– ?Podries portar una mica de te, Eri, sisplau? -va dir.

La noia es va aixecar i va sortir de la sala de visita. La porta es va tancar sense soroll. El Professor va esperar sense dir res que en Tengo, assegut al sofa, respires normalment i acabes de tornar en si. Es va treure les ulleres de pasta negra, en va netejar els vidres amb un mocador que no semblava gaire net, i se les va tornar a posar. Alguna cosa negra i petita va passar rabent pel cel davant de la finestra. Potser era un ocell, o potser l’anima d’algu que volava fins a la fi del mon.

– Em sap greu -va dir en Tengo-. Ja estic be. No passa res. Continui, sisplau.

El Professor va assentir i va continuar parlant.

– La desaparicio de la faccio de la comuna Akebono despres del violent enfrontament armat es va produir l’any 1981, fa tres anys. Aquest incident va tenir lloc quatre anys despres que l’Eri vingues a viure aqui. Pero, de fet, el problema d’Akebono no te relacio amb el que comentem aqui.

»Quan va venir a viure amb nosaltres, l’Eri tenia deu anys. L’Eri que es va presentar a la porta sense avisar era totalment diferent de la que jo havia conegut fins llavors. Sempre havia estat una nena callada que no parlava amb la gent que no coneixia, pero amb mi havia estat molt afectuosa des de petita i em parlava molt. Quan va venir, pero, havia deixat de parlar amb tothom, com si n’hagues perdut la capacitat. Quan hi parlaves, per respondre’t nomes podia fer que si o que no amb el cap.

El Professor parlava mes de pressa i amb una veu forca mes clara. En Tengo es va adonar que volia aprofitar que la Fukaeri no hi era per continuar amb la historia.

– Em sembla que li devia costar forca, arribar fins aqui dalt. Per molt que tingues diners i la meva adreca escrita en un paper, havia viscut sempre en un ambient molt isolat, i a mes a mes no parlava, de fet. Pero, tot i aixi, va anar agafant tots els mitjans de transport amb el paper a la ma i al final va arribar a la porta de casa.

»Es notava a primera vista que li havia passat alguna cosa dolenta. La van cuidar entre la senyora que ajudava a casa i l’Azami. Uns dies despres, quan l’Eri va comencar a donar signes d’estar una mica mes calmada, vaig trucar a Sakigake i vaig demanar per parlar amb en Fukada, pero em van dir que les circumstancies no permetien que s’hi poses. Vaig preguntar quines eren aquestes circumstancies, pero no em van respondre. Despres vaig dir que volia parlar amb la seva dona. Em van dir que ella tampoc no s’hi podia posar. Al final no vaig poder parlar amb cap dels dos.

– ?Els va dir, llavors, que havia acollit l’Eri a casa seva?

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, em va semblar que mentre no ho pogues dir directament a en Fukada era millor no comentar-ho. Evidentment, despres vaig intentar posar-me en contacte amb ell un munt de vegades, de totes les maneres possibles, pero no ho vaig aconseguir mai.

En Tengo va arrufar les celles.

– ?O sigui que durant aquests set anys no ha pogut parlar amb els seus pares ni una sola vegada?

El Professor va fer que si.

– En set anys no hi he tingut cap contacte.

– ?I durant set anys els pares de l’Eri no han intentat saber on era la seva filla?

– Si, hi he pensat molt, en aixo, i no te cap mena de sentit. Els pares de l’Eri se l’estimaven moltissim, i per a ells la seva filla era el mes important. Si l’haguessin hagut de confiar a algu, nomes me la podrien haver enviat a mi. Tots dos havien tallat la relacio amb les seves families, i l’Eri va creixer sense coneixer els seus avis. Si l’Eri havia d’anar a viure amb algu, havia de ser amb mi, i ells li havien dit que si passava alguna cosa havia de venir a casa meva. Pero, d’ells dos, no em va arribar ni una sola paraula. Es inconcebible.

– Ha dit que Sakigake era una comuna oberta, ?oi? -va preguntar en Tengo.

– Exactament. Des que va ser fundada, Sakigake havia funcionat sempre com una comuna oberta. Pero des d’una mica abans que l’Eri se n’escapes havia comencat a mostrar una tendencia a restringir el contacte amb l’exterior. El primer que m’ho va fer notar va ser que la comunicacio amb en Fukada es va anar fent cada cop mes dificil. En Fukada sempre havia estat un bon corresponsal, i m’enviava cartes molt llargues en que em parlava de coses que havien passat a la comuna, o del que pensava, o el que fos. Va arribar un moment que aixo es va acabar. Si jo li enviava una carta, no em responia; si li trucava, no aconseguia que li passessin la trucada; encara que aconseguis que s’hi poses, la conversa era molt breu i limitada, i en Fukada parlava sense gens de ganes, com si sabes que algu ens estava escoltant.

El Professor va ajuntar les mans sobre els genolls.

– Vaig anar a Sakigake forca vegades, perque havia de parlar amb en Fukada sobre l’Eri i nomes hi podia parlar en persona, si ni les cartes ni les trucades de telefon no servien de res. Pero no em van deixar entrar a les instal·lacions. A l’entrada em feien fora amb males maneres, i per molt que intentes d’enraonar-hi, no em feien cas. Un dia les instal·lacions de Sakigake van apareixer envoltades d’una tanca alta i a tots els de fora ens feien marxar de l’entrada.

»Des de fora no hi havia manera de saber que hi passava, a dins. El secretisme d’Akebono, que era la faccio violenta, s’enten: el seu objectiu era fer la revolucio amb l’us de les armes i tenien coses a amagar. Pero a Sakigake nomes explotaven pacificament una granja d’agricultura ecologica i sempre, des del comencament, havien tingut una actitud amistosa envers el mon exterior. Per aixo els apreciaven, la gent de la zona. Pero ara, aquella comuna semblava una fortalesa. L’actitud i la cara de la gent de dins havien canviat com de la nit al dia. Els veins estaven tan perplexos com jo, davant del canvi que s’havia produit a Sakigake. Em moria de preocupacio, pensant que a en Fukada i a la seva dona els pogues haver passat alguna cosa greu. Pero en aquell moment jo no hi podia fer res, a part de cuidar i educar l’Eri tan be com pogues. I aixi van passar set anys, sense que n’aconseguis ni la mes minima informacio.

– ?No sap ni tan sols si en Fukada es viu? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No. No en tinc cap pista. Intento no pensar el pitjor, pero no es normal que en Fukada no hagi dit absolutament res durant set anys. L’unic que puc pensar es que els ha hagut de passar alguna cosa. -Aqui va abaixar la veu.- Potser els retenen a la forca. O potser ha passat alguna cosa encara mes terrible.

– ?Encara mes terrible?

– Vull dir que no podem descartar la pitjor possibilitat. Sakigake ja no es el col·lectiu pacific, dedicat a l’agricultura, d’abans.

– ?Vol dir que aquesta organitzacio s’ha comencat a encaminar cap a una direccio perillosa?

– Jo ho penso. Segons la gent de la zona, el nombre de persones que entren i surten de Sakigake es molt mes gran que abans. N’entren i en surten cotxes sovint, molts amb matricula de Toquio. I tambe s’hi veuen forca cotxes grossos de luxe, que no son gaire frequents, al camp. Tambe es veu que el nombre de persones que integren la comuna ha augmentat drasticament, aixi com el d’edificis i instal·lacions i el que contenen. S’han dedicat molt activament a comprar els terrenys del voltant a baix preu: tambe tractors, excavadores i mescladores de ciment. Continuen amb la feina agricola, com abans, i sembla que aixo ha de ser una font important d’ingressos: la marca de verdures Sakigake es cada vegada mes coneguda, i ara fins i tot n’envien a restaurants que es promocionen amb els productes frescos. Tambe tenen contractes amb supermercats de luxe. Se suposa que els beneficis han augmentat d’acord amb aquestes activitats. Pero sembla que, a mes de l’agricultura, desenvolupen alguna altra activitat. Per molt be que els vagi, no es possible que amb l’agricultura es pugui financar una expansio d’aquestes proporcions. I la impressio que tenen els veins es que, sigui el que sigui que fan a dins de Sakigake, no deu ser pas una cosa facil de donar a coneixer al public, si l’han de mantenir tan en secret.

– ?Vol dir que han tornat a l’activitat politica? -va preguntar en Tengo.

– No deu ser activitat politica -va respondre immediatament el Professor-. Sakigake funcionava seguint una linia diferent de la politica. Precisament per aixo va arribar un moment que es van haver de separar d’Akebono.

– Pero despres va passar alguna cosa a dins de Sakigake i l’Eri en va haver de fugir.

– Va passar alguna cosa -va dir el Professor-. Un fet prou significatiu perque hagues d’abandonar els seus pares i fugir tota sola. Pero l’Eri no feia cap intent de dir-ne absolutament res, de tot aixo.

– ?Vol dir que no en podia parlar perque va tenir un xoc, o perque va patir un mal psicologic massa greu?

– No, no semblava que l’Eri no pogues parlar-ne perque hagues tingut un xoc, o perque tingues por d’alguna