d’historia a aquella experiencia, i en Tengo havia donat forma de novel·la a aquella historia. O, dit d’una altra manera: l’havia convertida en un «producte». I aquell producte, fent servir l’expressio d’en Komatsu, els el prenien de les mans. Potser aixo no els convenia, als de Sakigake; potser la gent petita i la crisalide d’aire, per a ells, eren secrets molt importants que no volien que se sabessin, i havien segrestat la Fukaeri per fer-la callar i evitar que continues filtrant informacio. Encara que la seva desaparicio podria haver cridat l’atencio del public cap a ells, havien hagut d’arriscar-se a fer servir la forca.
Tanmateix, aixo no passava de ser, evidentment, una hipotesi d’en Tengo. No tenia cap pista que la confirmes, i no la podia demostrar de cap manera. ?Qui li faria cas, si anes explicant que la gent petita i la crisalide d’aire existien de debo? En primer lloc, ni en Tengo mateix no sabia que volia dir, exactament, allo que «existien».
Potser el que havia passat era que la Fukaeri s’havia cansat de l’esvalot que havia generat l’exit de vendes de Crisalide d’aire i s’havia amagat en algun lloc per estar sola. Evidentment, aixo tambe era una possibilitat. Era gairebe impossible, preveure el seu comportament. Pero, si fos aixi, la Fukaeri hauria deixat algun missatge perque el professor Ebisuno i la seva filla Azami no es preocupessin: no hauria tingut cap motiu per no fer- ho.
Tanmateix, si realment la Fukaeri havia estat segrestada per l’organitzacio religiosa, a en Tengo no li costava gens d’imaginar-se la perillosa situacio en que es trobava. Podia ser que ja no en tinguessin cap mes noticia, tal com havia passat amb els seus pares a partir d’un moment determinat. Encara que la relacio entre la Fukaeri i Sakigake es fes publica -cosa que no trigaria gaire a passar- i els mitjans de comunicacio n’anessin plens, si la policia digues que no hi havia cap prova material que la noia hagues estat segrestada, tot aquell soroll no serviria per a res, i ella quedaria reclosa en algun raco de les instal·lacions del grup, dins l’alta tanca que les envoltava, o alguna cosa encara mes terrible. ?Devia haver tingut en compte la pitjor possibilitat de totes, el professor Ebisuno, quan va pensar el seu pla?
En Tengo tenia ganes de trucar al professor Ebisuno i parlar de totes aquestes coses, pero ja passava de la mitjanit. L’unic que podia fer era esperar-se fins al dia seguent.
L’endema al mati, en Tengo va trucar al numero de telefon que el professor Ebisuno li havia donat de casa seva, pero no hi va poder parlar. Li va sortir una missatge gravat que repetia que «aquest telefon no existeix; sisplau, comproveu-ne el numero i torneu a marcar». Hi va trucar unes quantes vegades, pero el resultat sempre va ser el mateix. Potser despres del debut literari de la Fukaeri els periodistes els havien aclaparat amb trucades i havien canviat el numero.
No hi va haver cap novetat durant una setmana. Crisalide d’aire es continuava venent molt be i ocupava el primer lloc de les llistes de vendes nacionals. Durant aquell temps, en Tengo no va parlar amb ningu. Va trucar a l’editorial d’en Komatsu diverses vegades, pero sempre era fora -aixo no era gens estrany-. Va deixar dit que en Komatsu li truques, pero no en va rebre cap trucada -aixo tampoc no era gens estrany-. Cada dia mirava els diaris sens falta, pero no va veure cap noticia que digues que s’havia denunciat la desaparicio de la Fukaeri. Potser, al final, el professor Ebisuno no l’havia denunciada, o potser l’havia denunciada pero la policia havia preferit no fer- ho public per poder mantenir la investigacio en secret. O be no li havien fet cas, pensant que es tractava del tipic cas d’una adolescent que havia fugit de casa.
En Tengo va continuar fent la vida de sempre: anava a fer classes de matematiques a l’academia tres cops per setmana, s’asseia davant la taula per escriure novel·les la resta dels dies i rebia la seva amiga a l’apartament els divendres per mantenir-hi intenses relacions sexuals a primera hora de la tarda. Tanmateix, fes el que fes, no aconseguia concentrar-se en res concret. Passava els dies intranquil, preocupat, com si hagues menjat, per error, alguna cosa que no se li posava be i no l’aconseguis digerir. Tambe va anar perdent la gana. Es despertava durant la nit, a unes hores absurdes, i no podia tornar a agafar el son. Mentre estava despert pensava en la Fukaeri: on devia ser, que devia fer, amb qui devia estar, que li devia estar passant… S’imaginava totes les situacions en que es podia trobar, i totes les escenes que es representava estaven, amb petites diferencies, plenes de pessimisme. I en totes la Fukaeri apareixia sempre amb el jersei prim d’estiu que li feia ressaltar la forma dels pits. Aquella imatge provocava una intensa agitacio en ell, fins al punt que li costava respirar.
El dia que va rebre noticies de la Fukaeri va ser el dijous de la sisena setmana que Crisalide d’aire estava instal·lada a les llistes de llibres mes venuts.
23
L’Aomame i l’Ayumi formaven una parella que es podia qualificar de perfecta a l’hora de passar nits en bona companyia pero, alhora, forca plenes d’erotisme. L’Ayumi era menuda, alegre, desimbolta, bona conversadora i, si s’ho proposava, capac d’afrontar-ho practicament tot amb una actitud positiva. Tambe tenia un sentit de l’humor molt saludable. En comparacio, l’Aomame era prima i fibrada, i mes aviat esquerpa i poc expressiva. Quan coneixia un home, no era capac de dir la mena de coses agradables que haurien estat apropiades. No parlava gaire, pero quan ho feia les seves paraules tenien un to cinic i agressiu. Al fons dels ulls li brillava una lleu espurna de censura. Tanmateix, quan volia, era capac de projectar una aura d’elegancia i tranquil·litat que atreia els homes de manera natural, tal com alguns perfums produeixen un estimul sexual en determinats animals o insectes per atreure’ls quan conve. No era una cosa que es pogues aconseguir amb voluntat o esforc; segurament, era una habilitat innata. O no: potser, per algun motiu, havia adquirit l’habilitat d’emanar aquest perfum en algun moment de la vida. Fos com fos, pero, aquesta aura no solament estimulava els homes, sino