les entusiasmava, i la seva tecnica progressava de manera evident, pero tambe hi havia socis -la majoria homes, es clar- que arrufaven les celles en veure l’escena, i els de la direccio del club s’havien queixat a l’Aomame que potser allo era fer-ne un gra massa. Com a resultat d’aixo, el director la va cridar i li va dir que a partir de llavors no s’excedis en l’entrenament dels cops de peu als testicles.

– Pero a la practica es impossible, que una dona es pugui protegir de l’atac d’un home sense fer-li un cop de peu als ous -va replicar energicament l’Aomame al director del club-. En general, els homes son mes alts i mes forts. L’unica possibilitat de guanyar que tenen les dones es fent-los un atac rapid als ous. Mao Zedong tambe ho deia: s’ha de buscar el punt feble de l’enemic i atacar-lo abans que ell ens ataqui a nosaltres. Aquesta es l’unica oportunitat que te una guerrilla de derrotar un exercit formal.

– Com ja saps, el nostre es un dels clubs esportius mes exclusius de la ciutat -va dir el director amb cara contrariada-. Molts dels nostres socis son famosos. Hem de preservar la seva dignitat en tots els aspectes. La imatge es molt important. Sigui quina sigui la rao per fer-ho, no queda gaire digne aplegar un grup de jovenetes i fer que practiquin els cops de peu a l’entrecuix d’un ninot mentre criden. Hi ha hagut casos de persones que han vingut a veure les instal·lacions amb la intencio de fer-se socis i quan per casualitat han vist la teva classe s’han fet enrere. Tant me fa, que diguessin Mao Zedong o Gengis Khan: a molts homes, aquesta imatge els incomoda, els irrita i els fa por.

L’Aomame no se sentia gens ni mica culpable per haver fet una cosa que incomodava, irritava i feia por als homes que eren socis del club. ?Que era, aquesta incomoditat, comparada amb el dolor que senten les dones que pateixen una violacio? Pero no podia desobeir el seu superior i va haver de reduir drasticament la intensitat de l’entrenament dels cops de peu a les seves classes de defensa personal. Tambe li van prohibir fer servir el ninot. Per culpa d’aixo l’entrenament es va convertir en una cosa molt mes formal i descafeinada. Evidentment, per a l’Aomame les classes van perdre interes, i tambe hi va haver socies que se’n van queixar, pero ella, com a treballadora que era, no hi va poder fer res.

Des del seu punt de vista, quan un home t’atacava fent servir tota la seva forca, no hi havia practicament res que poguessis fer, si no podies recorrer a un bon cop de peu als ous. En un combat real es molt dificil que tecniques com la d’agafar el brac del rival i retorcar-l’hi esquena amunt et surtin be. La vida real no es com a les pel·licules. Es millor no fer res i limitar-se a correr que no pas intentar cap d’aquestes tecniques.

De tota manera, l’Aomame sabia executar uns deu cops de peu als ous diferents. Els havia provats amb un noi mes jove que treballava amb ella, posant-li una conquilla. «Fan molt de mal els teus cops de peu als ous, encara que porti protector; para, sisplau», va cridar ell. No dubtaria ni un moment a posar en practica aquestes tecniques que havia perfeccionat, si en tingues la necessitat. Estava decidida a mostrar-li com era, la fi del mon, al valent que s’atrevis a atacar-la, a obligar-lo a mirar fixament la vinguda del Regne, a enviar-lo directament a l’hemisferi sud amb els cangurs i els ualabis, a cobrir-lo amb les cendres de la mort.

Mentre pensava en la vinguda del Regne, l’Aomame anava fent glopets del seu Tom Collins a la barra del bar. Feia veure que havia quedat amb algu, i de tant en tant es mirava el rellotge, pero en realitat no esperava ningu. Nomes buscava algun home adequat entre la clientela del bar. El rellotge marcava dos quarts de nou passats. Portava una brusa d’un blau clar sota una jaqueta beix Calvin Klein i una minifaldilla de color blau mari. Avui no portava el punxo de gel especial: reposava en pau al fons del calaix del moble, embolicat amb una tovallola.

El bar era a Roppongi, i era conegut perque hi anaven moltes persones soles: el frequentaven molts homes sols que buscaven una dona, i a l’inreves. Tambe hi havia molts estrangers. La decoracio imitava la de la taverna de les Bahames on solia anar Hemingway. A les parets hi havia peixos espasa, i al sostre penjava una xarxa de pesca. Tambe hi havia diverses fotografies de gent pescant peixos enormes, i un retrat de Hemingway, d’un Papa Hemingway alegre. A les persones que anaven alli no els interessava especialment que el novel·lista se suicides de gran amb una escopeta de caca a causa del patiment que li causava l’alcoholisme.

Aquell vespre tambe se li havien dirigit uns quants homes, pero a l’Aomame no li n’havia agradat cap. Un parell d’estudiants universitaris que feien tot l’efecte de ser de la gresca la van provar de convidar, pero ella no es va prendre ni la molestia de contestar-los. Va rebutjar amb fredor un administratiu d’entre trenta-cinc i quaranta anys de mirada esquerpa dient-li que havia quedat amb algu. La majoria d’homes joves no li agradaven: roncaven i estaven molt pagats d’ells mateixos, pero no tenien temes de conversa i era avorrit parlar-hi. Al llit anaven massa per feina, i no sabien com gaudir de debo del sexe. A ella li agradaven els homes de mitjana edat una mica castigats, i, si podia ser, que comencessin a quedar calbs. I que fossin nets i no tinguessin res de vulgar. A mes a mes, havien de tenir un cap de forma bonica. Pero no era facil, trobar homes aixi, i per aixo es feia necessari buscar un terme mitja.

L’Aomame va fer un sospir mentre mirava al seu voltant. ?Per que era tan dificil de trobar l’«home adequat», en aquest mon? Va pensar en Sean Connery; nomes de visualitzar la forma del seu cap, va sentir un dolor intens al cos. Si ara aparegues alli de sobte, faria el que fos, per lligar-se’l. Pero, no cal dir-ho, Sean Connery no es presentaria pas en un bar per a persones soles de Roppongi decorat a l’estil de les Bahames.

Al gran televisor que hi havia al bar es veien unes imatges de Queen. A l’Aomame no li agradava gaire, la musica de Queen, i per aixo evitava tant com podia mirar en aquella direccio i s’esforcava al maxim a no escoltar la musica que sortia dels altaveus. Quan per fi es van acabar les imatges de Queen, en van passar unes d’Abba. Quin desastre, va pensar l’Aomame: li feia l’efecte que aquella nit seria espantosa.

L’Aomame havia conegut la mestressa de la Mansio dels Salzes al club esportiu on treballava. Havia participat en una de les classes de defensa personal de l’Aomame, una de les intenses sessions centrades a atacar el ninot que tan poc van durar. A mes de menuda, era la persona de mes edat de tota l’aula, pero es movia amb agilitat i feia els cops de peu amb molta intencio. L’Aomame va pensar que, arribat el cas, segurament seria capac de fer un cop de peu als ous del seu atacant sense dubtar. No parlava mes del que calia i anava directa al gra, i aixo li agradava, a l’Aomame.

– No es que calgui saber-se defensar gaire, quan s’arriba a la meva edat -va dir la mestressa a l’Aomame al final de la classe, i va somriure amb elegancia.

– No es una questio d’edat -va afirmar taxativament l’Aomame-: es una questio de com volem viure la nostra vida. Es important que sempre estiguem en situacio de poder-nos defensar a nosaltres mateixes. No ens podem resignar que ens ataquin en qualsevol moment. El sentiment cronic d’impotencia fa molt mal, a la gent.

La mestressa va quedar un moment callada, mirant l’Aomame als ulls. Semblava que alguna cosa del que li havia dit, o del to de veu amb que ho havia dit, li havien causat una forta impressio. Despres va fer que si en silenci.

– Es veritat, el que dius. Realment, tens rao. Tens les idees molt clares.

Al cap d’uns dies l’Aomame va rebre un sobre; l’havien deixat al seu nom al taulell de recepcio del club. A dins hi havia una carta curta, escrita amb una cal·ligrafia molt bonica, en la qual la mestressa de la mansio li donava el seu nom i el seu numero de telefon i li demanava que, si era tan amable, li truques quan tingues un moment.

Va respondre el telefon un home que semblava ser un secretari, i que, aixi que l’Aomame va donar el seu nom, va passar la trucada. S’hi va posar la mestressa, que li va agrair que hagues trucat, i li va demanar si podien quedar totes dues per sopar, perque volia parlar amb calma sobre un assumpte personal. L’Aomame va acceptar amb molt de gust, i la dona va proposar de quedar l’endema al vespre, cosa que va semblar be a l’Aomame. Nomes estava una mica estranyada, i es preguntava de que volia parlar, aquella senyora.

Van sopar juntes en un restaurant frances d’una zona tranquil·la d’Azabu. La mestressa devia ser una antiga clienta de la casa; els van donar una bona taula al fons del local i els va atendre molt amablement un cambrer forca gran que semblava que la coneixia. La mestressa duia un vestit llis d’una sola peca, de color verd clar, molt ben tallat -semblava un model de Givenchy dels anys seixanta- i un collaret de jade. A mig sopar va venir el maitre i la va saludar molt respectuosament. A la carta hi havia molts plats de verdures, de gust subtil i refinat. Casualment, la sopa especial del dia era de mongeta verda. La mestressa nomes va beure una copa de Chablis, i l’Aomame va demanar el mateix: tenia un gust igual de subtil i delicat que el del menjar. Com a plat principal, l’Aomame va demanar peix blanc a la graella; la mestressa, un plat nomes de verdures. La manera com se les menjava tenia la bellesa d’una obra d’art. Va comentar que quan s’arribava a la seva edat es podia viure menjant molt poca cosa, i va afegir, mig en broma, que «com mes bona millor, pero».

La mestressa va demanar a l’Aomame si li podria fer d’entrenadora personal: classes d’arts marcials, dues o tres vegades a la setmana. I, si podia ser, tambe volia fer estiraments.

– Es clar, que puc -va dir l’Aomame-, pero per poder fer sessions personals primer ho hauria de demanar a la recepcio del club.

– Molt be -va respondre la mestressa-. Pero de la questio dels horaris m’estimo mes parlar-ne directament