una certa relacio, fins i tot despres de l’escissio. En Fukada sentia que tenia una gran responsabilitat envers els estudiants, perque ell era qui en un principi havia creat l’organitzacio i l’havia portat a les muntanyes de Yamanashi. No podia limitar-se a pensar en ell mateix i deixar-los de banda. A mes a mes, la comuna escindida necessitava la font de capital secreta d’en Fukada, per tirar endavant.
– Era com si en Fukada estigues partit en dos -va dir el Professor-. En realitat ja no creia que la revolucio fos possible ni desitjable, pero tampoc no la podia negar completament. Negar la revolucio hauria estat com negar la vida que havia viscut fins llavors, com reconeixer, ni que fos a si mateix, que s’havia equivocat. Aixo no ho podia fer: era massa orgullos i, a mes a mes, tenia por dels conflictes que podrien esclatar entre els estudiants si els deixava sols, perque en aquell moment en Fukada encara tenia una certa capacitat per controlar-los.
»Aixi, doncs, en Fukada va comencar a viure anant i venint entre Sakigake i la comuna escindida. D’una banda era el cap de Sakigake, i de l’altra aconsellava la comuna de la faccio violenta. Per tant, una persona que ja no creia en la revolucio continuava alliconant-ne altres sobre la mateixa questio. Alhora que duien a terme les tasques del camp, els membres de la faccio escindida tambe s’entrenaven en l’us de les armes i van comencar a fer un adoctrinament ideologic estricte. A diferencia d’en Fukada, es van tornar cada vegada mes radicals des del punt de vista politic. La comuna va anar adoptant un secretisme estricte, fins que, arribat un cert moment, van deixar de permetre-hi l’entrada a persones de fora. En considerar-lo potencialment perillos, les forces de seguretat publica van comencar a fer un cert seguiment d’aquell grup que predicava la revolta armada.
El Professor es va mirar altre cop els genolls dels pantalons, i despres va tornar a alcar el cap.
– L’escissio de Sakigake es va produir el 1976; la Fukaeri se’n va escapar i va venir a casa l’any anterior. Va ser en aquella epoca que la comuna escindida va canviar de nom i es va passar a dir Akebono.
En Tengo va aixecar el cap i va cloure una mica els ulls.
– Un moment -va dir. Akebono. Aquell nom tambe l’havia sentit, n’estava segur. Pero el record que en tenia tambe era molt vague, i no el sabia situar. L’unic que en va trobar van ser uns quants fragments aleatoris de coses que semblaven reals.- ?Akebono no es pas aquell grup que va provocar aquell incident tan greu, no fa gaire temps?
– Exactament -va dir el professor Ebisuno, i va mirar en Tengo amb el posat mes serios que li havia vist fins aleshores-. Estic parlant d’Akebono, es clar; d’aquell grup que es va fer conegut quan es va enfrontar amb armes a la policia, a les muntanyes de Yamanashi, a prop del llac Motosu.
Un enfrontament armat, va pensar en Tengo. Recordava haver sentit parlar d’aquella historia. Havia estat un incident molt greu. Pero, per alguna rao, no aconseguia recordar-ne els detalls. Els fets estaven desordenats dins el seu cap, i quan intentava ordenar-los sentia com si li retorcessin el cos, com si la part de dalt i la de baix giressin en direccions oposades. Va sentir un dolor molt intens al centre del cap, i de sobte l’aire que l’envoltava es va fer mes prim. Els sons li arribaven apagats, com si fos a dins de l’aigua. Li semblava que estava a punt de tenir un d’aquells «atacs».
– ?Que et passa alguna cosa? -va preguntar el Professor amb aire preocupat. Li sentia la veu terriblement llunyana.
En Tengo va fer que no amb el cap i es va espremer l’aire dels pulmons per parlar.
– Estic be. Ara em passara.
11
Segurament es podrien comptar amb els dits les persones que havien perfeccionat les puntades de peu als ous fins al punt que ho havia fet l’Aomame. Cada dia n’estudiava les varietats possibles i les posava en practica als entrenaments. El mes important de tot a l’hora de fer un cop de peu als ous era no vacil·lar absolutament gens. S’havia de llancar un atac despietat a la part mes feble del contrari, amb la furia d’un llamp, com quan Hitler no va dubtar a irrompre a Holanda i Belgica passant per alt la seva declaracio de neutralitat i aixi va aconseguir crear un punt feble en la linia defensiva de Franca i fer-la caure amb facilitat. No es podia dubtar. Un instant de vacil·lacio podia ser fatal.
En general aquesta era practicament l’unica manera que una dona podia vencer un home mes alt i mes fort que ella quan s’enfrontaven cara a cara. L’Aomame tenia aquesta profunda conviccio. Aquella part del cos era el principal punt feble de les criatures conegudes com a homes, i la major part de vegades no estava prou ben protegida. Era un avantatge que no es podia desaprofitar.
Evidentment, l’Aomame, com a dona, no podia acabar d’entendre com era, concretament, el dolor que se sent quan et fan un bon cop de peu als ous. Tampoc no s’ho podia imaginar. El que si que s’imaginava, mes o menys, veient la reaccio i l’expressio de la cara de l’home que n’ha rebut un, era que es tractava d’un dolor considerable. Cap home, per fort o per dur que fos, no semblava poder-lo suportar. I tambe semblava que hi havia implicada una perdua important de l’autoestima, en aquesta questio.
– Es un dolor que et fa sentir com si el mon s’estigues a punt d’acabar. No t’ho sabria explicar d’una altra manera. No es un dolor qualsevol -li va dir un home a l’Aomame, despres de pensar-hi una mica, quan ella li va demanar que l’hi expliques.
L’Aomame va rumiar una estona sobre aquest exemple. ?Com si el mon s’estigues a punt d’acabar?
– Doncs, dit al reves, ?la fi del mon deu ser com si et fessin una puntada de peu als ous? -va preguntar l’Aomame.
– Com que no hi tinc experiencia, en la fi del mon, no t’ho sabria dir, pero potser si -va dir el seu interlocutor, i va quedar un moment amb la mirada perduda-. L’unic que sents, en aquell moment, es una gran impotencia. Que ets en un lloc fosc, desolat, i que ningu no et pot salvar.
Despres d’aquesta conversa, l’Aomame, per casualitat, va veure una pel·licula titulada A la platja que van fer una nit a la televisio, una pel·licula nord-americana rodada a la segona meitat de la decada dels seixanta. Esclatava una guerra mundial entre els Estats Units i la Unio Sovietica i una gran quantitat de caps nuclears volaven, com un estol de peixos voladors, entre els dos continents. La Terra quedava devastada i moria la gent de gairebe tot el mon. Tanmateix, potser a causa dels vents o d’alguna altra rao, Australia, a l’hemisferi sud, era l’unic lloc on encara no havia arribat el nuvol de cendra que causava la mort. Nomes era, pero, una questio de temps: la destruccio de la humanitat era inevitable. La gent que quedava en aquella zona esperava que arribes el final sense poder-hi fer res, i cadascu passava els ultims dies a la seva manera. Aquest era l’argument. Era una pel·licula fosca, que no oferia cap possibilitat de salvacio (en el fons tothom esperava que arribes la fi del mon, pero, va tornar a pensar l’Aomame veient la pel·licula).
Fos com fos, mirant aquesta pel·licula sola a mitjanit, l’Aomame va pensar: «Ja ho veig: es aixi, com et fa sentir un bon cop de peu als ous», i es va sentir prou satisfeta amb aquesta explicacio.
En acabar la carrera d’educacio fisica, l’Aomame havia treballat durant quatre anys en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietetics, i s’havia convertit en una jugadora vital de l’equip de softbol femeni de l’empresa (era la llancadora principal i la quarta batedora). L’equip va obtenir molt bons resultats i va arribar a la final dels vuit millors equips unes quantes vegades. Tanmateix, el mes despres que moris la Tamaki Ootsuka, l’Aomame havia deixat l’empresa i havia posat punt i final a la seva carrera com a jugadora de softbol, perque no havia aconseguit tornar a tenir ganes de continuar competint en aquest esport. Tambe tenia ganes de canviar la seva vida, i havia trobat feina com a instructora en un club esportiu de Hiroo gracies a la recomanacio d’un company de l’epoca de la universitat una mica mes gran que ella.
Al club esportiu s’encarregava principalment de les classes de musculacio i d’arts marcials. El club era famos i exclusiu, i cobrava una matricula i unes quotes mensuals molt altes; tambe tenia molts socis famosos. L’Aomame hi havia organitzat unes quantes classes de defensa personal adrecades a dones. Aquest camp era l’especialitat de l’Aomame. Havia fet un ninot de roba pintat com si fos un home alt i fort, hi havia cosit un guant de treball de coto negre a l’entrecuix perque fes de testicles i havia fet que les socies hi practiquessin a fons els cops de peu. De vegades, a dins del guant hi entaforava dues pilotes d’esquaix per aconseguir mes realisme, i les alumnes hi havien de fer cops de peus sense parar, de pressa i sense pietat. A la majoria de les dones aquest entrenament
