brillant sera la gloria que aconseguiran.
Aquella nena anava amb la seva mare evangelitzant per les cases. La mare portava una bossa de roba plena d’exemplars d’Abans del diluvi en una ma i, normalment, un para-sol a l’altra. Uns passos enrere la seguia la nena, com sempre amb els llavis tancats formant una linia recta i la cara inexpressiva. En Tengo s’havia creuat amb ella un munt de vegades, quan voltava amb el seu pare fent la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK. En Tengo reconeixia la presencia de la nena, i ella reconeixia la d’en Tengo. Cada vegada apareixia una lluissor furtiva als ulls de la nena. Pero, evidentment, no es deien res; ni tan sols se saludaven. El pare d’en Tengo estava massa enfeinat mirant de millorar el seu rendiment laboral, i la mare d’ella estava massa enfeinada voltant per explicar la fi del mon que havia d’arribar. Els dos nens tan sols es miraven un instant, quan es creuaven els diumenges mentre caminaven apressadament darrere dels seus pares.
Tota la classe sabia que ella era membre dels Testimonis de Jehova. Per «motius religiosos», ella no participava en les activitats relacionades amb el Nadal, ni anava a les excursions o les visites que es feien a santuaris xintoistes o temples budistes. Tampoc no participava a les diades esportives ni cantava l’himne de l’escola ni l’himne nacional. Aquella actitud, que no es podia considerar sino exagerada, va fer que quedes forca aillada a la classe. A mes a mes, abans de menjar-se el dinar de l’escola havia de recitar una pregaria especial, i calia que la digues amb veu forca alta, de manera que tothom la sentis perfectament. Com es natural, els altres nens se sentien molestos, amb aquella pregaria, i ella, de ben segur, tampoc no devia tenir gens de ganes de fer allo davant de tothom. Pero li havien inculcat que abans dels apats havia de recitar aquella pregaria, i no podia deixar de fer-ho encara que cap altre testimoni de Jehova no la veies, perque Jehova, des de dalt del cel, ho veu tot, i no se li escapa res.
Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptacio, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.
La memoria es molt curiosa. Tot i haver-la sentit feia vint anys, era capac de recordar aquesta oracio d’una tirada. Vingui a nosaltres el Vostre Regne. Quan anava a primaria, en Tengo, cada vegada que sentia aquesta oracio, es preguntava com devia ser, aquell regne, i si hi devia haver NHK. Segur que no. I si no hi havia NHK, segur que tampoc no se’n cobrava l’impost, es clar. Per tant, potser el millor seria que aquell regne vingues tan aviat com fos possible.
En Tengo no havia parlat mai amb la nena, perque tot i ser a la mateixa classe no n’havia tingut l’ocasio. Ella sempre estava sola, allunyada dels altres, i, si no calia, no deia res a ningu. La situacio no convidava a anar-hi a parlar expressament. Pero, en el fons, en Tengo li tenia simpatia. Compartien el fet de ser diferents dels altres, perque els dies de festa havien d’anar amb els seus pares tocant el timbre casa per casa. Encara que la tasca evangelitzadora i la de cobrament d’impostos fossin diferents, en Tengo sabia perfectament fins a quin punt feia mal, a un nen, que l’obliguessin a dur-la a terme. Els diumenges, els nens havien de jugar amb els altres nens fins a tenir-ne prou, i no pas amenacar la gent perque pagues un impost o anunciar una fi del mon terrorifica. Aixo, en tot cas, ho havien de fer els grans, si es que n’hi havia cap necessitat.
En Tengo solament havia donat la ma a aquella nena una sola vegada, amb motiu d’un petit incident. Va ser quan feien quart, a la tardor. Un dia, durant un experiment de quimica, un company de classe que seia a la mateixa taula que ella li va deixar anar paraules molt dures perque havia comes un error amb el procediment, en Tengo no recordava exactament quin. Llavors el nen se’n va comencar a riure perque anava per les cases a evangelitzar, repartint llibrets plens de bestieses. I li va dir «Jehova». Va ser un incident molt curios, perque mes que atacar-la o burlar-se d’ella, tots feien com si no existis, com si se l’haguessin treta del cap. Pero com que l’experiment de fisica s’havia de fer en grup no la podien excloure, i les paraules que li van amollar estaven plenes de veri. En Tengo era al grup de la taula del costat, pero no va ser capac de fer veure que no havia sentit res. No sabia per que, pero no podia deixar que la cosa quedes aixi.
Va anar a l’altra taula i va dir a la nena que vingues amb el seu grup. Ho va fer sense pensar-hi gaire, sense dubtar, gairebe com si fos un acte reflex. Despres li va explicar amablement com s’havia de fer l’experiment. La nena va escoltar amb molta atencio el que li deia en Tengo, ho va entendre i no va tornar a fer el mateix error. Despres d’estar dos cursos a la mateixa classe, aquella era la primera vegada que en Tengo li dirigia la paraula, i tambe va ser l’ultima. Ell treia bones notes, era gran i fort, i tothom s’hi fixava. Per aixo no hi va haver ningu que se’n rigues per haver-la protegit -o, almenys, ningu que ho fes davant seu-. Tanmateix, com que havia ajudat la «Jehova», va semblar que, sense que ningu en digues res, la seva reputacio a la classe havia baixat una mica de categoria, com si es pensessin que per haver-se relacionat amb la nena, ella li hagues encomanat part de la seva bruticia.
Tanmateix, en Tengo ni tan sols se’n va adonar, perque ell sabia perfectament que aquella nena era completament normal. Si els seus pares no haguessin estat testimonis de Jehova, ella hauria estat educada com qualsevol altra nena i tots l’haurien acceptada. Segur que tambe hauria tingut bons amics. Pero pel sol fet que els seus pares eren testimonis de Jehova, a l’escola la tractaven com si fos invisible. Ningu no feia l’intent de parlar amb ella, ni tan sols de mirar-la. En Tengo trobava que allo era molt injust.
Ell i la nena no van tornar a parlar, perque no en tenien necessitat, ni tampoc no en van tenir l’ocasio. Pero, si alguna vegada es trobaven les seves mirades, ella es posava una mica nerviosa, i s’envermellia: en Tengo ho notava. O potser era que l’havia molestada, que en Tengo l’anes a ajudar quan feien l’experiment de quimica; potser estava enfadada perque s’hauria estimat mes que ell no hagues fet res i l’hagues deixada estar. En Tengo no ho acabava de tenir clar, aixo; encara era un nen, i no sabia deduir els matisos dels sentiments dels altres a partir de la seva expressio.
I un dia aquella nena li va agafar la ma a en Tengo. Va ser una tarda de principi de desembre que feia un temps molt clar. Per la finestra es veia un cel molt alt i un nuvol blanc i recte. Despres de netejar l’aula, un cop acabades les classes, en Tengo i ella es van quedar tots dos sols. No hi havia ningu mes. La nena, com si hagues pres una decisio, va caminar rapidament a traves de l’aula, va arribar fins on era en Tengo i es va quedar dreta al seu costat. I llavors, sense dubtar, li va agafar la ma i el va mirar fixament a la cara des de baix -en Tengo era deu centimetres mes alt-. Ell, sorpres, tambe la va mirar a la cara. Els seus ulls es van trobar. En Tengo va ser capac de descobrir en les seves pupil·les una profunditat transparent que no havia vist fins aleshores. La nena es va estar molta estona agafant-li la ma, sense dir res. Molt fort, sense afluixar ni un moment. Despres l’hi va deixar anar de sobte i va sortir de la classe mig corrent, fent voleiar els baixos de la faldilla.
En Tengo, que s’havia quedat sense paraules, es va estar una estona alla plantat, sense entendre res de res. El primer que va pensar es que havia estat de sort que ningu no els havia vist; no era capac ni d’imaginar-se el rebombori que hi hauria hagut, en aquell cas. Va mirar al voltant i va quedar alleujat, i, despres, profundament perplex.
Potser la mare i la filla que havien segut de cara a ell des de Mikata fins a Ogikubo tambe eren testimonis de Jehova. Potser anaven a evangelitzar, com cada diumenge. Aquella bossa de roba tan plena be ho podia estar d’exemplars d’Abans del diluvi. El para-sol que portava la mare i la lluissor que havia travessat els ulls de la filla havien recordat a en Tengo la nena silenciosa que havia estat companya seva de classe.
O no, potser aquelles dues del tren no eren testimonis de Jehova, sino tan sols una mare i una filla totalment normals i corrents que anaven a alguna mena de llico. Potser a dins de la bossa de roba hi havia partitures de piano, o un joc de materials de cal·ligrafia, o alguna cosa per l’estil. «Segur que estic massa susceptible», va pensar en Tengo, que va tancar els ulls i va sospirar lentament. El temps passava d’una manera estranya, els diumenges, i les imatges es distorsionaven d’una manera sorprenent.
En arribar a casa, es va preparar un sopar senzill i se’l va menjar. Es va adonar que no havia dinat. Va pensar que despres de sopar trucaria a en Komatsu: estava segur que voldria saber el resultat de la reunio. Pero com que era diumenge no devia ser a l’editorial, i en Tengo no sabia el numero de telefon de casa seva. Be, tant era: si tenia ganes de saber com havia anat, ja li trucaria ell.
Quan el rellotge marcava les deu passades i ja estava pensant que era hora de ficar-se al llit va sonar el telefon. Va pensar que seria en Komatsu, pero quan va agafar l’auricular va sentir la veu de la seva amiga casada.
– Escolta, no tindre gaire temps, pero, ?puc venir una estona a casa teva, dema passat a la tarda? -li va preguntar.
De fons se sentia, fluixa, musica de piano. Semblava que el marit encara no havia tornat a casa. En Tengo hi va estar d’acord. Si ella venia, hauria d’interrompre momentaniament el treball de reescriptura de Crisalide d’aire,
